Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

divendres, 8 d’octubre de 2010

Notes de l'exili (1808-1819): epíleg romà i conclusions

Interior setcentesc de l'església de Sant' Alessio, Roma, parròquia de Carles IV durant el seu exili.
l
No puc donar per tancada aquesta visita a l'exili de Carles IV sense abordar la seva etapa romana. És a la capital pontifícia on el 1814 els reis destronats van recuperar l'estabilitat econòmica, gràcies a la inflexió en la seva situació provocada per la Restauració monàrquica. Tot i així la informació de què disposem avui sobre la música durant els anys romans de Carles IV és notablement menys precisa que la dels anys francesos.
l
L'entrada dels reis i del seu sèquit de 300 persones a Roma es va produir el dijous 18 de juny de 1812. Van ser rebuts amb una salva de 100 canonades i una lluminària efímera a la façana de Sant Pere, si bé a Roma es respirava aleshores una atmosfera enrarida. Mentre la convertia en segona capital de l'imperi francès, donant al seu fill el títol de rei de Roma, Napoleó l'havia desposseïda de la capitalitat pontifícia, exiliant el Papa a Fontainebleau. Així, si la noblesa romana va mantenir una postura tèbia davant dels francesos, el clergat va buscar tots els mitjans de fer la vida impossible a l'administració imperial, boicotejant sistemàticament tots els actes oficials. Carles IV, reaccionari i devot, no devia amagar la seva simpatia per la posició de l'Església, malgrat rebre les visites freqüents del prefecte francès, el comte Camille de Tournon, que ja coneixem. Aquesta posició conservadora es traslluirà, com veurem, en el seu mecenatge musical.
l
De Tournon vem tenir l'altre dia un primer testimoni sobre la música de Carles IV a Roma. Des d'aleshores n'he aconseguit reunir d'altres, però malauradament quasi tots corresponen al període de dominació francesa, és a dir, entre 1812 i 1814, amb la conseqüència que quasi no tinc cap referència pels últims quatre anys de vida del monarca (fins la seva mort el gener de 1819).
l
A part de Tournon, doncs, que ens havia dit que, cap al 1813, quan anava a veure els reis, Carles IV el rebia sovint al mig de la seva petita orquestra en mànigues de camisa, tenim algun altre testimoni francès de l'epoca. El baró Louis-François-Joseph de Bausset, al quart volum de les seves Mémoires anecdotiques sur l'intérieur du palais et sur quelques événements de l'Empire (París, 1827-1829) afegia un apèndix sobre un "singular episodi sobre la família reial d'Espanya durant la seva residència a Roma", amb informació obtinguda d'un "amic íntim" que ocupava "un lloc eminent en els Estats romans" entre 1812 i 1814. En llegir-lo, contrastant-lo amb d'altres testimonis, es fa evident que l'amic en qüestió, presentat en una ocasió com a "mon malin amic" (el meu maliciós amic) o el propi autor van afegir bastant de suquillo a la història. Bausset (o el seu amic) presenten un Carles IV bufonesc i subnormal, vestit de marqueset d'opereta, que fa més olor de novel·la decimonònica que de document històric. Malgrat tot vet-ho aquí el que diuen de la seva afició musical:
l
On avait prévenu les goûts bien connus du roi pour la musique. Les quatre plus habiles musiciens de l'orchestre du grand théâtre avaient été mis à sa disposition pour lui former un quatuor. Charles IV était habitué, comme roi, à faire le premier violon, c'était peut-être la seule circonstance où ce bon roi abusait des prérogatives du trône. Un jour il leur donna à exécuter sous sa direction les célèbres quintetti de Boccherini, une heure après son dîner, qui était toujours ponctuellement servi à une heure après midi. [...] Le concert commença au signal que donna le roi avec toute la gravité d'un chef d'orchestre. Le charivari fut grand, épouvantable, au point que le roi revint au bout de quelques minutes au salon voisin où étaient la reine, les infants et Godoï, abandonant les musiciens à leur propre conduite. "Vous voyez", dit le roi en s'essuyant le front avec son mouchoir rouge, tenant son violon sous le bras et l'archet à la main, "vous voyez, vous entendez. Ils ne peuvent me suivre! Ah! si j'avais ici mon célèbre violoncelle Dupont... [sic] Il me suivait lui! Mais ces Romains, ils ne le peuvent pas. C'est trop fort pour eux!" En effet les concertans de Rome, plus scrupuleux, n'osaient pas, comme Dupont [sic] le faisait sauter trois ou quatre lignes, quand il arrivait au roi de le faire; ce qui était assez fréquent, et ce qui paraissait parti pris.
