Vaig a parlar del tema que vaig prometre l’altre dia. Es tracta de la relació entre aquests dos italians, Luigi Boccherini i Gaetano Bru-netti, tots dos grans compositors i figures essencials del Madrid musical de la segona meitat del segle XVIII. No en tenim pràcticament cap referència. Sorprèn, en aquest sentit, el silenci dels seus contemporanis. Iriarte, autor d'enceses lloances de Haydn, no dubtarà en afirmar que la "moderna Música Alemana, que en la parte sinfónica es constante, [...] arrebató la palma a la Italiana" (La Música, 1779). Dos anys abans, Antonio Rodríguez de Hita, mestre de música del mateix Iriarte, ja ho deixava ben clar: en matèria de música instrumental, s'aprecia "en primer lugar la de autores alema-nes, acaso - afegeix - porque su fuego, invención y variedad con-genia más a nuestra nación" (Noticia del gusto español en música según está en el día, febrer de 1777).
l
És consolador que aquest incomprensible silenci sobre els artistes nacionals s'extengui també fins a Goya. Iriarte lloarà l’austríac Mengs, però ningú no ho farà de l'aragonès. Cal recordar que Brunetti vivia a Madrid almenys des dels 16 anys i Boccherini des dels 24. Els dos hi van viure fins la seva mort. És ben conegut que el segon signava Don Luis Boccherini. El primer, és clar, encara més arrelat a la capital, ho feia com a Cayetano Brunetti.
l
És consolador que aquest incomprensible silenci sobre els artistes nacionals s'extengui també fins a Goya. Iriarte lloarà l’austríac Mengs, però ningú no ho farà de l'aragonès. Cal recordar que Brunetti vivia a Madrid almenys des dels 16 anys i Boccherini des dels 24. Els dos hi van viure fins la seva mort. És ben conegut que el segon signava Don Luis Boccherini. El primer, és clar, encara més arrelat a la capital, ho feia com a Cayetano Brunetti.
l
És doncs un misteri, el de la recepció d'aquests dos músics en el país que els havia adoptat, amb més raó quan sabem que entre els dos van ocupar els càrrecs musicals més importants del regne. Brunetti va començar com a violinista a la Capella Reial i professor de violí del futur Carles IV i va acabar dirigint la Música de la Cambra del Rei. Boccherini va ser mestre de capella de l'Infant Lluís i del rei de Prússia (a distància) i director de l'orquestra dels ducs de Benavente-Osuna (en el mateix moment en que Iriarte - i Goya - freqüentaven la duquessa!). De forma indirecta, sabem la dignitat amb què van servir les seves obligacions i la satisfacció dels seus patrons. Llurs corpus musicals en són els testimonis més valuosos.
l
En aquesta situació, però, remuntar en el temps es converteix en un veritable joc de pistes. L'única referència a la relació entre Brunetti i Boccherini, en gran part infundada, per bé que repetida encara avui fins a la sacietat, és la d'una suposada intriga del primer, gelós dels seus càrrecs, per evitar l'accés a la cort del compositor violoncelista. L'anècdota és el còmode - i vil - consol dels que no poden entendre com un compositor únic i genial com Boccherini no va accedir mai a un càrrec a la cort. És així com pretenen netejar la taca feta en l'honor del seu Don Luis. Però en tot això, l’únic que se sap del cert és que el 1785, Francisco Brunetti, el fill de Gaetano, competí amb Boccherini per una plaça de violoncelista a la Capella Reial i guanyà. Tot i que la influència del seu pare podia ser decisiva, no hi ha cap raó per pensar que Francisco (autor d’un Método de violoncello) no fos competent per al càrrec. D’altra banda, el novembre d’aquell mateix any, Boccherini rebia de Carles III una pensió de 1200 reals i la promesa de la primera plaça vacant de violoncelista de la Capella “sin oposición”, amb la qual cosa cal pensar que l’animositat de la cort contra Boccherini era menor del que s’ha dit.
l
Naturalment, tal i com pertoca a la falta de rigor que ha caracteritzat els estudis boccherinians fins fa pocs anys, a ningú se li va acudir que la desaparició de la suposada ofensa al geni de Boccherini pogués dependre d'unes quantes hores de recerca... i de l'existència d'un segon geni. En efecte, la consulta ràpida d'algunes obres de Brunetti hauria tret a la llum un altre gran compositor, evitant la denigració de la persona i acabant amb la inexplicable desatenció - bé, sí, és per l'anècdota - que ha merescut el creador. A la cort no hi havia necessitat del talent de Boccherini perquè ja n'hi havia un altre!
l
Ara i aquí em manquen els documents que em podrien ajudar a traçar els llocs i les dates dels creuaments d'aquests dos homes, oposats per una tradició historiogràfica però probablement pròxims en el seu temps. La meva experiència amb la seva música em fa partir de les premisses que tant l'un com l'altre participen d'una mateixa estètica, alhora europea i profundament local, i que hi ha elements d'influència mutua en la seva mùsica.
