Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dissabte, 15 de novembre de 2008

Qüestió de rigor

No deixa mai de sorprendre la impropietat i la ignorància de bona part dels estudiosos de la literatura en parlar de música. Fa pocs dies, consultant la Historia literaria de España en el siglo XVIII (ed. F. Aguilar Piñal, 1996), el gran volum de referencia sobre el tema, em trobo amb la següent frase sobre Iriarte:
l
"y [escribió] algunos melólogos en los que atestigua su vocación musical."
l
Bé, per començar, una breu consulta d'El compositor Iriarte y el cultivo español del melólogo de Subirá (Madird, CSIC, 1949-1950) o d'Iriarte y su época de Cotarelo y Mori (1897), totes dues obres de referència, hauria fet saber a l'autor que, de melòlegs, Iriarte només en va ecriure un. La data de l'obra, estrenada set mesos abans de la mort de Don Tomás i considerada com la seva última producció im-portant, desautoritza automàticament la hipòtesi d'un segon melòleg. Russell P. Sebold, a l'edició de les comèdies d'Iriarte, citant Pigna-telli, amic del poeta, diu ben clar que durant l'estiu de 1791 "eran tan intensos los dolores que sufría, por habérsele esparcido la gota en todo el cuerpo, que sólo a beneficio del opio, que tomaba en gran cantidad, podía encontrar algun alívio".
l
És sorprenent, d'altra banda, en un llibre amb vocació de síntesi i de referent per a la recerca científica, la manca d'atenció total que pateix el gènere. Únicament des del punt de vista literari, l'èxit inesperat del melòleg a Espanya i la immensa producció que en resulta durant la dècada de 1790 crec que mereixen un comentari. Amb més raó quan l'autor de la frase, Emilio Palacios Fernández, especialista en Samaniego, en ocupar-se de la part teatral de la Historia literaria, ja devia conèixer la seva Parodia de Guzmán el Bueno (editada pel propi Palacios el 2001) i les opinions del poeta vasc sobre el melòleg.
l
L'absència d'interès vé de lluny emperò. Ja Cotarelo y Mori, que considerava el melòleg un gènere "soporífer", en el seu fonamental Iriarte y su época, ignora quasi completament el Guzmán, error que els seus successors no es preocuparan de corregir. René Andioc, en l'altre referent, Teatro y sociedad en el Madrid del siglo XVIII, no en parla. Russell P. Sebold, malgrat el seu interès pels elements preromàntics de la literatura espanyola del setcents, dedica 10 curtes línies al Guzmán en la seva edició de les comèdies iriartianes (Castalia, 1978). Un original que sí que en parla, Ivy Lilian McClelland ("Pathos" dramático en el teatro español de 1750 a 1808, 1970), tot i plantejar per primera vegada algunes de les problemàtiques essen-cials del gènere, es mostra incomprensiblement injust i parcial a l'hora de jutjar-ne l'efecte artístic. A la denigració quasi gratuïta de les qualitats del Guzmán, oposa, poc després, la revelació, igualment gratuïta, farcida d'elogis i amb llicències poètiques, d'un gran sentit de la comicitat en el El Domingo de Rodríguez de Arellano.
l
Malgrat que el principal problema dels estudis literaris en abordar el melòleg (i particularment el Guzmán) és la ignorància musical, tant des del punt de vista teòric com estètic, els esforços de la musi-cologia espanyola per posar-hi remei són pràcticament nuls. I això que hi ha hagut, en els últims 15 anys, dos simposis internacionals sobre teatre i música a l'Espanya del XVIII... En el primer, celebrat a Salamanca el 1994, ni tan sols es va fer referència a aquest tipus d'obres. En l'altre, celebrat l'any passat a Madrid, especialment esperançador pel fet de centrar-se en els gèneres breus, se'n va parlar breument durant una tarda i només de les obres de Comella i Blas de Laserna.
l
La subestimació del melòleg continua, doncs, de forma incompren-sible, fins avui. Tanmateix, tal i com ja intuïa Subirá i, més tard, McClelland, en el cas de Guzmán el Bueno, els plantejaments estètics que el van fer possible em semblen especialment interessants. Per entendre'ls, cal situar el Guzmán al lloc que li correspon en la producció iriartiana. És l'última obra important de l'autor. I arriba després d'un període fecund de reflexió sobre el fet teatral, exem-plificat per El señorito mimado (1787), La señorita malcriada (1788) i El don de gentes (1789). D'altra banda, la proximitat de les reedicions del poema La Música (1784 i 1787) en el moment d'escriu-re la partitura del Guzmán em fan pensar que hi ha un lligam entre els plantejaments teòrics del poema i els resultats musicals del Guzmán. És un tema que tractaré més àmpliament quan tingui temps. Per ara em limito a constatar la importància del Guzmán com a síntesi - definitiva, degut a la mort de l'autor - entre les reflexions teatrals i musicals d'Iriarte i reclamo, davant dels que el veuen com una obra sense importància, un replantejament, una segona oportu-nitat.
l
Bon week-end!

