Tornant a treballar

26 de febrer: Començades les parts de Violí I i II i de Trompa I de l'últim moviment del Brunetti. Les aniré penjant així que estiguin llestes.

l

28 de febrer: Començades les parts de Viola (do3), Fagot, Trompa II i Baixos. La dels Baixos i les Trompes I i II quasi acabades. Els Violins i el Fagot a més de la meitat.
l

Bona nit!

José de Cadalso (petit afegit, en ocasió del debat electoral)

Fragment de la Carta LI

l

Política viene de la voz griega que significa ciudad, de donde se infiere que su verdadero sentido es la ciencia de gobernar los pueblos, y que los políticos son aquellos que están en semejantes encargos o, por lo menos, en carrera de llegar a estar en ellos. En este supuesto, aquí acabaría este artículo, pues venero su carácter; pero han usurpado este nombre estos sujetos que se hallan muy lejos de verse en tal situación ni merecer tal respeto. Y de la corrupción de esta palabra mal apropiada a estas gentes nace la precisión de extenderme más.

Políticos de esta segunda especie son unos hombres que de noche no sueñan y de día no piensan sino en hacer fortuna por cuantos medios se ofrezcan. Las tres potencias del alma racional y los cinco sentidos del cuerpo humano se reducen a una desmesurada ambición en semejantes hombres. Ni quieren, ni entienden, ni se acuerdan de cosa que no vaya dirigida a este fin. La naturaleza pierde toda su hermosura en el ánimo de ellos. Un jardín no es fragrante, ni una fruta es deliciosa, ni un campo es ameno, ni un bosque frondoso, ni las diversiones tienen atractivo, ni la comida les satisface, ni la conversación les ofrece gusto, ni la salud les produce alegría, ni la amistad les da consuelo, ni el amor les presenta delicia, ni la juventud les fortalece. Nada importan las cosas del mundo en el día, la hora, el minuto, que no adelantan un paso en la carrera de la fortuna. Los demás hombres pasan por varias alteraciones de gustos y penas; pero éstos no conocen más que un gusto, y es el de adelantarse, y así tienen, no por pena, sino por tormentos inaguan-tables, todas las varias contingencias e infinitas casualidades de la vida humana.

l

Para ellos, todo inferior es un esclavo, todo igual un enemigo, todo superior un tirano. La risa y el llanto en estos hombres son como las aguas del río que han pasado por parajes pantanosos: vienen tan turbias, que no es posible distinguir su verdadero sabor y color. El continuo artificio, que ya se hace segunda naturaleza en ellos, los hace insufribles aun a sí mismos. Se piden cuenta del poco tiempo que han dejado de aprovechar en seguir por entre precipicios el fantasma de la ambición que les guía. En su concepto, el día es corto para sus ideas, y demasiado largo para las de los otros. Desprecian al hombre sencillo, aborrecen al discreto, parecen oráculos al público, pero son tan ineptos que un criado inferior sabe todas sus flaquezas, ridiculeces, vicios y tal vez delitos, según el muy verdadero proverbio francés, que ninguno es héroe con su ayuda de cámara. De aquí nace revelarse tantos secretos, descubrirse tantas maquinaciones y, en sustancia, mostrarse los hombres ser defectuosos, por más que quieran parecer semidioses.

l

José de Cadalso (1741-1782), Cartas marruecas, 1774.

Mariano José de Larra (també en ocasió del debat electoral)

(Mariano José de Larra, 1809-1837)

-Sería lástima que se acabara el modo de hacer mal las cosas. ¿Con que, porque siempre se han hecho las cosas del modo peor posible, será preciso tener consideraciones con los perpetuadores del mal? Antes se debiera mirar si podrían perjudicar los antiguos al moderno.
-Así está establecido; así se ha hecho hasta aquí; así lo seguiremos haciendo.
-Por esa razón deberían darle a usted papilla todavía como cuando nació.

(...)

Finalmente, después de medio año largo, si es que puede haber un medio año más largo que otro, se restituyó mi recomendado a su patria maldiciendo de esta tierra, y dándome la razón que yo ya antes me tenía, y llevando al extranjero noticias excelentes de nuestras costumbres diciendo sobre todo que en seis meses no había podido hacer otra cosa sino volver siempre mañana, y que a la vuelta de tanto mañana, eternamente futuro, lo mejor, o más bien lo único que había podido hacer bueno, había sido marcharse.

["Vuelva usted mañana", 14 de enero de 1833]

En este país... Esta es la frase que todos repetimos a porfía, frase que sirve de clave para toda clase de explicaciones, cualquiera que sea la cosa que a nuestros ojos choque en mal sentido.

-Qué quiere usted? -decimos-, en este país! Cualquier acontecimiento desagradable que nos suceda, creemos explicarle perfectamente con la frasecilla: Cosas de este país! que con vanidad pronunciamos y sin pudor alguno repetimos.

Nace esta frase de un atraso reconocido en toda la nación? No creo que pueda ser éste su origen, porque sólo puede conocer la carencia de una cosa el que la misma cosa conoce: de donde se infiere que si todos los individuos de un pueblo conociesen su atraso, no estarían realmente atrasados. Es la pereza de imaginación o de raciocinio, que nos impide investigar la verdadera razón de cuanto nos sucede, y que se goza en tener una muletilla siempre a mano con que responderse a sus propios argumentos, haciéndose cada uno la ilusión de no creerse cómplice de un mal, cuya responsabilidad descarga sobre el estado del país en general? Esto parece más ingenioso que cierto.

Creo entrever la causa verdadera de esta humillante expresión. Cuando se halla un país en aquel crítico momento en que se acerca a una transición, y en que, saliendo de las tinieblas, comienza a brillar a sus ojos un ligero resplandor, no conoce todavía el bien, empero ya conoce el mal, de donde pretende salir para probar cualquiera otra cosa que no sea lo que hasta entonces ha tenido. Sucédele lo que a una joven bella que sale de la adolescencia; no conoce el amor todavía ni sus goces; su corazón, sin embargo, o la naturaleza, por mejor decir, le empieza a revelar una necesidad que pronto será urgente para ella, y cuyo germen y cuyos medios de satisfacción tiene en sí misma, si bien los desconoce todavía; la vaga inquietud de su alma, que busca y ansía, sin saber qué, la atormenta y la disgusta de su estado actual y del anterior en que vivía; y vésela despreciar y romper aquellos mismos sencillos juguetes que formaban poco antes el encanto de su ignorante existencia.

["En este país", 30 de abril de 1833]

No, no torneu a mirar les dates. Estan bé.
No, no torneu a mirar la foto. Ja està bé com està.

Antiga.

Murió la Verdad. Si resucitara? (en ocasió del debat electoral)

Francisco de Goya (1746-1828), Murió la Verdad, c.1814.

Francisco de Goya (1746-1828), Si resucitara?, c.1814.

En ocasió del triomf de l'Absolutisme sobre la Constitució de Cadis. A Murió la Verdad, l'Església somriu, només la Justícia plora desconso-ladament... Quines coindidències!

Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.

Antonio Machado (1875-1939)

Bona nit!

A taula! (el 1764)

Luis Meléndez (1716-1780), Natura morta amb magranes, pomes i raïm en un paisatge, 1771.