l
Forçat per la gana i per les obligacions casolanes i estudiantils, em limitaré a exposar els detalls coincidents que m'han portat fins aquí, sense ampliar, per ara, la recerca. Els sextets op.1 de Brunetti ja havien motivat una altra entrada del bloc. Comprovacions posteriors m'han permès de dubtar encara més de la hipòtesi que hi plantejava, si bé sense renunciar-hi del tot. Aparentment, els sextets s'haurien escrit per als Benavente-Osuna.
l
És, doncs, de nou dels sextets de Brunetti que vull parlar, però des d'un altre punt de vista. L’abril de 1775 els edita Vénier a París. Vénier és també l'editor de Boccherini, amb el qual publica aquell any un recull de quintets (op.20) i un de quartets (op.22). En el marc d'una estratègia comercial típica de l'època, les edicions proposen una instrumentació alternativa de les obres per accedir a un públic més ampli. Es dona el cas, però, que en el cas de Boccherini es conserva una carta a l'editor Pleyel de 1796 on li demana de convertir en fagot o en segona viola el primer violoncel d'un recull de quintets. Podem suposar que vint anys abans havia proposat el mateix a Vénier i que era amb l'autorització o la demanda expressa del compositor que aquest proposava que la part del segon violoncel es pogués fer amb una viola o un fagot. Així s'havien presentat, doncs, les partitures dels quintets op.20. Doncs bé, aquest 1775, escrivint per a una formació ben extranya - per bé que menys si es pensa en la dels quintets de Boccherini -, 3 violins, viola i 2 violoncels, Brunetti fa editar els sextets i Vénier fa constar que "la partie du deuxième violoncelle peut s'executer sur l'alto ou le basson" [la part de segon violoncel es pot tocar amb viola o fagot]. Compromís o simple coincidència? I els quintets amb dos violoncels que Brunetti escriu a la mateixa època - els únics que escriurà per a aquesta formació? I què me'n dieu del fet que, l'any següent, Boccherini publiqui el seu únic recull de sextets de corda - aquets cop per 2 violins, 2 violes i 2 violoncels, però amb la mateixa alternativa per al segon violoncel?
l
Se m'acudeix una idea... Una espècie de somni fantàstic, una mica de ciència ficció. Boccherini s'havia vist "obligat a escriure per a dos violoncels" (carta a Pleyel citada anteriorment) per la formació de la cort de l'Infant Lluís, on ell mateix, el violinista Landini i la família Font havien donat lloc al conjunt inèdit del quintet amb dos violoncels. El 1775, però, l'Infant encara no havia estat desterrat a Arenas de San Pedro i els seus músics vivien a Madrid. Brunetti, professor de violí del nebot de l'Infant, el futur Carles IV, hauria passat algun dia amb els músics de l'oncle, donant lloc a aquesta extranya reunió de 3 violins, viola i 2 violoncels? No en va eren tres els italians, entre Boccherini, Landini i Brunetti - amor de compa-triotes? I no en va les parts més exigents dels sextets d'aquest últim són les de primer violí i primer violoncel...
l
Brunetti al violí i Boccherini al violoncel en una mateixa sala? Potser sí... Però massa bonic per ser veritat. Sort que la imaginació no té límits!
l
Bona nit!
És doncs un misteri, el de la recepció d'aquests dos músics en el país que els havia adoptat, amb més raó quan sabem que entre els dos van ocupar els càrrecs musicals més importants del regne. Brunetti va començar com a violinista a la Capella Reial i professor de violí del futur Carles IV i va acabar dirigint la Música de la Cambra del Rei. Boccherini va ser mestre de capella de l'Infant Lluís i del rei de Prússia (a distància) i director de l'orquestra dels ducs de Benavente-Osuna (en el mateix moment en que Iriarte - i Goya - freqüentaven la duquessa!). De forma indirecta, sabem la dignitat amb què van servir les seves obligacions i la satisfacció dels seus patrons. Llurs corpus musicals en són els testimonis més valuosos.
l
En aquesta situació, però, remuntar en el temps es converteix en un veritable joc de pistes. L'única referència a la relació entre Brunetti i Boccherini, en gran part infundada, per bé que repetida encara avui fins a la sacietat, és la d'una suposada intriga del primer, gelós dels seus càrrecs, per evitar l'accés a la cort del compositor violoncelista. L'anècdota és el còmode - i vil - consol dels que no poden entendre com un compositor únic i genial com Boccherini no va accedir mai a un càrrec a la cort. És així com pretenen netejar la taca feta en l'honor del seu Don Luis. Però en tot això, l’únic que se sap del cert és que el 1785, Francisco Brunetti, el fill de Gaetano, competí amb Boccherini per una plaça de violoncelista a la Capella Reial i guanyà. Tot i que la influència del seu pare podia ser decisiva, no hi ha cap raó per pensar que Francisco (autor d’un Método de violoncello) no fos competent per al càrrec. D’altra banda, el novembre d’aquell mateix any, Boccherini rebia de Carles III una pensió de 1200 reals i la promesa de la primera plaça vacant de violoncelista de la Capella “sin oposición”, amb la qual cosa cal pensar que l’animositat de la cort contra Boccherini era menor del que s’ha dit.
