Francisco de Goya (1746-1828), Carles IV a cavall, 1800.Si el coneixement de la vida musical cortesana del Carles IV príncep d'Astúries (1748-1788) i rei d'Espanya (1789-1808) encara espera la monografia que mereix, el de la vida musical durant el seu exili és quasi nul.
l
Tanmateix, com diu Louis Constant Wairy, criat de Napoleó, que el conegué a Bayona: "il n'aimait au monde que le prince de la Paix, la chape, les montres et la musique" (Mémoires de Constant, premier valet de chambre de l'Empereur, p. 38). Del món, només estimava el príncep de la Pau [Godoy], la sotana, els rellotges i la música. A l'exili, diu Constant, alliberat d'un tron que sempre li havia semblat una càrrega massa feixuga, Carles IV es podia lliurar per fi als seus gustos tranquils.
l
El catàleg de l'exposició "Carlos IV, mecenas y coleccionista "(Palacio Real, Madrid, 22-IV a 19-VII del 2009) centrava l'última sala del recorregut en els anys d'exili, però malhauradament només en l'etapa romana, és a dir de 1812 a 1819, any de la mort de Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma. Ja he dit en d'altres ocasions que aquesta exposició va tenir un únic defecte, el d'oblidar la principal activitat artística del rei i una de les que més va gaudir del seu mecenatge: la música. Tret d'això, l'anàlisi històrica dels anys passats per Carles IV a Roma indicava clarament que el seu interès per l'art no havia disminuït i que hi continuava dedicant una part important dels seus ingressos.
l
Tot i la falta de liquidesa del període 1809-1814, la Restauració monàrquica va comportar, per part de Ferran VII, l'atribució als "Seño-
res Reyes Padres" d'una generosa pensió, suficient per viure en ple centre de Roma, al palazzo Barberini, i destinar quantitats ingents de diners a la decoració d'una villa nascuda de la compra i unió dels convents de Sant' Alessio i Santa Sabina.
l
Encara avui, i de forma molt clara, en torn de Carles IV hi ha dos misteris essencials: d'una banda com era la seva vida quotidiana, què feia, qui l'envoltava, què deia, i de l'altra, quina part de veritat i quina de mite hi ha en les llegendes sobre el caràcter i les infidelitats de Maria Lluïsa de Parma i de Godoy, tan banalment repetides. Les lectures d'aquest mateix matí m'han permès de fer-hi una mica de llum. Tranquil·litat que la cosa té més a veure amb la música del que sembla.
l
He trobat tres fonts que, decimonònicament deformades i parafrase- jades, han donat lloc a moltes de les exageracions que sentim arreu sobre Carles IV & Co, però que en la seva forma original són extremadament precioses. Les tres són franceses. Dues, de lluny les més fiables, provenen de personatges teòricament oposats a tot el que Carles IV representava: l'ambaixador francès a Madrid el 1800, Charles-Jean-Marie Alquier (1752-1826), important personatge de la Revolució i del Primer imperi francès, i el comte Camille Tournon (1778-1833), prefecte imperial francès de Roma entre 1809 i 1814. I, malgrat tot, tant un com l'altre no poden amagar una certa simpatia, barrejada de compassió, pel personatge de Carles IV. La tercera font, de la qual parlaré més endavant, és molt més parcial i bastant maquillada. Correspon al "vell marsellès" anònim, d'ideologia marca- dament monàrquica, que va escriure la Notice sur le séjour à Marseille du roi d'Espagne Charles IV, depuis la fin de 1808 jusqu'au printemps de 1812 (Marsella, 1826).