Aquesta entrada està en relació amb la de "1764-1767", la qual, tot i estar acabada fa pocs dies, per raons que només coneix el bloc, es va publicar el 8 de febrer. Bé, la cosa era donar-vos una idea del que podia ser la nouvelle cuisine a l'època de la simfonia de Vanhal. Es tracta d'un fragment de la revista Il Caffè, fundada l'any 1764 a Milà (bressol de la simfonia) pel filòsof i economista Pietro Verri (1728-1797), una de les grans figures de la il·lustració italiana. Verri ens parla d'un gust "reformat", d'una cuina lleugera i racional que abandona l'herència viscosa i pesant de la "nit gòtica" dels segles anteriors. Cuina de l'esperit que triomfa sobre el cos, adreçada a individus que es volen esvelts i desperts, a dames delicades, noctàmbules, conversadores infatigables. La cuina dels moderns, pensada per a la nova filosofia, per acompanyar el gust de la xocolata...

l

La taula és tan delicada com es pugui desitjar; els aliments són tots sans i de digestió fàcil; no hi ha cap mena de fastuosa abundància, sinó tot el que és necessari per a satisfer: les carns pesants o apegaloses, l'all, les cebes, els condiments forts, les menges salades, les trufes i altres metzines de la naturalesa humana estan totalment prohibides en aquesta taula on troben el seu lloc les carns d'aus i de pollastres, les verdures lleugeres, les taronges i el seu suc. Les sabors són exquisides, però no fortes; cada aliment que afecta fortament el paladar l'insensibilitza més o menys i el priva d'un nombre infinit de plaers més delicats; a més, tot aliment que estimuli violentament el paladar afecta amb la mateixa força les túniques del ventricle i dels intestins, i d'aquí provenen mals infinits que paguen amb un interès ben gran el plaer de la sensació viscuda. Els vins recol·lectats a les muntanyes veïnes són molt gustosos i poc forts, de manera que, tallats amb una petita dosi d'aigua, s'assem-blen a les llimonades per la seva lleugera acidesa, i són una beguda deliciosa que ajuda a una digestió ràpida. Cap aliment amb una olor forta no s'admet a la nostra taula i hi està prohibit tot vegetal que, en podrir, deixés anar mala olor; és per això que els formatges i les cols de tota mena en són excloses. Aquest és el nostre àpat, que acabem amb una excel·lent tassa de cafè, satisfets, tips i no oprimits per una alimentació grollera que adormiria el nostre esperit, que escamparia l'avorriment entre la nostra companyia; allà on, al contrari, després de l'àpat, la hilaritat comuna sembla reanimar-se.

l

Pietro Verri, Il Caffè, 1764. Citat per Piero Camporesi a Le goût du chocolat. L'art de vivre au siècle des lumières (París, Grasset, 1992).

l

Plats lleugers i refinats, tan deliciosos per la vista com pel gust; l'esnobisme dels productes locals, especialment del vi. Tot un manifest de la "nova cuina"!

l

Bona tarda.

El Quartet Mosaïques al Théâtre du Châtelet

l

Déu meu! Déu meu! Déu meu! Quin concert. El quart dels op.20 de Haydn i el catorzè de Beethoven. Quina perfecció, quina obra d'art! La singular calidesa dels instruments antics movent-se lliurement per l'espai del Théâtre du Châtelet, amb l'única presència de la pulsació musical: l'infinita elegància de la sensibilitat haydniana, la sorda lluita del contrapunt de Beethoven, la grandiosa cavalcada del darrer moviment... El silenci.

Es fa difícil de creure que els op.20 de Haydn es publiquessin el mateix any que la nostra simfonia de Stamitz. Començo a entendre Leopold Mozart quan deia allò de "si jutjo per les simfonies de Stamitz que s'han publicat a París, als parisins els deuen agradar les simfonies sorolloses: no és més que un gran terrabastall, la resta un caos, aquí i allà una bona idea posada en mal lloc". És clar, ell que podia sentir Haydn...

Em falten paraules... em falten moltíssimes paraules per expressar el viatge deliciós de les variacions de l'op.20 o la titànica revolta beethoveniana, la seva lluminosa serenitat, pocs mesos abans de morir. Quina hemorràgia de plaer, la fusió selecta dels quatre instruments - quasi amorosa, després de tants anys de tocar junts -, la delicadesa del diàleg, la superioritat de l'eloqüència musical, la musicalitat d'Erich Höbarth, el gest impecable de Christophe Coin!

l

En algun moment d'aquest matí, amb la força dels seus arcs i dels seus dits, aquests quatre músics han entreobert heroicament la gigantesca porta que ens separa de móns inconeguts. I els que érem allà, asseguts, hem albirat, un instant, les formes boiroses d'un jardí infinit...

l

Ja paro. Bona tarda.

Brunetti: TROMPES I i II

Trompa I:
Trompa II:

Brunetti: VIOLA (do3) i FAGOT

Viola (en clau de do 3a):
Fagot:

De moment en totes les partitures de Brunetti hi ha els dos primers moviments i ocasionalment el tercer. El quart encara està per passar. Tot arribarà.

Bon dia!

UN ANGLÈS A MADRID [La cultura penínsular VI.1]

Juan de Villanueva (1739-1811), Façana principal del Museu del Prado, 1785-1787.

l

12 de desembre de 1787,

Després de travessar un ampli pont que passava sobre un filet d’ai-gua, vam entrar a Madrid per una porta de mediocre apariència. L’empedrat ben igualat dels carrers, l’aspecte imposant dels edificis, el de múltiples botigues bellament i alegrement arreglades van sobre-passar de lluny les meves expectatives.

Entrant a la Calle de Alcalá, carrer de nobles proporcions, més ampli que qualsevol via londinenca, la meva sorpresa encara va ser més gran. Diversos palaus i monestirs magnífics n’embelleixen els dos costats. En una de les seves extremitats es veuen els arbres i les fonts del Prado i, a l’altra, les cúpules imposants de diverses esglésies. Hem agafat habitació a la Creu de Malta. Malgrat la pobresa del mobiliari, aquest alberg presenta almenys l’avantatge de dominar una bonica vista. M’he quedat mitja hora en un balcó veient passar molts cotxes amb gran terrabastall. Els carrers, que baixen suaument, amb un empedrat perfectament unit, permeten conduir a una velocitat infernal; és el que es fa de la forma més galant a Madrid. Anar a tota bufa arriscant-se a deixar coixes les mules i a trencar-los el coll és seguir l’exemple de Sa Majestat, al costat del qual cap monarca no circula tan furiosament.

He quedat sorprès, mentre recorríem el Prado, per l’aire noble de les seves fonts. Malgrat que el vespre era gris i humit, els que passe-javen eren multitud i hi avançava una llarga fila de carrosses. Els vestits de les dames, el tall de les lliurees dels seus lacais, tot era tan perfectament parisí que em creia als Boulevards. He buscat en va aquests cotxes pesants envoltats de patges i d’escuderos tal i com se’n llegeixen les descripcions a les novel·les espanyoles. Un canvi total s’ha produït en els costums; els antics, per dir-ho d'alguna manera, han desaparegut.

La devoció, no obstant això, no ha perdut els seus drets al Prado. Amb les notes de les campanes que anuncien l’Ave Maria, els cotxes paren, els lacais es descobreixen, les dones es persignen i el peató s’immoblitza murmurant oracions.

William Beckford (1760-1844), Diari íntim d’un viatge a Portugal i Espanya, 1787-1788.