l
Naturalment, tal i com pertoca a la falta de rigor que ha caracteritzat els estudis boccherinians fins fa pocs anys, a ningú se li va acudir que la desaparició de la suposada ofensa al geni de Boccherini pogués dependre d'unes quantes hores de recerca... i de l'existència d'un segon geni. En efecte, la consulta ràpida d'algunes obres de Brunetti hauria tret a la llum un altre gran compositor, evitant la denigració de la persona i acabant amb la inexplicable desatenció - bé, sí, és per l'anècdota - que ha merescut el creador. A la cort no hi havia necessitat del talent de Boccherini perquè ja n'hi havia un altre!
l
Ara i aquí em manquen els documents que em podrien ajudar a traçar els llocs i les dates dels creuaments d'aquests dos homes, oposats per una tradició historiogràfica però probablement pròxims en el seu temps. La meva experiència amb la seva música em fa partir de les premisses que tant l'un com l'altre participen d'una mateixa estètica, alhora europea i profundament local, i que hi ha elements d'influència mutua en la seva mùsica.
l
Forçat per la gana i per les obligacions casolanes i estudiantils, em limitaré a exposar els detalls coincidents que m'han portat fins aquí, sense ampliar, per ara, la recerca. Els sextets op.1 de Brunetti ja havien motivat una altra entrada del bloc. Comprovacions posteriors m'han permès de dubtar encara més de la hipòtesi que hi plantejava, si bé sense renunciar-hi del tot. Aparentment, els sextets s'haurien escrit per als Benavente-Osuna.
l
És, doncs, de nou dels sextets de Brunetti que vull parlar, però des d'un altre punt de vista. L’abril de 1775 els edita Vénier a París. Vénier és també l'editor de Boccherini, amb el qual publica aquell any un recull de quintets (op.20) i un de quartets (op.22). En el marc d'una estratègia comercial típica de l'època, les edicions proposen una instrumentació alternativa de les obres per accedir a un públic més ampli. Es dona el cas, però, que en el cas de Boccherini es conserva una carta a l'editor Pleyel de 1796 on li demana de convertir en fagot o en segona viola el primer violoncel d'un recull de quintets. Podem suposar que vint anys abans havia proposat el mateix a Vénier i que era amb l'autorització o la demanda expressa del compositor que aquest proposava que la part del segon violoncel es pogués fer amb una viola o un fagot. Així s'havien presentat, doncs, les partitures dels quintets op.20. Doncs bé, aquest 1775, escrivint per a una formació ben extranya - per bé que menys si es pensa en la dels quintets de Boccherini -, 3 violins, viola i 2 violoncels, Brunetti fa editar els sextets i Vénier fa constar que "la partie du deuxième violoncelle peut s'executer sur l'alto ou le basson" [la part de segon violoncel es pot tocar amb viola o fagot]. Compromís o simple coincidència? I els quintets amb dos violoncels que Brunetti escriu a la mateixa època - els únics que escriurà per a aquesta formació? I què me'n dieu del fet que, l'any següent, Boccherini publiqui el seu únic recull de sextets de corda - aquets cop per 2 violins, 2 violes i 2 violoncels, però amb la mateixa alternativa per al segon violoncel?
l
Se m'acudeix una idea... Una espècie de somni fantàstic, una mica de ciència ficció. Boccherini s'havia vist "obligat a escriure per a dos violoncels" (carta a Pleyel citada anteriorment) per la formació de la cort de l'Infant Lluís, on ell mateix, el violinista Landini i la família Font havien donat lloc al conjunt inèdit del quintet amb dos violoncels. El 1775, però, l'Infant encara no havia estat desterrat a Arenas de San Pedro i els seus músics vivien a Madrid. Brunetti, professor de violí del nebot de l'Infant, el futur Carles IV, hauria passat algun dia amb els músics de l'oncle, donant lloc a aquesta extranya reunió de 3 violins, viola i 2 violoncels? No en va eren tres els italians, entre Boccherini, Landini i Brunetti - amor de compa-triotes? I no en va les parts més exigents dels sextets d'aquest últim són les de primer violí i primer violoncel...
l
Brunetti al violí i Boccherini al violoncel en una mateixa sala? Potser sí... Però massa bonic per ser veritat. Sort que la imaginació no té límits!
l
Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada