Abans d'abordar l'anàlisi del repertori de la música de Carles IV a l'exili, voldria dirigir l'atenció cap a dos punts que em semblen importants:
l
l
I. L'èxit de la història de la música de Carles IV a Marsella en la musicografia i la crítica musical franceses del segle XIX. A més de Choron i Fayolle, Fétis i l'article de 1832, ahir vaig trobar una altra referència a la qüestió, amb detalls sobre els sous dels músics (potser inventats) en un article bastant fantasiós de la Revue de Paris dedicat a Alexandre Boucher (1845). Segons aquesta font els músics serien sis: Alexandre Boucher (15.000 francs/any, havent-ne magnàni- mament refusat un de 20.000... i 4.000 per tocar la viola), Duport (6.000), Guénin (5.000), Ferrières [sic?] (4.000), Céleste Gallyot (6.000) i un fill de Duport, sense més precisió (2.500). No sabem quina part d'aquesta informació és certa, però és evident que hi ha una dosi important de veritat. Algunes fonts (Role, Marie-Alexandre Guénin) també parlen d'un tal Charles Bouchet, professor de piano a Marsella durant els anys 1830, però m'inclino per creure que es tracta d'una confusió amb Boucher.
l
II. Maria Lluïsa de Parma, la dona de Carles IV, també feia música per la seva banda. Aquest és un tema completament verge que mereixeria l'atenció dels especialistes. Era una apassionada de tonadillas i de música vocal italiana, que rebia en part de la seva terra natal, Parma (com prova indirectament l'impressionant col- lecció d'àries i duos del Palau Reial de Madrid). A més tocava el clave i probablement el pianoforte. Sabem que en una data tant primerenca com 1786 tocava sonates i concerts de Mozart i que Paisiello va escriure per a ella sis concerts per a teclat des d'Itàlia. De fet el seu pare, Felip de Borbó-Parma, era un melòman empedernit, com vaig explicar en una entrada anterior, igual que el seu germà Ferran I, duc de Parma entre 1765 i 1802. Tot indica que la relació musical entre Parma i la península va ser molt fructífera des de l'arribada al tron espanyol d'Isabel Farnesio (1714) fins a la mort de Maria Lluïsa de Parma (1819).
l
l
II. Maria Lluïsa de Parma, la dona de Carles IV, també feia música per la seva banda. Aquest és un tema completament verge que mereixeria l'atenció dels especialistes. Era una apassionada de tonadillas i de música vocal italiana, que rebia en part de la seva terra natal, Parma (com prova indirectament l'impressionant col- lecció d'àries i duos del Palau Reial de Madrid). A més tocava el clave i probablement el pianoforte. Sabem que en una data tant primerenca com 1786 tocava sonates i concerts de Mozart i que Paisiello va escriure per a ella sis concerts per a teclat des d'Itàlia. De fet el seu pare, Felip de Borbó-Parma, era un melòman empedernit, com vaig explicar en una entrada anterior, igual que el seu germà Ferran I, duc de Parma entre 1765 i 1802. Tot indica que la relació musical entre Parma i la península va ser molt fructífera des de l'arribada al tron espanyol d'Isabel Farnesio (1714) fins a la mort de Maria Lluïsa de Parma (1819).
l
Fins aquí la disgressió inicial. El quadre que tenim fins ara de la música de Carles IV a Marsella entre 1808 i 1812 és: Alexandre Boucher (violí i direcció), Ferrière (violí), Marie-Alexandre Guénin (violí i viola), Jean-Louis Duport (violoncel) i Céleste Gallyot (arpa i piano). Amb una sèrie de satel·lits més o menys pàl·lids dels quals sabem poca cosa: Jean-Baptiste Cartier (violí), Charles Bouchet (piano) o un fill de Jean-Louis Duport (violoncel). Al conjunt s'hi afegia, quan en tenia ganes, el propi Carles IV (violí). Puntualment, és possible que també hi toquessin altres membres de la cort o músics forasters actius habitualment a la ciutat de Marsella.
l
La formació marsellesa sembla haver-se mantingut més o menys estable entre 1808 i 1812, quan la cort marxà cap a Roma. Guénin hi va ser fins l'abril de 1812 i potser va acompanyar el rei a Roma, ja que no torna a París fins la Restauració (1814). Boucher es troba el 1813 a Berna. Jean-Louis Duport integra la capella imperial el 1812.