Luigi Boccherini (1743-1805), Quintet amb dos violoncels en fa major op.41 nº2, 1788 [G 347]. Ensemble Explorations.

l

IV. Finale: http://www.box.net/shared/8lp15vpwok

UN ANGLÈS A MADRID [La cultura penínsular VI.2]

Situats avui a prop de l'any 1788, em permeto algunes precisions històriques. Els primers dies vaig parlar de Ferran VI (rei de 1746 a 1759) i del seu germà Carles III (rei des de 1759). Doncs bé, el regnat d'aquest últim s'estén durant quasi 30 anys, fins el desembre del 1788. El succeeix el seu fill com a Carles IV (rei de 1789 a 1808). Carles IV, amb Floridablanca com a ministre, continuarà enèr-gicament la línia política reformista del seu pare fins a l'esclat dels fets revolucionaris a França (estiu de 1789). La política reial dona aleshores un gir complet. La por de la Revolució converteix els il·lustrats ens sospitosos d'un dia per l'altre.

l

No obstant això, el febrer de 1792, en un intent d'apropar-se al país veí i de salvar el seu cosí Lluís XVI, Carles IV pren una decisió temerària. Crida al comte d'Aranda, notable enciclopedista, amic de Voltaire i antic ministre del seu pare, per formar govern. La censura es relaxa i pugen al govern notables il·lustrats, com Cabarrús, Campomanes, Jovellanos o Bernardo de Iriarte (el germà gran de Tomás). La situació és tanmateix delicada i el govern d'Aranda cau el novembre del mateix any, substituït pel del jove Manuel Godoy. Però Godoy demostra també un esperit reformista i la major part de ministres continuen exercint. A partir de l'any següent, els alts i baixos de la política exterior desbordaran continuament el govern, fins a la crisi del Motí d'Aranjuez (1808) i les abdicacions de Baiona, en què Carles IV i Ferran VII renuncien a la corona. De 1808 a 1814, en un país en salvatge guerra civil, regnarà Josep I Bonaparte, recolzat per una part dels il·lustrats (Cabarrús, Meléndez Valdés, Moratín fill) i rebutjat per l'altra (Floridablanca, Jovellanos, el mateix Goya). Goya va registrar imatges quasi fotogràfiques del conflicte que recorden extranyament el reporterisme de la Guerra Civil del 36 (Fabricació de pólvora a la Sierra de Tardienta, c.1814).

l

Però tornem l'actualització d'avui i a la dècada de 1780. El període 1780-1790 és probablement el més brillant de l'Espanya del Setcents. Els musicòlegs situen en torn de 1788 el moment de màxima glòria de Luigi Boccherini, entre el gran èxit de l'òpera-sarsuela La Clementina i l'incident amb un tal Pacheco que va provocar la ruptura amb la duquessa de Benavente. És també l'època de les obres mestres del neoclassicisme arquitectònic, amb Juan de Villanueva (Prado) i Ventura Rodríguez (Catedral de Pamplona).

l

Les darreres simfonies de Brunetti. La primera maduresa de Goya i les obres més importants de Luis Paret. La poesia de Meléndez Valdés es publica el 1785; les Fábulas literarias d'Iriarte, el 1782; les Noches de Cadalso, el 1789. D'altra banda, als anys 1780 Catalunya es converteix momentàniament en el primer exportador tèxtil d'Europa. I el 1783, per exemple, es vara a El Ferrol el San José, el primer dels grans navilis dissenyats per Romero Landa, el millor projectista naval del seu temps (a més d'avantpassat del Bertran).

l

La impressió que jo he rebut d'aquests anys és la d'un país que s'allibera per fi del pes de la tradició conservadora per obrir-se a la modernitat europea, tot i conservant orgullosament el seu caràcter singular. Per un moment, abans de la ruptura revolucionària i de l'abisme de la Guerra del Francès, ens vam guanyar un lloc digne i respectable entre els països cultivats d'Europa. El 1789, el francès Jean-François de Bourgoing - que retrobarem pròximament - parla d'Espanya com d'un país "si intéressant a connaître et si peu connu" ("tan interessant per conèixer i tan poc conegut").

l

Després de tanta tinta virtual, ja seria hora de parlar de l'anglès que dona nom a l'actualització d'avui. Doncs bé, William Beckford (1760-1844) és un anglès, sí, i un anglès excèntric i romàntic. Fill d'una de les famílies més riques d'Anglaterra, membre del Parlament als 24 anys, Beckford és també el jove autor de la novel·la gòtica Vathek (1786) - admirada per Borges - i l'enamorat de William Courtenay, "el nen més bell d'Anglaterra". Mantenia una relació bastant ambigua amb una cosina, el fascinaven els misteris orientals i es va fer construir prop de Londres una immensa mansió inspirada en els monestirs manuelins de Portugal (Fonthill Abbey).

l

Les impressions anotades al Diari d'un viatge per Portugal i Espanya de 1787-1788, fet en solitari, són les d'un jove romàntic segur de sí mateix però assetjat per la malenconia, amant dels paisatges decadents i de la màgia de les grans catedrals. Les descripcions del palau de l'ambaixador turc a Madrid, una petita illa de perfums i danses orientals al centre d'una ciutat enamorada més aviat de París (com també subratllava Cadalso: cf.V), de la vida de l'alta aristo-cràcia castellana (els Alba, els Benavente, els Aranda, etc.), de l'atmosfera fascinant de la missa catòlica, etc., converteixen el Diari en un document excepcional per a entendre el Madrid de finals del XVIII. La lectura n'és delectable: Beckford escriu de meravella, fins i tot quan no té temps.

l

Hi ha una obra de la última etapa pictòrica de Luis Paret (1746-1799), extremadament refinada, que s'adapta espectacularment bé a la narració de Beckford del 12 de desembre de 1787, amb l'única excepció que chez Paret no fa un dia "gris i humit". Les campanes de l'Ave Maria, d'altra banda, són les que Boccherini va transcriure musicalment el 1780.

l

Luis Paret (1746-1799), El Jardí Botànic des del Passeig del Prado, 1790.

Brunetti: VIOLONCELS i CONTRABAIX

Violoncels i contrabaix:

Johann Christian Fischer (1733-1800): el millor oboista del segle XVIII

Thomas Gainsborough (1727-1788), Retrat de Johann Christian Fischer, gendre del pintor, 1780.

l

"El Signor Besozzi va tocar un concert per oboè extremadament difícil d'una manera alhora deliciosa i magistral. En veritat, reconec que com menys es pensa en Fischer més possibilitats es tenen d'apreciar el Signor Besozzi: vaig intentar, malgrat tot, de serparar-los en el meu pensament i de descobrir en què difereixen. En primer lloc, trobo que Fischer és el que escriu pel seu instrument amb més naturalitat, elegància i originalitat; i és també el que domina millor la llengüeta, mentre que Besozzi..."

l

Charles Burney (1726-1814), A present state of music in Germany, the Netherlands and the United Provinces, 1773. Dins Voyage musical dans l'Europe des Lumières, ed. Michel Noray, París, Flammarion, 1992.

L'oboè clàssic

Heinrich Carl Tölcke (1720-1798), Oboè amb 2 claus, Brunswick, c.1750.

"En canvi, Besozzi és capaç de sons mantinguts prodigiosos: aug-menta tant, fins i tot, la força del so, i durant tanta estona, que no es pot evitar patir pels seus pulmons."

És un fragment d'una anàlisi comparada entre la manera de tocar de Besozzi i la de Fischer, els dos grans oboistes de la segona meitat del segle XVIII. Data del 21 de setembre de 1772. L'autor, l'inevitable Charles Burney, el va escriure després d'un concert organitzat per Besozzi amb els millor músics de la ciutat de Dresde a casa de Mr. Osborn, l'ambaixador anglès.

L'oboè viu durant el Setcents una etapa daurada. El seu so refinat, elegant, càlid, ple de matisos, lligat al camp i a la poesia bucòlica, s'adapta perfectament als gustos del segle. Des del punt de vista formal, l'oboè del període clàssic és l'hereu directe del model fixat a França a l'època de Lluís XIV: es divideix en tres parts (cos superior, cos inferior i pavelló) i consta de dues claus, pel do i pel mi bemoll. La llengüeta és com l'actual, és a dir que la qualitat de so de l'instrument es controla amb els llavis. L'única novetat de la segona meitat del segle, com en el cas de la flauta travessera, serà l'aug-ment progressiu del nombre de claus. El material de construcció és generalment la fusta de boix, de cirerer o de perer. El banús (o eben) no s'utilitzarà fins al segle XIX, quan la proliferació dels forats i de les claus imposi la necessitat d'una fusta més resistent.

Durant el període que ens interessa, el principal centre espanyol per a la construcció d'instruments de vent-fusta se situa a Barcelona (Josep Borràs, "Constructors d'instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826", Revista catalana de musicologia, 2001). Hi destaquen especialment les famílies dels Oms i dels Xuriac, que apareixen esmentades diverses vegades en el famós dietari del Baró de Maldà.

l

L'exemple musical que he triat és un movi-ment del Settimino concertante de Luigi Gatti (1740-1817), bon compositor, comple-tament oblidat avui en dia i mereixedor d'un digne renaixement. Nascut a Mantua però convidat pel príncep-arquebisbe Colloredo a Salzburg el 1782, hi ocupà un càrrec de mestre de capella i fou "company de feina" de Michael Haydn i dels Mozart (pare i fill). Aprofito, a més, que hi ha trompes per relligar-lo amb l'última entrada sobre instru-ments (La trompa natural, 14-I-08).

l

Luigi Gatti (1740-1817), Septet concertant per a oboè, dues trompes, violí, viola, violoncel i contrabaix, Salzburg, anys 1780-1790. Zefiro (instruments originals) [Ambroi-sie, 2003].

I. Allegro:

l

l

Henry Kusder (d.1762-1801), Oboè amb 2 claus, Londres, c.1790.

Quintet de Michael Haydn. VIOLONCEL (per la Carla)

Violoncel:

VIDA ARISTOCRÀTICA [La cultura penínsular V.1]

Luis Paret y Alcázar (1746-1799), La botiga de l'antiquari, 1772.

SONETO.
Tres potencias bien empleadas en un caballerito de estos tiempos.

Levántome a las mil, como quien soy.
Me lavo. Que me vengan a afeitar.
Traigan el chocolate, y a peinar.
Un libro... Ya leí. Basta por hoy.

Si me buscan, que digan que no estoy...
Polvos... Venga el vestido verdemar...
¿Si estará ya la misa en el altar?...
¿Han puesto la berlina? Pues me voy.

Hice ya tres visitas. A comer...
Traigan barajas. Ya jugué. Perdí...
Pongan el tiro. Al campo, y a correr...

Ya doña Eulalia esperará por mí...
Dio la una. A cenar, y a recoger...
"¿Y es éste un ser racional?" "Dicen que sí."

Tomás de Iriarte (1750-1791), Obras en verso y en prosa, 1787.

Manuel Canales (1747-1786), Quartet en mi bemoll major op.3 nº2, 1778. Quartet Cambini.

l

IV. Presto:

VIDA ARISTOCRÀTICA [La cultura penínsular V.2]

El cas de Luis Paret és potser injust. És un gran pintor, però, eclipsat pel geni de Goya, durant molts anys no ha rebut el reconeixement que mereixia. La seva obra es pot definir com una personal inter-pretació del Rococó francès, si bé en la seva sèrie de Ports del País Basc, pintats després d'un breu exili a Puerto Rico (1775-1778), s'apropa a la pintura una mica posterior, inspirant-se en les belles vistes de ports al capvespre de Claude-Joseph Vernet (1714-1789). En el cas de La botiga de l'antiquari, crec que el model és l'Enseigne de Gersaint (1720) de Watteau, que Paret podria haver conegut indirectament a través de la pintura francesa de l’època. El mateix ambient aristocràtic, refinat, "civilisé", el delicat i ric cromatisme de moltes obres de Watteau, amb domini de verds i de roses, una pinzellada lleugera.

l

Jean-Antoine Watteau (1684-1721), Enseigne de Gersaint, 1720.

Manuel Canales, nascut a Toledo el 1747, és el primer autor espanyol de quartets de corda. Els sis primers (op.1), de 1774, van ser escrits per al duc d'Alba, gran amant de la música i rival dels Benavente-Osuna en el mecenatge artístic. Brunetti i Canales treballaven gene-ralment per als Alba, mentre que José Lidón (1746-1827) i Boccherini treballaven més aviat per als Benavente-Osuna. A més, aquests úl-tims, com vaig dir l'altre dia, rebien regularment les noves obres de Haydn [cf.IV.2].

La música de Canales adopta alguns elements rítmics de la música popular i es caracteritza per la juxtaposició i la repetició de frases breus i refinades melòdicament i rítmica. Publicat a Londres el 1778, l'op.3 de Canales, el seu segon i últim recull de quartets, va tenir un èxit suficient com perquè el 1782 l'editor londinenc Bremner l'inclo-gués en una col·lecció de quartets de corda preparada per a un membre de la noblesa anglesa.

l
Pel que fa al sonet d'Iriarte, és una burla d'aquest món aristocràtic que retrata Paret en els seus quadres. Cito de Cadalso, Cartas ma-rruecas, 1774:

l
"En lugar de todo esto [els antics costums], ha sobrevenido un torbellino de visitas diarias, continuas reverencias impracticables a quien no tenga el cuerpo de goznes, estrechos abrazos y continuas expresiones amistosas tan largas de recitar, que uno como yo poco acostumbrado a ellas necesita tomar cinco o seis veces aliento antes de llegar al fin." (Carta XI)

"Los que encontré en la calle o en la tertulia a la segunda vez ya eran amigos míos; a la tercera, ya la amistad era antigua; a la cuarta, ya se había olvidado la fecha; y a la quinta, me entraba y salía por todas partes sin que me hablase alma viviente, ni siquiera el portero.
[...] Se comprueba la franqueza de los españoles de este siglo con la relación de las mesas continuamente dispuestas en Madrid para cuantos se quieran sentar a comer. La primera vez que me hallé en una de ellas conducido por Nuño, creí estar en alguna posada pública según la libertad, aunque tanto la desmentía la magnificencia de su aparato, la delicadeza de la comida y lo ilustre de la compañía." (Carta XI)

l
Es diria Larra:

l
"No consiste en eso la cultura del siglo actual, su excelencia entre todos los pasados y venideros, y la felicidad mía y de mis contempo-ráneos. El punto está en que se come con más primor; los lacayos hablan de política; los maridos y los amantes no se desafían; y desde el sitio de Troya hasta el de Almeida, no se ha visto producción tan honrosa para el espíritu humano, tan útil para la sociedad y tan maravillosa en sus efectos como los polvos "Sans pareille" inventados por Mr. Frivolité en la calle de San Honorato de París." (Carta IV)

l

Bona nit?