l
L'element més xocant de les tres fonts, tot i que no és immedia- tament evident, és la pràctica immutabilitat de la vida quotidiana del rei entre la zona central del seu regnat (Alquier, 1800), la primera etapa d'exili a Marsella ("Vell marsellès", sobre fets de 1808-1812) i la darrera època romana (Tournon, cap al 1813). El detall és bastant definitori. Si Alquier se sorprenia del poc temps que dedicava Carles IV als afers del regne (al voltant de mitja hora per dia), tot i mostrar deferència per la seva bondat de caràcter i pel sentit comú amb què de vegades, però només de vegades, sorprenia els seus ministres, el marsellès anònim no podia deixar d'amagar la seva sorpresa per la facilitat amb què Carles s'havia fet a la seva situació de rei destronat i a la seva nova vida "burgesa". Amb un estil rousseaunià de "senyoret" pre-revolucionari, el marsellès explica que "la perspective de la vie privée et la compatissante nature avaient dejà mis du baume sur sa blessure lorsqu'il arriva". Quan arribà a Marsella, el 18 d'octubre de 1808, només cinc mesos després de les tenses abdica- cions de Bayona, "la perspectiva de la vida privada i la natura consoladora ja havien posat un bàlsam sobre la seva ferida". De l'any romà de 1813, Tournon diu que "era digne de pietat veure el monarca sobre els estats del qual no es pon el Sol abaixat a ocupar el seu temps d'aquesta manera [vol dir fent música tot el matí]". I afegeix: "però jo crec que, fins i tot a Madrid, no en treia gaire més partit, presumpció que confirma particularment la seva estada a Roma". En definitiva, Carles IV gaudia quasi exclusivament de les seves diversions "tranquil·les", com diu Constant, i jo afegiria "regulars", tant durant el seu regnat com durant les diferents etapes del seu exili. La qüestió, aleshores, és: com s'organitzava la jornada del rei en torn d'aquestes diversions? Quin lloc ocupava cadascuna? I en quina mesura les turbulències de la seva vida en van afectar l'organització?
l
Anem per parts. El 18 d'octubre de 1800, vuit anys abans, dia per dia, de l'entrada de Carles IV a Marsella, Charles-Jean-Marie Alquier, ambaixador a Madrid, redactava un informe preciós al ministre de relacions exteriors de Bonaparte en què, mancat de "grans resultats", es limitava (per sort nostra!) a exposar detalladament el cercle regular de les jornades del rei. Citant un intraduïble joc de paraules de Montaigne, esperava "connaître par le menu le régime de ceux qui gouvernent". Ve-t'ho aquí doncs com s'organitzava un dia normal, "laborable" diríem, per a Carles IV.
l
A les 5h del matí, amb precisió, es lleva. Té cinquanta-dos anys. Des de fa anys dorm sol, separat de la reina. Immediatament prega i escolta dues misses seguides als seus apartaments.
l
A les 6h a vegades llegeix, sempre llibres seriosos o de devoció (potser jansenistes, però a l'espanyola, i no, com diu Alquier malinterpretant, "de Port-Royal"), esmorza i baixa als seus tallers, ambulants com la cort. Allí hi troba fusters, ebenistes, torners, armers que s'ocupen de les seves armes de caça. Diu Alquier: "és entre ells que el rei es troba veritablement còmode"; i allarga la reflexió dient que "simple i bo en la seva actuació, [el rei] adopta l'estil i les maneres dels que l'envolten". Dit i fet, treballa amb ells durant bona part del matí, sense cassaca i amb la camisa arromangada fins a les espatlles.
l
l
Tanmateix, com diu Louis Constant Wairy, criat de Napoleó, que el conegué a Bayona: "il n'aimait au monde que le prince de la Paix, la chape, les montres et la musique" (Mémoires de Constant, premier valet de chambre de l'Empereur, p. 38). Del món, només estimava el príncep de la Pau [Godoy], la sotana, els rellotges i la música. A l'exili, diu Constant, alliberat d'un tron que sempre li havia semblat una càrrega massa feixuga, Carles IV es podia lliurar per fi als seus gustos tranquils.
l
El catàleg de l'exposició "Carlos IV, mecenas y coleccionista "(Palacio Real, Madrid, 22-IV a 19-VII del 2009) centrava l'última sala del recorregut en els anys d'exili, però malhauradament només en l'etapa romana, és a dir de 1812 a 1819, any de la mort de Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma. Ja he dit en d'altres ocasions que aquesta exposició va tenir un únic defecte, el d'oblidar la principal activitat artística del rei i una de les que més va gaudir del seu mecenatge: la música. Tret d'això, l'anàlisi històrica dels anys passats per Carles IV a Roma indicava clarament que el seu interès per l'art no havia disminuït i que hi continuava dedicant una part important dels seus ingressos.
l
Tot i la falta de liquidesa del període 1809-1814, la Restauració monàrquica va comportar, per part de Ferran VII, l'atribució als "Seño-
res Reyes Padres" d'una generosa pensió, suficient per viure en ple centre de Roma, al palazzo Barberini, i destinar quantitats ingents de diners a la decoració d'una villa nascuda de la compra i unió dels convents de Sant' Alessio i Santa Sabina.
l
Encara avui, i de forma molt clara, en torn de Carles IV hi ha dos misteris essencials: d'una banda com era la seva vida quotidiana, què feia, qui l'envoltava, què deia, i de l'altra, quina part de veritat i quina de mite hi ha en les llegendes sobre el caràcter i les infidelitats de Maria Lluïsa de Parma i de Godoy, tan banalment repetides. Les lectures d'aquest mateix matí m'han permès de fer-hi una mica de llum. Tranquil·litat que la cosa té més a veure amb la música del que sembla.
l
He trobat tres fonts que, decimonònicament deformades i parafrase- jades, han donat lloc a moltes de les exageracions que sentim arreu sobre Carles IV & Co, però que en la seva forma original són extremadament precioses. Les tres són franceses. Dues, de lluny les més fiables, provenen de personatges teòricament oposats a tot el que Carles IV representava: l'ambaixador francès a Madrid el 1800, Charles-Jean-Marie Alquier (1752-1826), important personatge de la Revolució i del Primer imperi francès, i el comte Camille Tournon (1778-1833), prefecte imperial francès de Roma entre 1809 i 1814. I, malgrat tot, tant un com l'altre no poden amagar una certa simpatia, barrejada de compassió, pel personatge de Carles IV. La tercera font, de la qual parlaré més endavant, és molt més parcial i bastant maquillada. Correspon al "vell marsellès" anònim, d'ideologia marca- dament monàrquica, que va escriure la Notice sur le séjour à Marseille du roi d'Espagne Charles IV, depuis la fin de 1808 jusqu'au printemps de 1812 (Marsella, 1826).
l
L'element més xocant de les tres fonts, tot i que no és immedia- tament evident, és la pràctica immutabilitat de la vida quotidiana del rei entre la zona central del seu regnat (Alquier, 1800), la primera etapa d'exili a Marsella ("Vell marsellès", sobre fets de 1808-1812) i la darrera època romana (Tournon, cap al 1813). El detall és bastant definitori. Si Alquier se sorprenia del poc temps que dedicava Carles IV als afers del regne (al voltant de mitja hora per dia), tot i mostrar deferència per la seva bondat de caràcter i pel sentit comú amb què de vegades, però només de vegades, sorprenia els seus ministres, el marsellès anònim no podia deixar d'amagar la seva sorpresa per la facilitat amb què Carles s'havia fet a la seva situació de rei destronat i a la seva nova vida "burgesa". Amb un estil rousseaunià de "senyoret" pre-revolucionari, el marsellès explica que "la perspective de la vie privée et la compatissante nature avaient dejà mis du baume sur sa blessure lorsqu'il arriva". Quan arribà a Marsella, el 18 d'octubre de 1808, només cinc mesos després de les tenses abdica- cions de Bayona, "la perspectiva de la vida privada i la natura consoladora ja havien posat un bàlsam sobre la seva ferida". De l'any romà de 1813, Tournon diu que "era digne de pietat veure el monarca sobre els estats del qual no es pon el Sol abaixat a ocupar el seu temps d'aquesta manera [vol dir fent música tot el matí]". I afegeix: "però jo crec que, fins i tot a Madrid, no en treia gaire més partit, presumpció que confirma particularment la seva estada a Roma". En definitiva, Carles IV gaudia quasi exclusivament de les seves diversions "tranquil·les", com diu Constant, i jo afegiria "regulars", tant durant el seu regnat com durant les diferents etapes del seu exili. La qüestió, aleshores, és: com s'organitzava la jornada del rei en torn d'aquestes diversions? Quin lloc ocupava cadascuna? I en quina mesura les turbulències de la seva vida en van afectar l'organització?
l
Anem per parts. El 18 d'octubre de 1800, vuit anys abans, dia per dia, de l'entrada de Carles IV a Marsella, Charles-Jean-Marie Alquier, ambaixador a Madrid, redactava un informe preciós al ministre de relacions exteriors de Bonaparte en què, mancat de "grans resultats", es limitava (per sort nostra!) a exposar detalladament el cercle regular de les jornades del rei. Citant un intraduïble joc de paraules de Montaigne, esperava "connaître par le menu le régime de ceux qui gouvernent". Ve-t'ho aquí doncs com s'organitzava un dia normal, "laborable" diríem, per a Carles IV.
l
A les 5h del matí, amb precisió, es lleva. Té cinquanta-dos anys. Des de fa anys dorm sol, separat de la reina. Immediatament prega i escolta dues misses seguides als seus apartaments.