l
El nombre de músics implica un repertori més aviat cambrístic, tal i com assenyalen totes les fonts (el "vell marsellès" parla de trios, el crític de 1832 de quartets, la Revue de Paris de quartets i quintets). Encara que sembli mentida, hi ha restes d'aquest repertori repartides per Europa. Vegem-ho:
A Madrid, l'Archivo General de Palacio conserva alguns manuscrits enviats des de Roma amb l'herència de Carles IV i Maria Lluïsa després de la seva mort, el 1819. Entre ells destaquen una sèrie d'obres amb títol francès:
l
De Marie-Alexandre GUÉNIN tenim dos quartets per a "Violí principal amb acompanyament d'un segon violí, viola i baix", numerats com a nº4 (mi major) i nº5 (re major), amb la qual cosa cal suposar, o bé l'existència de tres quartets perduts, o bé que el compositor els comptava al darrera dels seus tres quartets op.7, publicats a París cap al 1800. N'hi hauria un sisè de perdut o no es va arribar a escriure mai? En tot cas, pel títol, ens trobaríem davant de dos obres de la tipologia del quatuor brillant.
l
Del mateix GUÉNIN consten els arranjaments per a quartet de duos de Viotti, els nº1 i nº2 del seu op.1 (1782). El títol diu explícitament "mis en quatuor pour S.M.C. le Roy Charles IV". També precisa que són "sis duos de Viotti", amb la qual cosa es podria suposar que hi ha quatre arranjaments perduts. Aquestes dues obres són interessants per evaluar la fidelitat del rei a un repertori que feia més de vint anys que coneixia (pensem en aquell quartet en re major de Haydn, "dels primers", que tant li agradava tocar).
l
D'altra banda, a la Biblioteca Nacional de França, hi ha un Pot-pourri autògraf de Jean-Baptiste CARTIER (casualitat?!) per a "violí principal, 2 violins i baix" que porta la inscripció manuscrita: "executé devant Sa Majesté à Marseille le 13 avril 1812. Par Mr. A. Guénin". L'obra és va doncs tocar davant del rei (i no amb el rei) el 13 d'abril de 1812 amb Guénin tocant el violí principal.
l
Del mateix CARTIER hi ha un concert "per a violí principal, 2 violins i 2 baixos" i un trio per a violí, viola i violoncel, també autògrafs, que potser formaven part de les obres interpretades a Marsella.
l
Fins aquí les obres que semblen segures i que provenen directament del repertori de la Real Cámara a l'exili, a les quals caldria afegir les partitures referenciades al "Inventario de música perteneciente a los Señores Reyes Padres", conservat al Palau Reial, al qual ara mateix no tinc accés però que indicava almenys 17 quintets i 6 trios de Brunetti.
l
De tornada a Madrid, a l'Archivo també trobem una ària amb el seu recitatiu dedicada a Carles IV i al seu fill, també melòman, l'infant Francesc de Paula, per un desconegut Louis PENNAN. Poca cosa més puc dir d'una obra i d'un autor que no conec. Al mateix arxiu hi ha una col·lecció de "dues àries i tres escenes italianes amb recitatiu" amb acompanyament de "gran orquestra" i dedicades a la Maria Lluïsa de Parma per un tal Dominique OLIVIERI. És un manuscrit luxuós, amb títol en francès i amb una portada gravada per un tal Bouton. Ignoro si data d'abans o de després de 1808, ja que per ara només he pogut averiguar que un Domenico Olivieri era director (és a dir, concertino) de l'orquestra del Teatro de' Fiorentini de Nàpols el 1798, coïncidint amb els càrrecs anunciats a la portada del manuscrit ("premier violon de Naples").
l
De música instrumental hi ha una singular partitura manuscrita del concert per a violí i orquestra nº21 de VIOTTI, el títol de la qual indica que pertanyia a "Don Alejandro Boucher, Membre des academias Royales de Musique et Chappelle de SS.MM.CC. Roy des Espagnes". Potser aquesta obra també havia format part del repertori de Marsella. Cal imaginar que en les ocasions especials, onomàstiques o aniversaris, es feien venir músics de fora per ampliar la formació habitual del rei. En aquesta línia, a Madrid tenim un "air varié" per a violí i orquestra d'Étienne-Bernard BARRIÈRE. A París hi ha també Mon caprice en mi de BOUCHER, per violí i orquestra, ja compost el 1806 però potser interpretat a Marsella, a més d'una Fantasia "d'airs russe et allemand" per a arpa i violí que el propi Boucher podria haver tocat amb la seva dona, Céleste Gallyot.
