Brunetti i la sorpresa: de l'anècdota a la forma [II]

El 1780, cinc anys després dels trios publicats a París, Brunetti utilitza l'oposició teatral entre dues idees contrastants per construir una obra sencera: la simfonia nº33 en do menor, "Il Maniatico". Com un eco dels versos d'Iriarte, "aunque la falte de voz humana el auxilio, su música expresa las pasiones", per una vegada el discret Brunetti s'explica (en un italià ben contaminat de castellà):

l

"Simfonia, che describe, per quanto si puote con l'uso de' soli Instrumenti [sic], senza l'aiuto delle parole, la fissazione di un delirante ad un oggetto, e questa parte viene eseguita da un Violoncello solo, a cui si uniscono gli altri instrumenti quasi amici impegnati a liberarlo del suo deliro, presentandogli una infinita varietà di idee nella varietà de motivi. Rimane il Maniatico per molto tempo fisso nel primo oggetto, finché incontra un motivo allegro che lo persuade, e lo fa unire con gli altri, dopo questo novamente ricade, ed in fine, transportato dall'impulso commune, termina cogli altri allegramente".

l

És a dir, el violoncel solista representa el "maníac", el foll, amb un motiu obsessiu de dues notes (do-si-do-si-do-si...) i la resta de l'orquestra, que representa el grup dels seus amics, intenta guarir-lo presentant-li una "infinita varietat d'idees en la varietat de motius". Al cap de molta estona hi ha un motiu que convenç el foll i s'uneix amb els altres, però torna a recaure per, un cop més, unir-se amb els seus amics en un final feliç.

l

Ve-t'ho aquí com Brunetti aconsegueix construir diversos moviments a partir del joc amb el que l'auditori espera de la música ("que en vez del paso esperado, suele hallar el imprevisto", Iriarte). Gràcies a Mme. Roudet i M. Bartoli, directors del seminari, puc afegir en relació amb aquesta obra un possible model de Brunetti: la trio sonata de C. P. E. Bach titulada "Conversa entre un Sanguini i un Melancòlic", escrita en la mateixa tonalitat de do menor i construida segons un principi idèntic d'oposició de motius. En cas de confirmar-se aquesta filiació estaríem davant d'una primera prova de la presència de la música de Carl Philipp Emanuel Bach a Espanya abans de 1800.

l

Però el que a la simfonia "Il Maniatico" parteix d'un referent extern, a la simfonia nº36 en la menor/major de 1783-1786 prové de la pròpia música. El principi d'oposició és el mateix però ja no depèn d'una sèrie de motius sinó del contrast d'atmosferes musicals (o de tòpics musicals, per no perdre de vista que som al segle XVIII). Al Largo inicial en la menor, en estil "ombra", de reminiscències gluckianes, s'oposa un Allegro de sonata (Allegro di molto) en la major, decidit i lligat, en absència de "Sturm", al "Drang". Fins aquí res d'especial. Les sorpreses comencen en arribar al desenvo-lupament, que comença de forma normal a la dominant i que ràpidament, a través d'harmonies disminuïdes es precipita en la menor, la tonalitat del largo inicial. I allí, perfectament integrada en el desenvolupament, apareix la melodia central del Largo, seguida pel motiu característic de tres notes cromàtiques descendents (mi-re#-re). La sorpresa ha estat gran però la reexposició del material secundari (cantabile) de l'Allegro comença i ens tornem a sentir a casa. La seguretat no dura perquè comença un nou desenvolupament que oposa el material inicial, fortíssimo, al cantabile del segon tema. Comença aleshores la reexposició de la segona meitat del material principal. Faltant el principi, l'oient es demana si es tracta veritablement d'una reexposició, però sembla que sí, ja que hi ha una variació de la transició de l'exposició i una semicadència en la major que anuncia un retorn del segon material a la tònica. I paf! de nou els valors llargs del Largo i l'ombra que torna. Finalment, però, s'imposa l'Allegro i tenim per fi la reexposició del segon material sencer i l'inici del material principal, que tant esperàvem, seguit d'un enjogassat motiu de conclusió...

l

...interromput brutalment per la tornada del Largo en la menor, que aquest cop s'imposa pràcticament sencer, acabant a més en una semicadència i enllaçant amb el moviment lent, a la tonalitat de la dominant. Tenint en compte que el "Quintetto" (=Minuet) encara explota l'oposició la major-la menor, no serà fins a l'allegro final que trobarem una conclusió satisfactòria sobre la tònica major. Ve-t'ho aquí com Brunetti construeix un moviment impressionant de més de 225 compassos (que condiciona, a més, tota l'obra) prescindint definitivament de tot referent extern i jugant només amb les possibilitats de l'atzar i de l'imprevist.

l

l

Continuarà...