Quintet de Michael Haydn. VIOLÍ III (per la Maria) i VIOLA (per l'Edu)

Violí III (Viola I):
Viola (Viola II):

Ara sí, bona nit!

Boccherini. VIOLÍ II (Bertran), VIOLONCEL I (Carla) i VIOLONCEL II (Stefano)

Violí II: http://www.box.net/shared/xm7vtu16oo
Violoncel I: http://www.box.net/shared/yhmv7n7k0k
Violoncel II: http://www.box.net/shared/wh552sem8g

Bona nit!

Sextet de Luigi Boccherini. FLAUTA (per l'Elena) i VIOLÍ I (per la Maria)

Primer dels sextets op.15 de 1773.

Flauta: http://www.box.net/shared/59f7rs1c8s
Violí I: http://www.box.net/shared/9arqndbk8o

Quintet de Michael Haydn. VIOLÍ II (pel Bertran)

Aprofito per anar penjant les parts de les partitures de cambra. Per ara seran el quintet de Michael Haydn i el sextet amb flauta de Boccherini.

l

Violí II:

l

Aniré penjant les altres parts durant aquesta setmana.

Un fil a través dels segles: de Fragonard a Renoir

Un fil a través del segles: la projecció de l'art del Setcents en l'època contemporània. Avui, de Fragonard a Renoir. Personalment, he de dir que Renoir no m'agrada gaire, però no deixa de ser un pintor important. Els paral·lelismes amb l'art lleuger i voluptuós de Fragonard són increíbles. El gust de la corba, la riquesa cromàtica, la fusió dels cossos nus amb la natura, tot arriba fins a Renoir via Fragonard (que ho heredava, al seu torn, de Rubens), malgrat que cadascun ho adapta a la sensibilitat de la seva època.

Pierre-Auguste Renoir (1841-1919), Les banyistes, 1918.

Jean-Honoré Fragonard (1732-1806), Les banyistes, 1765.

Jean-Honoré Fragonard, La lliçó de música, c.1760-1765.

Pierre-Auguste Renoir, Dues noies tocant el piano, 1892.

l

Bon dia!

Descoberta curiosa

Buscant informació sobre el quartet Stradivarius de la col·lecció del Palau Reial de Madrid, he fet algunes descobertes interessants... Per començar, resulta que no es tracta d'un quartet, sinó d'un sextet.

l

És Felip V qui, el 1702, rep l'oferta del mestre de Cremona per comprar un magnífic quintet format per TRES violins, viola i violoncel construit el 1696. Les autoritats de la ciutat, però, no en van autoritzar l'entrega i la transacció no es va poder realitzar. Ara bé, el 1775, el príncep d'Astúries, futur Carles IV, de viatge per Itàlia, s'assabenta de l'existència d'aquest conjunt d'instruments que havien interessat el seu avi i els compra al fill d'Antonio Stradivari, Paolo. A més del quintet de tres violins, viola i violoncel, Carles adquireix un altre violoncel, construit el 1700. TRES VIOLINS, VIOLA I DOS VIOLONCELS.

l

Els atysos cambrístes podríeu pensar: "això no és la formació dels sextets de Brunetti?" Doncs bé, senyores i senyors, EXACTE.

l

Resulta que Gaetano Brunetti, més conegut com a Don Cayetano Brunetti, era, ni més ni menys, el professor de violí, "primo violino e compositor di Camera" del príncep d'Àsturies. Brunetti era, sens dubte, una de les persones més pròximes al príncep. Durant el 1799, després de la mort del compositor (el 16 de desembre de 1798), el ja Carles IV només va voler sentir obres seves. Un gest singular, prova del respecte que sentia el rei pel seu Brunetti.

l

Partint d'aquí, podem suposar amb bastanta confiança que el 1775, en preparar el seu viatge a Itàlia, el príncep no va dubtar en convidar el seu professor de violí per acompanyar-lo. En primer lloc, perquè la pràctica del violí requereix un estudi regular, i sabent, com sabem, que Carles IV, anys després, tocava la part de segon violí als quartets del mateix Brunetti, cal suposar que, o era un geni, o havia estudiat cada dia des de jove. Per tant, si se n'anava de viatge, s'enduia el seu professor. I, en segon lloc, perquè Brunetti, sent italià, era un magnífic intèrpret. Qui sap si va aprofitar per escapar-se a Fano a veure la seva família... I no és conya: se sap que Domenico Scarlatti va fer un viatge a Nàpols des de Madrid per veure la seva.

l

I ara (per fi!) arribem al kit de la qüestió. El MIL SET-CENTS SETANTA CINC, el mateix any que Carles adquiria el sextet de Stradivarius, Brunetti publica a París el seu op.1, sis sextets per a TRES VIOLINS, VIOLA I DOS VIOLONCELS. És probablement l'únic recull publicat del segle per a aquest conjunt d'instruments (els sextets op.23 de Boccherini publicats l'any següent, per exemple, segueixen el patró tradicional de 2 violins, 2 violes i 2 violoncels). És, doncs, una formació ben rara, però... O casualitats! correspon exactament a la del sextet de Stradivarius!!

l

La meva hipòtesi és que Brunetti hauria escrit els sextets que toquem per a estrenar els instruments recent comprats pel príncep d'Astúries, la qual cosa vol dir que els instruments que es deixen anualment als millors quartets del món per fer un concert al Palau Reial de Madrid són els que van fer sonar per primer cop els nostres sextets.

l

Actualment el Patrimoni Nacional només conserva cinc dels sis instruments. El violí que falta es va perdre en el moment de la invasió napoleònica.

l

A més, com a prova de les circumstàncies excepcionals en què es van escriure, la partitura autògrafa dels sextets de Brunetti no es conserva a la biblioteca del Palau Reial de Madrid (contràriament a la totalitat dels quartets, quintets i simfonies de l'autor), sinó a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona (!!). S'ha de dir que, per completar les casualitats, l'únic exemplar que es conserva complet de l'edició parisina dels sextets de 1775 (la partitura que toquem nosaltres) es troba a la Biblioteca Nacional de França, és a dir, que de les dues còpies del recull que hi ha al món, una està a Barcelona i l'altra a París!

l

Bé, acabo de descobrir que, segons una altra font, el tercer violí perdut no era un violí, sinó una viola petita (la formació era, doncs, de sextet amb dues violes), la qual cosa deixa en suspens totes les meves hipòtesis fins que ho aclareixi. Ara m'ha ensorrat la teoria i me'n vaig a dormir una mica més trist. Era massa maco...

l

Bona nit!

La simfonia de Michael Haydn

Michael Haydn (1737-1806), Simfonia en mi bemoll major, 1788 [P26]. London Mozart Players, dir. Matthias Bamert [Chandos, 1996].

I. Allegro con brio:
II. Adagietto:
III. Finale. Fugato. Allegro:

Al segon moviment hi ha un solo de fagot molt bonic, especial pel Guillem. I al tercer, el senyor Haydn va tenir el detall de donar un dels començaments del tema principal a les trompes.