l
En espera de conèixer aquest "Inventario de música" de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, afegim amb prudència a aquests noms els de Boccherini, Haydn, Mozart i Ferrière (?) que oferia el crític de 1832.
l
l
La formació marsellesa sembla haver-se mantingut més o menys estable entre 1808 i 1812, quan la cort marxà cap a Roma. Guénin hi va ser fins l'abril de 1812 i potser va acompanyar el rei a Roma, ja que no torna a París fins la Restauració (1814). Boucher es troba el 1813 a Berna. Jean-Louis Duport integra la capella imperial el 1812.
l
El nombre de músics implica un repertori més aviat cambrístic, tal i com assenyalen totes les fonts (el "vell marsellès" parla de trios, el crític de 1832 de quartets, la Revue de Paris de quartets i quintets). Encara que sembli mentida, hi ha restes d'aquest repertori repartides per Europa. Vegem-ho:
A Madrid, l'Archivo General de Palacio conserva alguns manuscrits enviats des de Roma amb l'herència de Carles IV i Maria Lluïsa després de la seva mort, el 1819. Entre ells destaquen una sèrie d'obres amb títol francès:
l
De Marie-Alexandre GUÉNIN tenim dos quartets per a "Violí principal amb acompanyament d'un segon violí, viola i baix", numerats com a nº4 (mi major) i nº5 (re major), amb la qual cosa cal suposar, o bé l'existència de tres quartets perduts, o bé que el compositor els comptava al darrera dels seus tres quartets op.7, publicats a París cap al 1800. N'hi hauria un sisè de perdut o no es va arribar a escriure mai? En tot cas, pel títol, ens trobaríem davant de dos obres de la tipologia del quatuor brillant.
l
Del mateix GUÉNIN consten els arranjaments per a quartet de duos de Viotti, els nº1 i nº2 del seu op.1 (1782). El títol diu explícitament "mis en quatuor pour S.M.C. le Roy Charles IV". També precisa que són "sis duos de Viotti", amb la qual cosa es podria suposar que hi ha quatre arranjaments perduts. Aquestes dues obres són interessants per evaluar la fidelitat del rei a un repertori que feia més de vint anys que coneixia (pensem en aquell quartet en re major de Haydn, "dels primers", que tant li agradava tocar).
l
D'altra banda, a la Biblioteca Nacional de França, hi ha un Pot-pourri autògraf de Jean-Baptiste CARTIER (casualitat?!) per a "violí principal, 2 violins i baix" que porta la inscripció manuscrita: "executé devant Sa Majesté à Marseille le 13 avril 1812. Par Mr. A. Guénin". L'obra és va doncs tocar davant del rei (i no amb el rei) el 13 d'abril de 1812 amb Guénin tocant el violí principal.
l
Del mateix CARTIER hi ha un concert "per a violí principal, 2 violins i 2 baixos" i un trio per a violí, viola i violoncel, també autògrafs, que potser formaven part de les obres interpretades a Marsella.
l
Fins aquí les obres que semblen segures i que provenen directament del repertori de la Real Cámara a l'exili, a les quals caldria afegir les partitures referenciades al "Inventario de música perteneciente a los Señores Reyes Padres", conservat al Palau Reial, al qual ara mateix no tinc accés però que indicava almenys 17 quintets i 6 trios de Brunetti.
l
De tornada a Madrid, a l'Archivo també trobem una ària amb el seu recitatiu dedicada a Carles IV i al seu fill, també melòman, l'infant Francesc de Paula, per un desconegut Louis PENNAN. Poca cosa més puc dir d'una obra i d'un autor que no conec. Al mateix arxiu hi ha una col·lecció de "dues àries i tres escenes italianes amb recitatiu" amb acompanyament de "gran orquestra" i dedicades a la Maria Lluïsa de Parma per un tal Dominique OLIVIERI. És un manuscrit luxuós, amb títol en francès i amb una portada gravada per un tal Bouton. Ignoro si data d'abans o de després de 1808, ja que per ara només he pogut averiguar que un Domenico Olivieri era director (és a dir, concertino) de l'orquestra del Teatro de' Fiorentini de Nàpols el 1798, coïncidint amb els càrrecs anunciats a la portada del manuscrit ("premier violon de Naples").