l
La primera cosa que salta a la vista és que el narrador no sap gaire música. Un aficionat no hauria parlat de fer tocar, "un dia", "els cèlebres quintets de Boccherini" en general, sabent que n'hi ha més d'un centenar i que al París de l'època se'n trobaven a desenes. Tampoc no hauria confós el cognom Dupont amb el del famosíssim Jean-Louis Duport, violoncel·lista del rei a Marsella. I probablement no hauria parlat de "tres o quatre línies", sinó de "compassos". Dit això, vegem que hi pot haver de cert en tot això, creuant el text amb d'altres fonts.
l
El gust del rei per la música era efectivament ben conegut, ja que totes les fonts ho destaquen. La formació d'un quartet format pels quatre millors músics "del gran teatre" (quin, el teatro Argentina, el teatro Valle...?) pot ser parcialment certa. En efecte, la musicòloga Bianca Maria Antolini indica que Giovanni Maria Pelliccia, primer violí dels teatres de Roma durant decennis, hauria sigut "amic personal" de Carles IV i participat en acadèmies musicals de l'entorn reial (Editori e librai musicali a Roma..., 1988). És molt possible, doncs, que aquest Pelliccia, sens dubte el violinista més prestigiós de Roma, hagués participat a les acadèmies quotidianes de Carles IV. Sobre l'orgànic, tot i que Bausset parla d'un quartet, Tournon, que sembla més fiable, indica "una petita orquestra". M'inclino per creure el segon, tot considerant que una petita orquestra, a l'època, devia designar el que per nosaltres és un grup de cambra gran, és a dir, una formació de menys de deu músics.
l
Sobre el repertori, malgrat que Bausset i el crític del Courrier de l'Europe de 1832 coincideixen en citar Boccherini, prefereixo abs- tenir-me de creure'ls cegament fins que hi hagi noves recerques sobre la relació de Boccherini amb Carles IV. Fins ara tot indicava que la música de Boccherini havia caigut en desgràcia a la cort a partir de la dècada de 1780, però hi ha indicis encara no confirmats que explicarien una història diferent. El que sí que sabem és que a la Roma del primer quart del segle XIX la música instrumental a la moda era molt sovint música de lluïment: concerts, variacions, etc. Podem suposar que Carles IV, influenciat per músics com Pelliccia, no va romandre aliè a aquesta tendència. El compositor francès Blondeau recorda, no obstant això, que a Roma també hi havia lloc per als amants de música més "seriosa": el noble Ruffini, gran melòman, organitzava al seu palau concerts amb música de Haydn, Mozart i Beethoven que Blondeau aconseguia a París i el 1812 va oferir a la ciutat tres interpretacions de La Creació de Haydn molt recordades (Auguste-Louis Blondeau, Voyage d'un musicien en Italie (1809-1812), reed. Mardaga, 1993).