1764-1767: Vanhal escriu la nostra simfonia i...

Jean-Honoré Fragonard (1732-1806), El gronxador, 1766.
l

MÚSICA

l

1764:

l

J. Haydn, Simfonia nº22 "Il filosofo".

C.P.E. Bach, 6 Sonates berlineses.

Primera trobada, a Londres, entre Johann Christian Bach i un Mozart de 9 anys.

Mort de J.-P. Rameau, de J.-M. Leclair, de P. A. Locatelli i de J. Mattheson.

l

1765:

l

J. Myslivecek, Il Bellerofonte.

Creació, a Londres, dels concerts Bach-Abel, per Johann Christian Bach i K.F. Abel.

l

1766:
l

Els Mozart tornen a Salzburg. Fi de la gran gira europea.
l
1767:
l

J. Haydn, Simfonia nº35.

C.W. Gluck, Alceste.

J.-J. Rousseau, Diccionari de música.

Mort de G.P. Telemann

LITERATURA
l
1764:
l
H. Walpole, El castell d'Otranto (considerada la primera novel·la gò-tica).
Voltaire, Diccionari filosòfic.
C. Beccaria, Dels delictes i de les penes.
I. Kant, Observacions sobre el sentiment del bell i el sublim.
P. Verri crea, a Milà, la revista progressista "Il Caffè".
Fundació, a Londres, del "Literary Club", amb S. Johnson, J. Rey-nolds, D. Garrick, E. Burke...
Naixement de M.-J. Chénier i de N.A. Cienfuegos.
Mort de B.J. Feijoo i de F. Algarotti.
l
1765:
l
J. Macpherson, Obres d'Ossian.
L. Sterne, Vida i opinions de Tristram Shandy (llibres VII-IX).
D. Diderot, Jacques el fatalista.
l
1766:
l
G.E. Lessing, Laocont.
O. Goldsmith, El vicari de Wakefield.
Naixement de Mme de Staël.
l
ART I ARQUITECTURA
l
1764:
l
F. Boucher, Al·legoria de la música.
J.B.S. Chardin, Ànec mort i gerra amb olives.
Es comença a construir, a París, la basílica de Sainte-Geneviève (ac-tual Panteó), de J.-G. Soufflot.
Carles III inaugura el Palau Reial de Madrid.
Mort de W. Hogarth.
l

1765:
l

S'acaba Keldeston Hall, Derbyshire, de R. Adam

J.H. Fragonard, Les banyistes.

Mort de G.P. Pannini.

l

1766:

l

Es comença a construir, a Londres, Strawberry Hill, en estil neogòtic, d'H. Walpole.

J.H. Fragonard, El gronxador.

l

1767:

l

L.M. van Loo, Retrat de Diderot.

J. Reyndolds, Retrat del comte Wilhelm de Schaumburg-Lippe (el pa-tró de Johann Christoph Friedrich Bach).

Es comença a construir, a Bath, el Royal Crescent, de J. Wood.

Jacques-Germain Soufflot (1713-1780), Panteó, París, 1764-1790.
l

HISTÒRIA I HISTÒRIA DE LES IDEES

l

1764:

l

França: primers atacs del gran llop conegut com a Bèstia del Gévaudan.

Esclata la Guerra de la Regulació, a Carolina del Nord, contra els oficials colonials corruptes.

Batalla de Buxar a l'Índia: victòria de l'exèrcit de la Companyia anglesa de les Índies Orientals anglesa sobre un grup de governants locals recolzats per l'emperador mogol, Alam II.

l

1765:

l

Josep II coronat emperador d'Àustria.

El Parlament anglès vota els impostos de la Stamp Act, molt mal rebuts per les colònies d'Amèrica del Nord.

Voltaire aconsegueix l'exoneració pòstuma de Jean Calas, acusat falsament d'haver mort el seu fill i executat el 1762. Portugal aboleix els autos da fe.

H. Cavendish descobreix l'hidrògen i la composició de l'atmosfera.

l

1766:

l

Motí d'Esquilache, a Madrid; ona de revoltes a tot el territori.

La Lorena passa a França.

James Watt aconsegueix millorar la màquina de vapor de Newcomen (1705).

Naixement de T. Malthus.

l

1767:

l

Espanya: Carles III decreta l'expulsió dels jesuïtes.

França: Mort de la Bèstia del Gévaudan.

Samuel Wallis es converteix en el primer europeu en trepitjar Tahití.

Sir Joshua Reynolds (1723-1792), Retrat del comte Wilhelm de Schaumburg-Lippe, c.1767.

1772: Stamitz publica la nostra simfonia i...

Jean-Honoré Fragonard (1732-1806), La lectora, c.1772.

MÚSICA

W.A. Mozart, Lucio Silla.
J. Haydn, Quartets op.20, Simfonia nº44, Simfonia nº45 "Els adéus".
Michael Haydn, Requiem.
L. Boccherini, Quintets op.13 (amb el famós minuet).

F.J. Gossec, Quartets op.15.
C. Burney visita Johann Baptist Vanhal a Viena (v. entrades del 9 de gener). Visites a Hasse, Gluck, Metastasio, C.P.E. Bach...
Carl Stamitz, convidat per Lluís XV a Versalles.
Naixement de J.W. Wilms.
Mort de J.-J. Cassanéa de Mondonville.

LITERATURA

Últims volums de l'Encyclopédie de Diderot.
G.E. Lessing, Emilia Galotti.
J.G. Herder, Assaig sobre l'orígen de la llengua.
C.-A. Helvétius, De l'home (pòstum).
Naixement de Novalis i de S.T. Coleridge.

ART I ARQUITECTURA

J.-H. Fragonard, La lectora (data aproximada).
L. Paret, La botiga de l'antiquari.
T. Gainsborough, Les germanes Linley.
Es comença, a Potsdam, la Casa del Dragó.
J. Soler Faneca, projecte per a la Llotja de Barcelona.

HISTÒRIA I HISTÒRIA DE LES IDEES

Primera partició de Polònia entre Rússia, Prússia i Àustria.
Suècia: cop d'estat de Gustau III. Inici d'una política de despotisme il·lustrat.
Un grup de nordamericans contraris a les mesures econòmiques del govern de Londres aborden i cremen el vaixell Gaspee, de l'armada anglesa, a Rhode Island. Aquest fet es considera el preludi de la Guerra de la Independència dels Estats Units (1775-1783).
Inici del segon viatge de James Cook (1772-1775).
Espanya: creació de la Companyia de Filipines i unificació monetària.
Naixement de D. Ricardo i de C. Fourier.

Thomas Gainsborough (1727-1788), Les germanes Linley, 1772.

IRONIA IL·LUSTRADA [La cultura penínsular IV.1]

Francisco de Goya (1746-1828), Hasta la muerte, 1797-1799.
l

EL BURRO FLAUTISTA

Esta fabulilla,
salga bien o mal,
me ha ocurrido ahora
por casualidad.
Cerca de unos prados
que hay en mi lugar,
pasaba un borrico
por casualidad.
Una flauta en ellos
halló, que un zagal
se dejó olvidada
por casualidad.
Acercóse a olerla
el dicho animal,
y dio un resoplido
por casualidad.
En la flauta el aire
se hubo de colar,
y sonó la flauta
por casualidad.
"¡Oh!" dijo el borrico
"¡qué bien se tocar!
¡Y dirán que es mala
la música asnal!"