l
De música instrumental hi ha una singular partitura manuscrita del concert per a violí i orquestra nº21 de VIOTTI, el títol de la qual indica que pertanyia a "Don Alejandro Boucher, Membre des academias Royales de Musique et Chappelle de SS.MM.CC. Roy des Espagnes". Potser aquesta obra també havia format part del repertori de Marsella. Cal imaginar que en les ocasions especials, onomàstiques o aniversaris, es feien venir músics de fora per ampliar la formació habitual del rei. En aquesta línia, a Madrid tenim un "air varié" per a violí i orquestra d'Étienne-Bernard BARRIÈRE. A París hi ha també Mon caprice en mi de BOUCHER, per violí i orquestra, ja compost el 1806 però potser interpretat a Marsella, a més d'una Fantasia "d'airs russe et allemand" per a arpa i violí que el propi Boucher podria haver tocat amb la seva dona, Céleste Gallyot.
l
En espera de conèixer aquest "Inventario de música" de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, afegim amb prudència a aquests noms els de Boccherini, Haydn, Mozart i Ferrière (?) que oferia el crític de 1832.
l
La conclusió provisional sobre el repertori d'aquesta Real Cámara a l'exili és la d'una continuïtat important en relació amb el repertori de la Real Cámara madrilenya: música de cam
bra o concertant francesa de tipus brillant i, alhora, permanència d'un repertori ja clàssic, encarnat en aquest cas per Haydn, Mozart, Boccherini i Brunetti. Estilísticament, el repertori és el mateix que podríem trobar als salons de París on es cultivava la música de cambra. Hi ha però dos elements que defineixen la unicitat de la música marsellesa de Carles IV: la música provinent de Madrid (en especial Brunetti) i la música escrita específicament per al rei destronat a França. Aquesta última categoria seria, fins on sabem ara, la dels quartets de Guénin, que adquiririen així una importància insospitada: són obres no publicades i, per tant, no incloses en tots els catàlegs del compositor realitzats fins avui (en especial el molt recent de Claude Role dins Marie-Alexandre Guénin, Les amis du livre de Maubeuge, 2003).
l
En tres dies tinc la impressió d'haver fet molta feina!
bra o concertant francesa de tipus brillant i, alhora, permanència d'un repertori ja clàssic, encarnat en aquest cas per Haydn, Mozart, Boccherini i Brunetti. Estilísticament, el repertori és el mateix que podríem trobar als salons de París on es cultivava la música de cambra. Hi ha però dos elements que defineixen la unicitat de la música marsellesa de Carles IV: la música provinent de Madrid (en especial Brunetti) i la música escrita específicament per al rei destronat a França. Aquesta última categoria seria, fins on sabem ara, la dels quartets de Guénin, que adquiririen així una importància insospitada: són obres no publicades i, per tant, no incloses en tots els catàlegs del compositor realitzats fins avui (en especial el molt recent de Claude Role dins Marie-Alexandre Guénin, Les amis du livre de Maubeuge, 2003).l
En tres dies tinc la impressió d'haver fet molta feina!
l
De dalt a baix: Boucher, Guénin i Jean-Louis Duport.
De dalt a baix: Boucher, Guénin i Jean-Louis Duport.
2 comentaris:
Hola!
No sabia que Maria Lluïsa de Parma també interpretava les obres de Mozart.
Un post molt interessant.
Salutacions
Hola Mucipa, benvinguda! Doncs sí, l'estudi de la música d'aquesta època a Espanya reserva moltes sorpreses.
Tenint en compte la poca difusió de l'obra de Mozart fora de la seva àrea d'influència personal, la presència d'obres orquestrals seves a Madrid des de finals dels anys 1770 principis dels 80 té unes implicacions sobre la recepció de música estrangera a la Península molt més importants del que podria semblar.
Publica un comentari a l'entrada