Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 18 de novembre de 2008

La llum es va fent

Acabo de fer una petita descoberta fonamental. Fonamental per als sextets de Brunetti, és clar. Bé, i fonamental perquè és la meva pri-mera descoberta musicològica!
l
La cosa consisteix en què he posat nom a l'oboista pel qual es van escriure els sextets, amb la qual cosa el seu possible període de composició es precisa. Però anem per passos. Tot vé d'un disc de Boccherini que tinc a casa. L'únic que no havia escoltat mai. Obro el llibret i la primera cosa que em diu és que, en una carta a Pleyel, Boccherini explica que "hi ha aquí [a Madrid] un excel·lent oboè, músic de la Cambra del Rei, M. Gaspar Barli, el qual, a més d'una dolçor extraordinària, extreu del seu instrument uns sons sobre-aguts i rars que li són particulars". Data de la carta: 10 de juliol de 1797. Pinc! La llum s'encén: Cambra del Rei, oboè, 1797.
l
Germán Labrador, en el seu recent Gaetano Brunetti (1744-1798). Catálogo crítico, temático y cronológico (AEDOM, 2005), a partir de la data de les còpies dels sextets, realitzades poc després de la mort de Brunetti (1798), deduïa que els sis sextets amb oboè (dels quals nosaltres toquem el primer) eren les últimes obres del compositor i que devien datar aproximadament del període 1795-1798. En aquest marc, la carta de Boccherini obre dues pistes: d'una banda dona un perquè (únicament possible, però sòlid) de l'efectiu i de la producció dels sextets i, de l'altra, permet encaminar una datació més precisa de les obres.
l
Pel que fa a l'efectiu, cal saber, abans de res, que el d'aquests sextets és únic en la producció de Brunetti (amb una suposada excepció de la qual tractaré més endavant) i que són les seves úniques obres de cambra amb oboè. Tenint en compte que la pròpia producció del compositor és un bon indicatiu dels canvis en la formació musical de la Cambra del Rei i que, des de 1792, totes les seves obres són quintets amb dues violes, és plausible pensar que els sextets sorgeixen de la unió del quintet de corda habitual i de l'oboista, Gaspar Barli. Amb aquesta teoria, la producció dels sextets se circumscriu a la cort reial, domini de Brunetti.
l
En el moment de la carta de Boccherini, el juliol de 1797, Barli és oboista de la Cambra. Partint d'aquí, i amb l'ajuda d'un article de la revista Boccherini Online (Mariateresa Dellaborra, "La partie pourra être remplacée par...: il caso dei notturni op. 38", 2008), reconstrueixo breument la vida de Barli. Era oboista i fagotista i havia arribat a Madrid al voltant de 1780. El 1783, entra a l'orquestra particular dels Benavente-Osuna, on freqüentarà Boccherini. El 1784, entra com a fagot a la Capella Reial, on freqüentarà Brunetti. El 1790 esdevé oboista a la mateixa institució. El 1796 entra a la Cambra del Rei. Ve-t'ho aquí la data clau. Els sextets de Brunetti datarien, doncs, del període comprès entre 1796 (caldria mirar els documents de l'època per saber a partir de quin mes) i mitjans de 1798, un temps abans de la malaltia i mort del compositor (16 de desembre de 1798).
l
Però la cosa va més enllà. Germán Labrador, sense tanmateix adonar-se de la possible relació de Barli amb els últims sextets de Brunetti, proposa, per la seva banda, que els quintets amb fagot del compositor es podrien haver escrit en ocasió de l'entrada del músic a la Capella Reial com a fagotista, el 1784. Crec que és a partir d'aquesta atibució que Dellaborra fa referència a "le composizioni di Brunetti [per a Barli] destinate alla Real Camera" (article citat). Però sense desmerèixer l'aportació de Labrador, crec que, en el cas dels sextets, la filiació és encara més clara i segura. Brunetti era director de la Cambra, no de la Capella, i la presència de Barli a la formació que dirigia el compositor coincideix en el temps amb les dates hipotètiques que proposava Labrador per als sextets. Dates confir-mades, indirectament, per la maduresa creativa que demostra l'únic dels sextets al qual he tingut accés fins ara (en comparació, per exemple, amb els sextets de corda de 1775).
l
