Sobre les "rareses" de Brunetti

Em sembla més clar xifrar-ho tot en Si bemoll major. Deixo tal qual el xifratge fins al primer temps del c.264 i després, sense canviar de tonalitat, xifro V/vi i considero el primer temps del c.265 com una manera de diferir la resolució sobre vi (amb els retards 6-5, 4-3). Em sembla que, exceptuant els acords extranys del segon temps del c.263 i primer del c.264, aquest nou xifratge ho fa tot més senzill.

l

És interessant també la progressió cromàtica paral·lela de les dues veus extremes (v. aquí dalt), que culmina sobre la setena disminuïda del c.264 i que es tanca de forma simètrica (arribant sobre el mi bemoll-do del principi) al c.266, amb l'entrada de l'oboè. Aquesta progressió simètrica ascendent-descendent amb el vèrtex superior sobre l'arribada al sisè grau (sol menor) ens pot ajudar a entendre aquest passatge com un comentari, un eco, una harmonització de la pujada cromàtica en unísson dels compassos immediatament ante-riors. D'altra banda, la referència al relatiu menor (sisè grau, sol menor) en afirmar-se la tonalitat principal ja havia aparegut al final del desenvolupament del primer moviment. Un paral·lelisme volgut, un element d'estil, una originalitat d'aquesta obra, una simple coïncidència? És una pregunta a la qual no puc respondre per falta de coneixements.
l
No cal oblidar, però, que sol menor és una de les tonalitats privi-legiades de Brunetti i la d'algunes de les seves millors obres, com la simfonia nº22 o el quartet op.2 nº1. Sorprenent coincidència amb Mozart, d'altra banda!