l
A les 6h a vegades llegeix, sempre llibres seriosos o de devoció (potser jansenistes, però a l'espanyola, i no, com diu Alquier malinterpretant, "de Port-Royal"), esmorza i baixa als seus tallers, ambulants com la cort. Allí hi troba fusters, ebenistes, torners, armers que s'ocupen de les seves armes de caça. Diu Alquier: "és entre ells que el rei es troba veritablement còmode"; i allarga la reflexió dient que "simple i bo en la seva actuació, [el rei] adopta l'estil i les maneres dels que l'envolten". Dit i fet, treballa amb ells durant bona part del matí, sense cassaca i amb la camisa arromangada fins a les espatlles.
l
Després passa per les cavallerisses i parla amb els palafreners, contra qui de vegades té atacs de còlera. Després surt a caçar a cavall o, quan fa mal temps, va a passar unes hores a les petites cases dels Reales Sitios (les casitas d'El Escorial, del Pardo i d'Aranjuez), on pren un segon i copiós esmorzar.
l
La reina l'hi va a buscar i es dirigeixen cap a palau a les 11h30. Allà els visita diàriament la família, els germans i fills dels reis, que els besen cerimoniosament les mans. La visita no dura més de "mig quart d'hora".
l
A les 12h dina, però, un cop més, sol. Menja molt, alguns as- senyalarien després que amb veritable golafreria, però només beu aigua. Ni vi, ni cafè, ni licors: aigua.
A les 13h, faci el dia que faci, i tots els dies de l'any, va a la caça. La caça del rei mobilitza una quantitat enorme de personal (Alquier aventura 500 cavalls i 700 homes), un veritable exèrcit. Contràri- ament a les activitats del matí, les de la tarda es fan amb una ceremoniosa companyia de grans senyors (als quals el rei es dirigeix amb el mateix to que fa servir per als palafreners). Com el seu pare, Carles IV desplaça el seu seguici de carrosses a gran velocitat.
l
A la tornada de la caça, va a trobar la reina i la cort al passeig de la tarda. Després tornen a palau, on parlen novament al voltant d'un quart d'hora amb la família, per retirar-se després amb un o altre ministre. L'estoneta que la parella reial passa amb els diferents ministres a la caiguda de la nit és l'única que dediquen quoti- dianament als afers d'estat. Alquier assenyala que no hi ha consell de ministres, sinó que aquests són rebuts d'un en un, en dies diferents.
l
Després de la mitja hora dels ministres, Carles "fa música, que en sap bastant". Toca el violí però no sempre es preocupa de comptar bé els temps quan forma part d'un conjunt. Sobre aquest punt, sospito que l'informant d'Alquier podria ser un altre francès, Alexandre Boucher, "excel·lent violinsta però gran xarlatà" deia d'ell Spohr, membre de la Real Cámara des de 1796. Aquest testimoni de 1800 és probablement la notícia mes antiga sobre les veritables capacitats musicals de Carles IV, tot i que si la font fos Boucher caldria agafar-lo amb pinces.
l
En acabar el concert fa una partida d'hombre, un joc de cartes, amb dos vells gentilhomes, mentre quatre o cinc més parlen a la cambra. Sovint acaben tots endormiscats fins que el maître d'hôtel anuncia que el sopar està servit. El rei va a dormir a les 23h.
l
"Vous venez de voir une journée du roi, c'est le cercle de sa vie". Acabeu de veure una jornada del rei, és el cercle de la seva vida. (C.-J-M. Alquier, citat per Roger Peyre, La cour d'Espagne au commencement du XIXe siècle, 1909).
l
l
La reina l'hi va a buscar i es dirigeixen cap a palau a les 11h30. Allà els visita diàriament la família, els germans i fills dels reis, que els besen cerimoniosament les mans. La visita no dura més de "mig quart d'hora".
l
A les 12h dina, però, un cop més, sol. Menja molt, alguns as- senyalarien després que amb veritable golafreria, però només beu aigua. Ni vi, ni cafè, ni licors: aigua.
