Brunetti i la sorpresa: de l'anècdota a la forma [III]

Els anys 1796 i 1797, poc abans de morir, en aquestes obres mestres que són els quintets op.11 i els darrers sextets amb oboè, Brunetti fa un nou pas en l'extensió i la construcció de la forma. Els primers moviments assoleixen els 345 compassos, una vegada en els quintets (op.11 nº3) i tres en els sextets (nº3, 4 i 5), per sobre dels més extensos dels quartets de Haydn (que no superen els 315).

l

L'extensió de la forma demana però una renovació dels recursos tècnics. Al quintet amb violes en do major op.11 nº3 (1796) el que fa el compositor és recuperar la idea de la interrupció pel silenci del vell trio de 1775 i estirar al màxim la seva resolució, de manera que l'espera de l'oient es mantingui activa a través de totes les inflexions de la forma.

l

El primer moviment s'obre amb l'entrada dels instruments en imitació sobre un material que serà la base motívica de bona part del moviment, a la qual segueix un tema sobre pedal que desemboca sobre un segon tema que queda brutalment interromput sense que l'oient en pugui preveure la conclusió (de fet falta tot el conseqüent). A la interrupció segueix la represa literal dels primers compassos (tornem a començar?), interromputs al seu torn per un sforzando de tots els instruments i l'inici d'una transició. Segueixen una llarga sèrie de temes secundaris a la dominant hàbilment encadenats (retard de la cadència perfecta a la dominant, falsa modulació en si menor, tema en mi bemoll major, fi de l'exposició a la tònica!). El desenvolupament comença com una falsa repetició de l'exposició, amb les mateixes notes d'introducció, però varia i parteix en una curta sèrie de modulacions fins al retorn de la tònica i del tema principal, de nou interromput, per aquest cop continuar el desenvolupament (la menor) i obrir una retransició que condueix a la reexposició dels temes secundaris a la tònica. La reexposició es desenvolupa normalment fins a la conclusió (c.305), a la qual segueix una coda.

l

És en aquesta coda on retrobem el material principal: primer variat i de nou interromput i finalment sencer, amb el conseqüent que esperàvem des del compàs 30. I som al 330!! Brunetti ha aconseguit així lligar un gran moviment de 345 compassos. Ha utilitzat el mateix recurs que al trio de 1775, però en lloc de satisfer la tendència interrompuda al cap de quatre compassos, ho fa al cap de tres-cents, i aprofita, entremig, per anar jugant amb l'ansietat del que escolta.

l

M'he distret preparant un video amb aquest primer moviment. Evidentment aquesta música no s'ha gravat mai i haureu de suportar el so de Finale (la partitura està feta a partir de les parts de l'Arxiu del Palau Reial de Madrid). És especialment molest quan el programa converteix totes les appoggiatures en mordents (especialment a Pb, 1S i 2S). He eliminat les repeticions.
l
- O, T i K (material introductori, de transició i de conclusió) són natures mortes de Luis Meléndez i de Goya (1760s-1780s). A les falses transicions hi ha llesques de salmó.
- P (material principal) és un autorretrat de Mengs i les seves variacions o afegits d'altres autorretrats del mateix pintor (1770s).
- 1S (1r material secundari) és el retrat de la comtessa de Chinchón per Goya (c.1795).
- 2S (2n m.s.) és la gallinita ciega per Goya (c.1780).
- 3S (3r m.s. en MIb i LAb) és la Lucrècia de Campeny (1804).
- 4S (4t m.s.) és l'autorretrat de Luis Paret (c.1780).

l

P.S. És la descoberta d'aquesta obra que va inspirar tant el contingut com la forma del petit conte que vaig penjar fa uns dies.