l
Seguint amb el testimoni de l'amic de Bausset, el fet que anomeni Dupont equivocant-se amb el cognom podria indicar que havia sentit aquest nom de boca del mateix Carles IV. Conscient de la facilitat dels historiadors francesos (i no francesos) del segle XIX per inventar els discursos dels seus personatges a partir d'un fons més o menys real, com feien "els Antics", cal assegurar que les paraules reportades pel testimoni no són en cap cas literals. És molt més probable que surtin de la imaginació del redactor a partir de fragments de converses sentides a Roma o, pitjor, d'anècdotes explicades a París anys després dels fets que es narren. En el que sí que coïncideix aquest testimoni amb d'altres és en la facilitat amb què el rei se saltava els compassos (tot i que potser no tres o quatre sistemes de cop...) i en la seva borbònica manera de dirigir-se als músics que no aconseguien seguir-lo, com si fossin una colla d'inútils.
l
De tota manera, el sentit comú em convida a pensar que aquests conflictes, diguem-ne mensurals, devien ser aïllats. Si no no m'explico com, tant el rei com els seus músics, sempre excel·lents, van aconseguir suportar quotidianament cinquanta anys de música en comú.
l
Què més sabem de la música de l'exili durant aquests anys? Sabem, per exemple, que el 20 d'octubre de 1814, poc després de la caiguda de Napoleó i del retorn del Pius VII a Roma, un tal Antonio Bonelli, "adscrit al servei de Carles IV", va organitzar a la seva capella privada una "sagra accademia strumentale in onore della Divina Madre" en la qual participà Pelliccia (Antolini, Editori e librai...).
lGiovanni Battista di Jacopo "Rosso Fiorentino" (1494-1540), Crist mort amb àngels, ca.1524-1527. Adquirit per Carles IV a Roma.
l
Hi ha a més un altre element de primera importància sobre el qual em sembla que no ha treballat ningú. Giuseppe Baini (1775-1844) és un important compositor i estudiós de la música antiga que, molt d'hora, es va interessar per ressucitar la música religiosa sorgida de la Contrareforma, i encarnada molt especialment per Palestrina. El seu gest, que tindrà un ampli ressò durant els segles XIX i XX (Liszt va transcriure obres seves), s'inscriu en un intent de dignificar la música d'església davant de la invasió de l'òpera italiana i de l'anticlericalisme de les Llums. La seva iniciativa és així profundament reaccionaria, rebutjant per principi tota la "corrupta" música del seu temps, però en certa forma també és innovadora: vol tornar a escriure com els polifonistes del segle XVI. Però els segles de separació entre Palestrina i Baini i l'inevitable desconeixement de les tècniques de composició del Renaixement fan d'aquesta música una música nova, malgrat el mal d'orella que provocaria aquest darrer qualificatiu chez Baini i la seva escola.
l
Doncs bé resulta que Carles IV va encarregar a Baini la música de "tutto il servizio annuale della chiesa" que el compositor va disposar "in più volumi a 4, 6, 8 voci" i hi va afegir dues aclamacions a Ferran VII en un canon "a 64 voci divise in 16 cori reali", dirigit per ell mateix el 1819. Tot i la importància d'aquest corpus, per ara no he aconseguit localitzar-ne cap element, però segur que deu reposar en algun lloc (potser a la Biblioteca Casanatense de Roma, on hi ha un llegat Baini?).
l
Tenint en compte l'aversió de Baini per la música instrumental moderna i l'absència de notícies sobre l'afició musical de Carles IV durant els seus últims anys, se m'acudeix una hipòtesi. L'enormitat del repertori encarregat a Baini pel rei indica una proximitat i una comunió amb el pensament del músic. No s'hauria de descartar, per tant, que Giuseppe Baini hagués aconseguit apartar a Carles IV de la seva passió per la música instrumental. És evident que els músics que van dirigir successivament la música de Carles IV van aconseguir imposar, de forma més o menys estricta, els seus propis gustos musicals en el dia a dia del monarca: Gaetano Brunetti, Francisco Brunetti i Alexandre Boucher són responsables, en gran part, de la tria del repertori interpretat al voltant de Carles IV. Hauria estat Giuseppe Baini l'últim figurant musical d'aquesta història?
