Brunetti i la sorpresa: de l'anècdota a la forma [I]

Avui ofereixo la traducció improvitzada de la presentació oral feta fa unes hores al seminari setmanal de la Sorbona. Espero ser prou clar i superar les limitacions d'aquest espai.

l

El meu objectiu és el següent: a través d'una sèrie d'obres escrites entre 1769 i 1796 (i que cobreixen, per tant, tota la carrera de Brunetti) mostrar com la sorpresa retòrica (entesa com a ruptura de la previsió de continuïtat de l'oient) evoluciona d'anècdota sense conseqüències a veritable agent estructural, fonament de la forma.

l

1769. Brunetti escriu una sèrie de trios de dos violins ambiciosa, la primera que conservem completa, que dedica a l'Infant Don Luis, germà del rei i futur patró de Boccherini, i que es publica luxosament gràcies al patrocini d'aquest il·lustre personatge. L'aparició d'una periodització clara de la frase musical i d'una estructura en quatre moviments traeixen l'arribada a Madrid de les primeres col·leccions de trios i de simfonies germàniques (sobretot les de Johann Stamitz, que el duc d'Alba rep de París). No obstant això, el primer moviment del trio nº4 de la sèrie ofereix un exemple de sorpresa retòrica que roman més lligat a l'estètica barroca de la fantasia i del caprici, de la "bizarreria", que a la construcció (o destrucció) discursiva del Classicisme emergent. En plena exposició, després d'un passatge líric en do menor (homònim menor de la dominant) i d'una cadència insistent sobre V, amb calderó inclòs, ens trobem sobtadament en major i sobre una fulgurant sèrie d'escales als tres instruments que condueixen en darrer terme a la conclusió de l'exposició en do major.

l

l

A partir de 1770 la recepció de nova música es fa més regular i, per exemple, els sextets de Brunetti de 1773-1774 recullen influències moderníssimes de Gossec o d'un manheimer de la nova generació com Ernst Eichner. El veritable xoc es produeix però amb l'arribada a Madrid de la música de Haydn el 1774 o el 1775, com en testimonien els versos exaltats que li dedica Tomás de Iriarte (v. III-2008) el maig de 1776 (Epístola IX):

l

Su música, aunque la falte
De voz humana el auxîlio,
Habla, expresa las pasiones,
Mueve el ánimo a su arbitrio.
Es Pantomima sin gestos,
Pintura sin colorido,
Poesía sin palabras
Y retórica con ritmo;
Que el instrumento á quien Háyden
Comunica su artificio,
Declama, recita, pinta,
Tiene alma, idea y sentido.
[…] El canto de Háyden es noble,
Es verdadero y sencillo,
Es juicioso, es perceptible,
Siempre vario, siempre rico.
En él nunca el Auditorio
Se alabará de adivino;
Que, en vez del paso esperado,
Suele hallar el imprevisto…
l
En aquests versos d'Iriarte (el subratllat és meu) ja hi ha moltes de les coses que el segle XX "descobrirà" en Haydn, "músic de l'impre-vist", de la sorpresa... Com en resposta a l'animada reacció d'Iriarte, preludi d'una veritable mania haydniana a escala penínsular, Brunetti inclou entre 1775 i 1776, a l'últim dels trios que publicarà Vénier a París a finals de 1776, una forta ruptura en el discurs que sembla apuntar directament cap a Haydn. La segona part de l'exposició del primer moviment, després de la transició, s'obre amb un tema a la dominant repetit dues vegades i acabat sobre una àmplia semi-cadència. De la frase següent s'espera doncs un conseqüent amb una cadència perfecta. Tot va bé fins a l'últim moment, quan la cadència perfecta (amb trinat inclòs) queda interrompuda per un silenci. Per augmentar la incertesa, la frase reprèn però en l'homònim menor. No és fins quatre compassos més tard que retrobem la tercera major i, aquest cop sí, la cadència.

l

l
Per bé que ocupen una posició semblant en el desenvolupament de l'exposició, la ruptura del primer exemple citat i la del segon difereixen en un aspecte fonamental. La ruptura discursiva del primer exemple és "autònoma": sorprèn perquè no s'identifica amb el discurs precedent, però s'accepta amb naturalitat dins la presentació del moviment i un cop passada tan sols ofereix el plaer de la varietat. En el segon cas, en canvi, la ruptura és pròpiament una ruptura, és a dir, que demana una resolució, provocant l'ansietat de l'espectador. Apareix així el que Leonard B. Meyer anomena "afecte". En el marc estilístic d'un trio de 1770 la no satisfacció d'aquesta espera (una cadència perfecta completa) podria arribar a molestar l'oient. L'efecte de la sorpresa resta malgrat tot limitat, ja que la resolució del conflicte originat per la ruptura arriba només quatre compassos més tard.
l
Continuarà...
l
Nota: Les fletxes dels esquemes indiquen l'inici d'una tendència (un procés relativament previsible dins el qual intervé o no una ruptura), les exclamacions la ruptura d'aquesta tendència i la represa de les fletxes la reactivació de la tendència després de la ruptura. Quan la línia es tanca vol dir que la tendència s'ha completat satisfactò-riament.