A les 13h, faci el dia que faci, i tots els dies de l'any, va a la caça. La caça del rei mobilitza una quantitat enorme de personal (Alquier aventura 500 cavalls i 700 homes), un veritable exèrcit. Contràri- ament a les activitats del matí, les de la tarda es fan amb una ceremoniosa companyia de grans senyors (als quals el rei es dirigeix amb el mateix to que fa servir per als palafreners). Com el seu pare, Carles IV desplaça el seu seguici de carrosses a gran velocitat.
l
A la tornada de la caça, va a trobar la reina i la cort al passeig de la tarda. Després tornen a palau, on parlen novament al voltant d'un quart d'hora amb la família, per retirar-se després amb un o altre ministre. L'estoneta que la parella reial passa amb els diferents ministres a la caiguda de la nit és l'única que dediquen quoti- dianament als afers d'estat. Alquier assenyala que no hi ha consell de ministres, sinó que aquests són rebuts d'un en un, en dies diferents.
l
Després de la mitja hora dels ministres, Carles "fa música, que en sap bastant". Toca el violí però no sempre es preocupa de comptar bé els temps quan forma part d'un conjunt. Sobre aquest punt, sospito que l'informant d'Alquier podria ser un altre francès, Alexandre Boucher, "excel·lent violinsta però gran xarlatà" deia d'ell Spohr, membre de la Real Cámara des de 1796. Aquest testimoni de 1800 és probablement la notícia mes antiga sobre les veritables capacitats musicals de Carles IV, tot i que si la font fos Boucher caldria agafar-lo amb pinces.
l
En acabar el concert fa una partida d'hombre, un joc de cartes, amb dos vells gentilhomes, mentre quatre o cinc més parlen a la cambra. Sovint acaben tots endormiscats fins que el maître d'hôtel anuncia que el sopar està servit. El rei va a dormir a les 23h.
l
"Vous venez de voir une journée du roi, c'est le cercle de sa vie". Acabeu de veure una jornada del rei, és el cercle de la seva vida. (C.-J-M. Alquier, citat per Roger Peyre, La cour d'Espagne au commencement du XIXe siècle, 1909).
l
El testimoni del marsellès, escrit el 1826 des del record i sovint imprecís, no difereix gaire, malgrat tot, del d'Alquier.
l
A Marsella el rei es lleva molt d'hora i esmorza copiosament amb xocolata. Després de la missa, fa un passeig per la ciutat, vestit sòbriament, sempre de marró clar, i ja sense perruca. Durant el passeig s'apropa a la gent i reparteix almoines.
l
A les 12h dina. Després de dinar, breu migdiada, concert amb participació activa del rei i jocs de taula.
l
Al vespre, passeig amb la reina i la cort. A les 20h, sopar en família i abans de les 22h al llit.
Al principi de l'estada a Marsella, el rei es permetia de tant en tant un passeig a cavall (segurament matinal), però la seva elegància muntant (sembla que només era veritablement digne de veure quan cavalcava) despertava tanta expectació entre els marsellesos, que la policia li ho prohibí. Més tard, en comprar la finca dels Bastide, a 6 km. a l'est de Marsella, va poder satisfer de nou la seva passió per la caça, tot i que a més petita escala que quan era a Madrid. Amb tot, l'esquema del dia i l'ordre d'activitats han canviat ben poc. Carles continua sent un home solitari, sense veritables amics coneguts més enllà de Godoy, els seus vells criats i aquells amb qui comparteix la passió dels rellotges, dels mobles ben fets, dels cavalls o de la música. Com deia Constant, "il n'aimait au monde que le prince de la Paix, la chape, les montres et la musique".
l
Des de Roma, ve-t'ho aquí què en diu Camille Tournon, que va freqüentar la família de Carles IV al palau Borghese i després al palau Barberini entre 1812 i 1814.
l
"El rei es llevava de bona hora i passava la major part del matí tocant el violí. Sovint m'havia rebut al mig de la seva petita orquestra, que dirigia amb molta energia. Quan feia calor, es treia la cassaca, s'arromangava les mànigues i es lliurava totalment al plaer de fer una música molt mediocre". Sorprèn la recurrència de la imatge del rei en mànigues de camisa barrejat entre els seus servents, que només s'explica per la sorpresa que devia produir aquella extranya visió entre els propis testimonis. Segons Tournon el plaer de la tarda consistia en un passeig amb un seguici de tres carrosses. Després descriu la naturalesa de les converses polítiques entre ell, el rei, la reina i Manuel Godoy (que vivia quasi permanentment al palau). Tant Carles com Maria Lluïsa tenien molta afecció per Godoy, però segons Tournon la reina no es contenia a l'hora de recriminar l'actitud del seu marit en presència del favorit i d'altres persones. Carles abaixava el cap com penedit i acabava repetint amb la reina 'pobre Manuel', "però una octava per sota i amb molta menys convicció", diu, no sé si amb ironia o tendresa, Tournon.
