Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

diumenge, 16 de novembre de 2008

Qüestió de forma

l
[En principi, clicant sobre la taula hauríeu de poder veure-la en gran.] Després de superar els problemes de xifratge de l'altre dia, he continuat abordant l'anàlisi d'aquest darrer moviment del sextet de Brunetti i el que us presento aquí és el seu esquema formal.
l
Al primer cop d'ull, per la presència d'una secció A en la tonalitat principal i d'una secció B al to de la dominant, reexposades al final sense la modulació a la dominant, l'organització del moviment semblava indicar una mena de forma sonata. La secció central [C], amb tot l'aspecte d'un desenvolupament per la seva successió de modulacions i de transformacions del material temàtic, confirmava aquesta primera impressió. Però hi ha dos elements que introduïen el dubte. En primer lloc, l'aspecte del primer tema [a], propi d'un tema de rondó, i en segon lloc la reexposició integral de la secció A en la tonalitat principal després de la primera aparició de B.
l
l
Es tracta, doncs, d'un exemple de forma rondó-sonata, síntesi entre la forma sonata i la forma rondó.
l
l
És una forma utilitzada per Mozart i Haydn a la mateixa època, encara que podria sorprendre trobar-la en un compositor teòricament aïllat de la modernitat europea. I dic "podria" i "teòricament" perquè sabem que l'arxiu de l'orquestra de la Real Cámara, que dirigia Brunetti, comptava més de 50 simfonies de Joseph Haydn i 37 d'altres compositors, com Pleyel, Dittersdorf, Michael Haydn, Wranitzky, Gassman, etc. L'última remesa, rebuda entorn de 1800, és a dir, possiblement, encara en vida de Brunetti (que mor el 1798), comprenia nou de les últimes simfonies de Haydn (1788-1795) i l'obertura de Le Nozze di Figaro de Mozart (1786), prova que, a Madrid, estaven perfectament al dia de l'última modernitat europea. No per això el mèrit de Brunetti és menor, ja que demostra una perfecta assimilació de les noves formes d'escriptura musical i, alhora, una manera molt personal de tractar-les, profundament original.
l
Des del punt de vista dels elements unificadors del moviment, el primer que cal destacar és l'organització temàtica i motívica. La secció A té un material propi [a] i tota la resta apareix lligat al material de b, especialment P1, B i C, assegurant la cohesió entre les seccions. Però més enllà de la unitat del moviment, la genialitat de Brunetti és la d'assegurar la unitat amb el conjunt de l'obra. Entre el segon i el tercer moviment, per exemple, és evident la proximitat del motiu que obre les respectives seccions de transició i que serà, al tercer moviment, el fonament de b.
l

Pel que a al primer moviment, destacar la presència del motiu principal de la introducció lenta (m.a de la taula) al centre de la secció A. Més sorprenent és el clar parentesc harmònic i, en part, melòdic, entre el nou tema en Sol bemoll major situat exactament al centre del tercer moviment [n] i el tema principal del primer moviment. I tot i que em sembla més arriscat, no em puc estar de subratllar la proximitat entre l'extrany passatge cromàtic de la coda d'aquest tercer moviment i l'altre passatge cromàtic situat al principi de la introducció lenta del primer moviment, el qual, l'altre dia, a Barcelona, també ens va semblar problemàtic. La progressió cromà-tica del baix és molt semblant (I: mib-fa-solb-sol-lab i III: mib-mi-fa-fa#-sol-fa-mib) i l'inici de l'harmonització és pràcticament idèntic.
l
Bé, no m'allargo més. Només volia destacar alguns elements formals que m'han cridat l'atenció en aquest moviment i que confirmen el "savoir faire" de Brunetti i la modernitat de la seva obra. Ignoro si la forma rondó-sonata és troba en d'altres obres del propi compositor o d'altres, com Boccherini. Tendeixo a pensar que sí, però s'hauria de comprovar en quina mesura el grau de complexitat d'aquesta obra és superior o inferior a la mitjana de l'època.
l
M'han agafat ganíssimes de tocar! Amb això acabo i us desitjo un bon diumenge.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...