5 comentaris:

El drac ha dit...

Temo que això no només sigui cosa dels textos que parlen de música. Imprecisions, omissions i tergiversacions "acechan por doquier". Ja no et dic per Internet (hi ha autèntics crims ja tan sols ortogràfics i gramaticals), però fins i tot he trobat algun error (per casualitat) en les explicacions d'algun dels meus professors.

Exemple: dir que Feyerabend defensava únicament un mètode científic quan realment, i en el llibre ho diu ben clar, defensa que a l'hora d'avançar en el coneixement científic "tot s'hi val". Tothom que no coneixia abans aquest autor (bàsicament la resta de la classe) va interpretar que era un carca que s'aferrava al "mètode científic" dels positivistes.

I més que n'hi deuen haver, però m'han passat per alt perquè no conec la majoria d'autors de qui em parlen (conèixer = haver llegit almenys part de la seva magna obra, a més de conèixer la seva biografia, és clar)(i encara tinc el llistó baix, però per aquí es comença o m'ofegaré).

Salutacions cordials!

Que vagin molt bé els assajos!

El drac ha dit...

Per altra banda, en quant a la musicologia espanyola, "esto es España", ja saps. Y en España se hace lo que se puede (si queda tiempo entre el desayuno y la siesta).

Encara que no és gaire savi denigrar el propi país i quedar-se tan panxo...

El drac ha dit...

Del que he escoltat de Liszt (que és poc), realment té molts moments d'abús màxim del piano (entès com a positiu, és clar) i també de pèrdua de tonalitat, d'atonalitat, vaja (almenys auditivament).

I de fet, també de pèrdua de seny (tantíssimes notes per segon!), hahaha. De Liszt, m'encanta una petita peça molt més senzilla que les altres: la seva versió per a piano del rondó "La Campanella" (de Paganini). I tocada per la Josefina Rigolfas, una ex-nena prodigi (ara dona prodigiosa) catalana que encara corre per Igualada i Barcelona, crec. És la mestressa d'un antic balneari de vora de Castellolí. M'agradaria molt que un dia anessis a algun concert d'ella. A vegades encara en fa, de solista o a duo amb en Jordi Vilaprinyó.

La delicadesa i la potència (quina combinació!) amb què interpreta Liszt i en especial "La Campanella" en la gravació que jo tinc és cosa d'un altre món (escoltat amb minicadena, tot s'ha de dir, haha).

Tumbaíto es va deixar endur per un arravatament d'indignació.

Bellerofonte ha dit...

És extraordinari! Quina delicadesa en la manera de tocar. Com és que no s'ha dedicat a la música?

M'ha encantat. Moltes gràcies.

El drac ha dit...

Sí que s'hi ha dedicat, sí! Però no a la vida de concerts i recitals per tot el món que hauria pogut dur. Com que era una nena i no un nen, ho va tenir difícil. Tampoc és que la regió d'Igualada fos, fa 40-50 anys, una de les més avançades en igualtat de gènere. No sé ben bé què va passar, de fet. Crec que encara és professora de piano i piano acompanyant al conservatori d'Igualada, no sé si fa alguna cosa també per Barcelona.

Aquest estudi, tocat per ella, sembla molt fàcil; però és molt difícil (i encara més fer-ho amb aquesta delicadesa). Només cal imaginar que ho estan tocant dues mans (no tres) i provar de pensar quines combinacions pot estar fent. I Déu n'hi do l'habilitat que s'ha de tenir.

De res. :)

A veure si ens veiem per vacances de Nadal i anem a concert o al Verdi.

Per cert, felicitats pel nivell cultural que estàs adquirint i que, cada vegada més, traspuen els teus articles; i per la coherència, rigor (sigui dit), detallise, senzillesa i savoir faire (écrire, més aviat) amb què els escrius. És molt fàcil ser pedant i fer-se l'interessant. Ja costa més compartir sense por el que aprens amb els demés. I el més difícil és acceptar que, alguna vegada, algú altre "menys versat" t'ensenyi quelcom. Però fer-ho és una bona manera de créixer i tu ho saps prou bé.

Nanit!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...