Sin reglas del arte,
borriquitos hay
que una vez aciertan
por casualidad.

Tomás de Iriarte (1750-1791), Fábulas literarias, 1782.

Gaetano Brunetti (1744-1798), Quartet en si bemoll major, 1792 [BruWV VI:B7]. Quartet Schuppanzigh.

l

I. Allegro moderato:

IV. Finale:

IRONIA IL·LUSTRADA [La cultura penínsular IV.2]

El gravat de Goya pertany a la sèrie dels Caprichos, editada el 1799, el mateix any que començava a pintar La família de Carles IV. Un comentarista anònim el va acompanyar amb aquest text: "Hace muy bien en ponerse guapa. Son sus días, cumple setenta y cinco años y vendrán las amigas a verla". Alguns han vist en la imatge de la vella la dona de Carles IV, Maria Lluïsa de Parma, presumida, intrigant i vulgar; d'altres, la mare de la duquessa de Benavente-Osuna de qui vaig parlar ahir. Segons William Beckford (1760-1844), en el seu Diari íntim d'un viatge a Portugal i Espanya (1787-88), la duquessa era "una vella bruixa" d'alè fètid, "amant de les males llengües".

La faula d'Iriarte, com el retrat de Goya, se situa clarament en la línia crítica i irònica de la Il·lustració. El seu burro és una imatge universal dels burros.

Tomás de Iriarte (1750-1791), gran amic de Cadalso [v.III.1] i de Nicolás Fernández de Moratín (el pare del Moratín que s'estudia a literatura), dramaturg, poeta i traductor, és una de les grans figures de la Il·lustració espanyola. De la seva producció se'n desprén un caràcter agradable, refinat, cosmopolita. Violinista amateur, és a través d'ell que la duquessa de Benavente-Osuna tracta amb Haydn per rebre totes les obres "lliures" del compositor, és a dir, les que pot publicar per no ser propietat exclusiva del seu "senyor", el príncep Esterházy.

És d'aquesta manera que, des de 1783, les obres de Haydn arriben a Espanya poques setmanes deprés d'haver-se escrit. Però ja el febrer de 1781, Boccherini escriu a l'editor vienès Artaria per demanar-li que "tenga la amabilidad de presentarle mis respetos" al se-nyor "Giusseppe Haydn, compositor admirado por mí en el más alto grado y en el mundo entero". I, el 1795, Goya retrata el duc d'Alba amb una partitura a la mà on es llegeix clarament "Cuatro Canc[ion]-es con acomp[añamien]to de Forte p[ian]o. del Sr Haydn".

Gaetano Brunetti, nascut a Fano, prop de l'Adriàtic, s'establí a Madrid cap al 1762, sis anys abans que Luigi Boccherini. Professor de violí del futur Carles IV i violinsita de la Capella Reial, Brunetti escrigué 39 simfonies, 60 quintets i uns 50 quartets de corda.

El 1789, amb l'ascens de Carles IV (Carles III havia mort l'any anterior), es crea la "Real Cámara", orquestra d'alta qualitat, que dirigirà Brunetti. El nucli de la formació, però, serà el quartet format pel mateix Brunetti al primer violí, Carles IV al segon, Alexandre Boucher a la viola i Francisco Brunetti (el fill de Gaetano) al violoncel. El rei era un gran admirador del compositor, fins al punt que durant l'any 1799, després de la seva mort, només va fer tocar obres de "su Brunetti". Amb Boccherini, en canvi, que treballava al servei de l'Infant Lluís (oncle de Carles IV) i dels Benavente-Osuna, no tenia cap mena de tracte, potser degut a la pressió del propi Brunetti, tot i que el rei mai li va retirar la pensió que Don Luigi (nacionalitzat Don Luis Boquerini) rebia de Carles III des de 1785.

Malgrat la influència de Haydn, els quartets de Brunetti es revelen molt originals. És una música treballada fins a l'últim detall, amb línies melòdiques extremadament riques i refinades. Les quatre veus són tractades individualment i en peu d'igualtat, creant un discurs musical alhora dens i complex i delicadament elegant. Si bé el treball sobre temes, motius i ritmes també és destacable, un element que fa especialment interessant la música de Brunetti és la precisió extraordinària de les seves indicacions de dinàmica i de matisos, integrades plenament en la gestació de l'obra musical. El quartet que he posat avui d'àudio és, segons els investigadors, l'últim que va escriure.

Un altre àmbit interessant de l'obra del compositor és el simfònic, on els vents adquireixen un gran protagonisme. Un exemple:

Gaetano Brunetti (1744-1798), Tercer (Quintetto) i quart (Allegro di molto) moviments de la Simfonia en la major nº36, 1792-1798. Concerto Köln.

Àudio 2 (Tercer moviment):

http://www.amazon.com/gp/music/wma-pop-up/B000001WR1001011/ref=mu_sam_wma_001_011/104-4332826-9749545

l

Àudio 2 (Quart moviment):

http://www.amazon.com/gp/music/wma-pop-up/B000001WR1001012/ref=mu_sam_wma_001_012/104-4332826-9749545

l

A l'entrada del 10 de gener hi trobareu sencera la simfonia de Brunetti que toquem nosaltres, la nº26 en si bemoll major, i a l'en-trada XII del cicle, un moviment de la nº22 [cf.XII.2].

1794: J.C.F. Bach escriu la nostra simfonia i...

William Blake, L'ancià dels dies, 1794.

l

MÚSICA

l

J. Haydn, Simfonia nº102. Segon viatge a Londres.

L. Boccherini, Quartets op.48.

L. van Beethoven, Trios op.1.

E.-N. Méhul, Chant du départ (himne revolucionari).

LITERATURA

W. Blake, Songs of Experience.

A. Radcliffe, The Mysteries of Udolpho (novel·la gòtica).

A. Chénier, Iambes.

ART I ARQUITECTURA

F. Goya, La Santa Inquisición.

J.-L. David, Autorretrat.

W. Blake, L'ancià dels dies.

Antonio Canova, Venus i Adonis.

l
HISTÒRIA I HISTÒRIA DE LES IDEES

l

A França, Gran Terror (16.500 execucions, 500.000 detencions). Abo-lició de l'esclavitud. Culte de l'Ésser Suprem.

Guerres revolucionàries franceses: victòria naval anglesa davant l'illa bretona d'Ouessant. Victòria francesa a Fleurus sobre els anglo-holandesos; ocupació francesa de Bèlgica i Holanda. Victòria francesa a Figueres sobre els espanyols.

Insurrecció fallida a Polònia contra la dominació russo-prussiana (març-novembre).

Mort de Condorcet. Execucions de Danton, Desmoulins, Malesherbes, Lavoisier, A. Chénier i Robespierre.l
l

Jacques-Louis David, Autoretrat, 1794.

EL PREROMANTICISME [La cultura penínsular III.1]

Francisco de Goya (1746-1828), Vol de bruixes, 1797-1798.

¡Qué noche! La oscuridad, el silencio pavoroso, interrumpido por los lamentos que se oyen en la vecina cárcel, completan la tristeza de mi corazón. El cielo también se conjura contra mi quietud, si alguna me quedara. El nublado crece. La luz de esos relámpagos..., ¡qué horrorosa! Ya truena. Cada trueno es mayor que el que le antecede, y parece producir otro más cruel. El sueño, dulce intervalo en las fatigas de los hombres, se turba. El lecho conyugal, teatro de delicias; la cuna en que se cría la esperanza de las casas; la descansada cama de los ancianos venerables; todo se inunda en llanto..., todo tiembla. No hay hombre que no se crea mortal en este instante... ¡Ay, si fuese el último de mi vida, cuán grato sería para mí! ¡Cuán horrible ahora! ¡Cuán horrible! Más lo fue el día, el triste día que fue causa de la escena en que ahora me hallo.

[…] Las dos están al caer... Ésta es la hora de cita para Lorenzo... ¡Memoria! ¡Triste memoria! ¡Cruel memoria! Más tempestades formas en mi alma que nubes en el aire. También ésta es la hora en que yo solía pisar estas mismas calles en otros tiempos muy diferentes de éstos. ¡Cuán diferentes! Desde aquélla a éstos todo ha mudado en el mundo; todo, menos yo.

¿Si será de Lorenzo aquella luz trémula y triste que descubro? Suya será. ¿Quién sino él, y en este lance, y por tal premio, saldría de su casa? Él es. El rostro pálido, flaco, sucio, barbado y temeroso; el azadón y pico que trae al hombro, el vestido lúgubre, las piernas desnudas, los pies descalzos, que pisan con turbación; todo me indica ser Lorenzo, el sepulturero del templo, aquel bulto, cuyo encuentro horrorizaría a quien le viese. Él es, sin duda; se acerca; desembózome, y le enseño mi luz. Ya llega. ¡Lorenzo! ¡Lorenzo!

José de Cadalso (1741-1782), Noches lúgubres, 1770-1771.

Luigi Boccherini (1743-1805), “Ave Marie delle parrochie”, primer moviment del Quintet amb dos violoncels en do major titulat La música nocturna dels carrers de Madrid, 1780 [G 324]. Le Concert de Nations, dir. Jordi Savall.

l

Àudio:

EL PREROMANTICISME [La cultura penínsular III.2]

No es pot entendre el segle XVIII sense parlar de l'aportació cultural anglesa. L'Assaig sobre l'enteniment humà de Locke (1690), les obres de Hume, The Seasons de Thomson (1730), els Night thoughts de Young (1742-1745), Clarissa de Richardson (1747-1748) i The Citizen of the World de Goldsmith (1762) marquen molt profundament la literatura del continent, inaugurant el corrent sensista i anticipant molts dels elements del Romanticisme (importància de les sensacions i de l'individu, identificació poeta-naturalesa, el tema renovat de la passió i la mort...).

l

A Espanya, poc abans, la Poètica de Luján (1737) estableix que la poesia és "imitación de la naturaleza en lo universal o en lo particular, [...] para utilidad [y] para deleite de los hombres" i proposa un retorn als clàssics llatins i castellans (Garcilaso, Fray Luis), com a reacció a la literatura d'inspiració barroca (Góngora, Quevedo) que es cultiva fins el 1760. Sota l'ègida d'aquest neoclassicisme, sorgirà, per una banda, la poesia rococó (v. ahir), natural, íntima i lleugera, i, de l'altra, la poesia il·lustrada (Jove-llanos), portadora d'un missatge reformador, didàctica, clara, quasi prosaica. No és fins els anys 1760-1770 que s'introdueix al país el nou corrent sensista, inaugurant una etapa de convivència i d'intercanvi entre les tres tendències, sense que es pugui dir on comença una i on acaba l'altra.

És la lectura dels Night thoughts (Pensaments nocturns) de Young en traducció francesa que inspira Cadalso per escriure les seves Noches lúgubres. L'obra es divideix en tres "Noches". En la primera, Tediato (un jove ric), acompanyat per Lorenzo (un pobre enterramorts), intenta desenterrar el cadàver de la seva estimada, però l'anunci de l'alba els ho impedeix. En la segona, Tediato és detingut per error. En la tercera, els dos personatges tornen al cementiri per continuar el seu projecte. Tot això és l'excusa per una sèrie de profundes reflexions sobre la naturalesa humana, l'amor, el suicidi, la raó, la justícia i l'atzar.

És una obra extraordinària. Ningú abans havia escrit una obra tan "romàntica", i menys un espanyol. La influència de Young és innegable, però Cadalso va molt més enllà. La primera versió del Werther de Goethe, obra preromàntica per excel·lència, data de 1774, mentre que, segons Russell P. Sebold, la redacció de les Noches lúgubres de Cadalso se situaria als anys 1770-1771. Es pot parlar, doncs, d'un Prerromanticisme espanyol de primera impor-tància, guiat per Cadalso, escriptor excel·lent (només cal llegir les Cartas marruecas de 1774), per Meléndez Valdés i Jovellanos en la seva segona etapa poètica (després de la lectura de les Noches, 1773-1774) i per Nicasio Alvárez Cienfuegos (1764-1809). Tan Meléndez com Cienfuegos formen part del que s'anomena l'escola poètica de Salamanca. Parla Meléndez Valdés:

Cuando la sombra fúnebre y el luto

de la lóbrega noche el mundo envuelven

en silencio y horror, cuando en tranquilo

reposo los mortales las delicias

gustan de un blando saludable sueño,

tu amigo solo, en lágrimas bañado,

vela, Jovino, y al dudoso brillo

de una cansada luz, en tristes ayes

contigo alivia su dolor profundo.

Juan Meléndez Valdés (1754-1817), A Jovino: el melancólico, 1779-1780.

És sorprenent la proximitat amb l'inici de les Noches lúgubres de Cadalso. I, poc després, en el mateix poema, la primera referència espanyola (el 1780!) al "mal de vivre" romàntic, el "fastidio universal":

Sí, amigo, sí: mi espíritu insensible,

del vivaz gozo a la impresión süave,

todo lo anubla en su tristeza oscura,

materia en todo a más dolor hallando

y a este fastidio universal que encuentra

en todo el corazón perenne causa.

El tal "Jovino" és Jovellanos, el gran il·lustrat, que també era poeta.

Per la seva banda, Goya, el 1792, pateix una greu malaltia que el deixarà totalment sord, i el seu estil pictòric se'n ressenteix. Paral·lelament als encàrrecs oficials, comença a pintar una obra torturada, fosca, violenta i terriblement crítica amb la societat del seu temps (el pintor se sentia molt identificat amb les noves idees il·lustrades), que trobarà la seva culminació en les pintures negres de la Quinta del sordo (1820-1823). En aquest cas, es tracta d'un encàrrec de la duquessa de Benavente-Osuna, dona molt intel·ligent i culta, gran mecenes de l'època, alhora amiga i protectora de Cadalso, de Goya i de Boccherini.

L'obra d'avui de Boccherini (1743-1805), nascut a Lucca i establert a Madrid des de 1768, és un dels seus quintets més singulars. Vol imitar la "Musica notturna delle strade di Madrid" i la veritat és que amb l'evocació de les campanes de la ciutat aconsegueix un ambient nocturn que no s'allunya molt del de Cadalso. Del quart moviment (Allegro vivo), en surt la música que s'ha fet famosa per la pel·lícula Master and Commander (Peter Weir, 2003):

l

Àudio 2 (quart moviment):

http://www.amazon.com/gp/music/wma-pop-up/B000E42MPS001015/ref=mu_sam_wma_001_015/104-4332826-9749545