l
D'altra banda, el gir estètic i ideològic cap al neoclassicisme depurat i solemne (i devot), que la música de Baini representa a la seva manera, també es veu reflexat en les tries del monarca en d'altres camps artístics. Durant aquests últims anys es preocupa per la decoració de l'església de Sant' Alessio, adossada a la seva residència, per a l'altar de la qual encarrega un relleu de marbre a un dels seus antics pensionats, Ramón Barba. Cap al 1816 encarrega al pintor neoclàssic romà Vicenzo Camuccini (autor d'una cèlebre representació de la mort de Cèsar) la realització d'una gran tela representant la Lamentació sobre Crist mort. A la mateixa època adquireix també pintura religiosa del Renaixement, com el Crist mort amb Àngels de Rosso Fiorentino.
lVincenzo Camuccini (1771-1844), Lamentació sobre Crist mort, ca.1816. Encàrrec de Carles IV.
l
En definitiva, la música de l'exili de Carles IV es pot dividir en dos o tres períodes. El primer, marcat per l'estada a Compiègne i sobretot a Marsella (1808-1812), es caracteritzaria per una forma de continuïtat respecte de la Real Cámara madrilenya, amb la presència comuna d'Alexandre Boucher i la fidelitat a un determinat repertori, tant el d'estètica sentimental i de lluïment francesa com al corpus centreu- ropeu (Guénin, Cartier, Viotti, Boucher, Haydn, Mozart, Boccherini i Ferrière). Forçada per les circumstàncies, la novetat d'aquesta etapa és la reducció de l'efectiu musical a disposició del rei, que oscil·laria entre el quartet i un grup de cambra gran, així com la presència exclusiva de músics francesos. El segon període, potser subdivisible al seu torn en dos més, correspondria a l'etapa romana (1812-1819). En un primer moment Carles va reprendre la seva afició filharmònica formant un grup que podria fluctuar, un cop més, entre el quartet i una petita orquestra de cambra. Cal imaginar, també en aquest cas, una certa continuïtat del repertori, tot i la més que probable introducció de la música brillant de tradició italiana (concerts, variacions solistes, etc.). Però és possible que en un segon moment, potser a partir de 1815, Carles IV s'anés distanciant progressivament de la pràctica quotidiana de música instrumental, dirigint el seu interès cap a la música d'església neopalestriniana. Malgrat tot, les dades que tenim no són suficients per poder-ho afirmar amb rotunditat.
l
El que és invariable durant tots aquests anys és la constància de l'interès per la música de Carles IV, que es tradueix en el finançament d'una activitat musical permanent i d'altíssima qualitat al seu voltant (de bon matí i/o després de dinar quotidianament) i, sovint, en la seva participació activa en les interpretacions com a violinista (encara que mitjanament dotat, segons una àmplia majoria de testimonis). Precisament una de les característiques que crida més l'atenció de la música de Carles IV a l'exili és la presència constant de músics excel·lents, fins i tot en els moments de més dificultats econòmiques, ja sigui a Marsella (amb Boucher, Cartier, Ferrière, Guénin, J.-L. Duport i Gallyot) o a Roma (inicialment amb Pelliccia i els seus músics i més tard, molt probablement, amb els cantants de la Capella Pontifícia que envoltaven a Giuseppe Baini).
l
Les últimes notícies musicals relacionades amb Carles IV el lliguen a dos il·lustres compositors. A finals de 1818 el gran operista Saverio Mercadante va escriure a Nàpols una cantata de benvinguda per a Carles IV, que venia a veure el seu germà Ferran IV, rei de les Dues Sicílies i, com ell, melòman empedernit. Poc després, Gioachino Rossini va diferir la representació d'una de les seves obres en raó de la defunció del mateix Carles IV a Nàpols, el 20 de gener de 1819.
l
Fins aquí, pelegrí. Bon dia.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...