D'altra banda, i ara la cosa es va fent sucosa, és Boccherini qui ens ha parlat de Barli. I si algú s'ha preguntat per què, aquí arriba la resposta. De fet li està explicant a Pleyel que ell va utilitzar aquests sons dolços i els "sobreaguts" de Barli en els Notturni de 1787. Ja he dit que l'oboista també formava part de l'orquestra privada dels Benavente-Osuna. I qui va ser director d'aquesta orquestra entre 1785 i 1787? Don Luis Boccherini, bien sûr. Per tant, Boccherini i Brunetti freqüentaven Barli des dels anys 1780 i, si creiem la hipòtesi de Labrador per als quintets amb fagot, els dos havien escrit obres per a ell poc després de conèixer-lo.
l
El que és encara més sorprenent és el següent. El 1796, Brunetti, en afegir-se Barli a l'efectiu de la Cambra, escriu per ell sis sextets amb oboè. El 10 de juliol de 1797, Boccherini parla de Barli a Pleyel fent referència a obres escrites deu anys abans i demostra que coneix el nou lloc de l'oboista a la Cambra del Rei. Doncs bé, immediatament després, com un eco, escriu sis quintettini amb oboè, els op.55. Naturalment, la tradició diu que els va escriure pensant en Barli. I de fet hi ha elements de la partitura que semblen confirmar-ho. En primer lloc, la dificultat de la part d'oboè*, però també indicacions recurrents com soave, dolce o dolcissimo, que fan pensar en "la dolçor extraordinària" del timbre de Barli, o els sons "sobreaguts i rars" del trio del quintet en re menor. Un obstacle per a la possible relació d'aquestes obres amb Barli és que Boccherini les va escriure per a Frederic Guillem II de Prússia i que les va enviar a Berlín junt amb els quintets amb piano op.56. A part de l'anècdota que proba-blement van arribar després de la mort del rei (16 de novembre del 1797), sembla a ser que aquests reculls no haurien respost a comandes específiques i que, per tant, Boccherini hauria escollit lliurement el seu efectiu. A més, sabem que els quintets amb piano op.56, companys de viatge de l'op.55, es tocaven a Madrid a la mateixa època.
l
Tot això ens diu: Boccherini i Brunetti van escriure, amb poc mesos de diferència, obres per a formacions semblants i pensant en el mateix músic, magnífic intèrpret de l'oboè. Tot i que nosaltres subs-tituïm l'oboè per la flauta de l'Elena, no seria una bona idea posar-les en paral·lel? Es dona la casualitat que tinc la partitura de tres dels quintets op.55 de Boccherini...
l
Per acabar, no vull oblidar l'excepció a la qual feia referència en parlar dels sextets amb oboè de Brunetti. En efecte, en fer el catàleg de l'obra de Brunetti, Labrador fa referència a un inventari de l'arxiu musical dels Benavente-Osuna fet a principis del segle XIX (si no recordo malament) on hi consten uns sextets amb oboè de Brunetti. Labrador, sense justificar-se de forma convincent, els considera diferents dels sis sextets que nosaltres coneixem i, per tant, com a obres perdudes. Jo, donada la raresa d'aquest tipus de formació i la singularitat de la situació que acabo d'exposar (Barli a la Cambra), que sembla justificar la producció dels nostres sextets, m'inclino per suposar el contrari, és a dir, que es tracta d'una còpia de les mateixes obres. No cal oblidar, a més, que Barli també tocava a l'orquestra dels Benavente-Osuna i que la presència d'un exemplar d'aquestes obres a l'arxiu de la casa podria ser una prova més del lligam dels sextets amb el propi Barli.
l
D'altra banda, aquests sextets semblen haver gaudit d'un cert prestigi en el seu moment, ja que se'n conserva una còpia a Madrid (Palau Reial) i una a Parma (Biblioteca Palatina). La de Parma es va copiar el 1800 per a Lluís de Borbó i l'Infanta Maria Lluïsa, ducs de Parma a punt de convertir-se, en virtut del tractat d'Aranjuez (1801), en reis d'Etrúria, l'antic gran ducat de Toscana. Són els dos per-sonatges que apareixen a l'extrem dret de La Família de Carles IV de Goya, pintada aquest mateix any. De fet el més probable és que la partitura fes el viatge amb ells de Madrid a París, on Napoleó els va nomenar reis i després fins a Florència, des d'on va passar a Parma a mitjan segle XIX.
l
Francisco de Goya (1746-1828), La Família de Carles IV, 1800 [detall].
l
* Si l'Elena passa per aquí, que recordi l'oboista que vem veure fa poc al Palau. Tocava un d'aquests quintets.
l
Bona nit!

1 comentari:

hElena ha dit...

Hola passo per aquí! Ho recordo ho recordo! De fet l'altre dia hi pensava perque encara tinc el programa per aquí ... cosa que diu molt del meu ordre, sens dubte, perque ara ja fa bastant del concert¬¬

Increïble aquesta última entrada! Mira el facebook :)

Ptons!!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...