l
De la reunió d'aquests testimonis en surten algunes respostes a les preguntes posades a l'inici. Què feia Carles IV? Ho hem respost: una vida de satisfacció dels seus "gustos tranquils", prudentment apartada dels afers polítics que preocupaven la seva dona, el seu favorit, els seus ministres i bona part dels seus compatriotes. Amb qui? Bàsicament amb membres de classes legalment inferiors a la seva: els treballadors dels seus tallers, els seus músics, els palafreners, els seus vells criats. La gran noblesa per a ell no tenia més rang que tot aquest col·lectiu i només era fidel als amics d'antiga data: els avui desconeguts gentilhomes de cambra (grans aristòcrates de nom pompós però ocupació rutinària, tant allunyats dels afers públics com el mateix rei) o els familiars que l'acompanyaven diàriament a la caça. La gran maquinària administrativa del palau, amb el grup de ministres al capdamunt, majoritàriament sedentària i fixada a Madrid, només entrava en contacte amb la vida reial durant una estoneta, cada vespre. Què deia? Sabem que parlava de tu a tothom, excepte als religiosos, però poca cosa més, més enllà del que diuen els testimonis: aquella moneda d'or posada a la mà d'una mestressa marsellesa que l'havia deixat seure en una cadira sense reconèixer-lo; la seva cara de sorpresa en rebre un grup d'homes que es presentaven com "pêcheurs", pecadores, fins que la reina va aclarar que eren pescadores; el detall de preguntar a Goya come es trobava el seu fill o el comentari fet després d'un judici de l'arquitecte Villanueva a un quadre que li presentaven, "¡no seas bestia!". També el "pobre Manuel" repetit a l'octava baixa de la reina o l'energia que treia per dirigir la seva petita orquestra romana. I potser de tant en tant els crits colèrics als palafreners, seguits d'un bon fart de riure.
l
Pel que fa als rumors sobre la relació de la reina amb Godoy i sobre la ceguesa del rei, tots els testimonis semblen coïncidir en què eren en part fundats, tot i que el trio ho vivia amb una certa normalitat. Godoy va ser fidel a la parella reial fins al final malgrat que la seva pròpia vida "familiar" era ja de per si bastant complicada: una dona oficial i de sang blava a Espanya, una amant potser només d'un temps en la reina (diuen que dos dels Infants s'assemblaven molt al favorit) i una segona amant amb qui s'havia casat en secret i havia tingut dos fills, a partir de 1815 desterrada de Roma.
l
I la música, en tot això? La música demà.
l
A Marsella el rei es lleva molt d'hora i esmorza copiosament amb xocolata. Després de la missa, fa un passeig per la ciutat, vestit sòbriament, sempre de marró clar, i ja sense perruca. Durant el passeig s'apropa a la gent i reparteix almoines.
l
A les 12h dina. Després de dinar, breu migdiada, concert amb participació activa del rei i jocs de taula.
l
Al vespre, passeig amb la reina i la cort. A les 20h, sopar en família i abans de les 22h al llit.
Al principi de l'estada a Marsella, el rei es permetia de tant en tant un passeig a cavall (segurament matinal), però la seva elegància muntant (sembla que només era veritablement digne de veure quan cavalcava) despertava tanta expectació entre els marsellesos, que la policia li ho prohibí. Més tard, en comprar la finca dels Bastide, a 6 km. a l'est de Marsella, va poder satisfer de nou la seva passió per la caça, tot i que a més petita escala que quan era a Madrid. Amb tot, l'esquema del dia i l'ordre d'activitats han canviat ben poc. Carles continua sent un home solitari, sense veritables amics coneguts més enllà de Godoy, els seus vells criats i aquells amb qui comparteix la passió dels rellotges, dels mobles ben fets, dels cavalls o de la música. Com deia Constant, "il n'aimait au monde que le prince de la Paix, la chape, les montres et la musique".
l
Des de Roma, ve-t'ho aquí què en diu Camille Tournon, que va freqüentar la família de Carles IV al palau Borghese i després al palau Barberini entre 1812 i 1814.
l
"El rei es llevava de bona hora i passava la major part del matí tocant el violí. Sovint m'havia rebut al mig de la seva petita orquestra, que dirigia amb molta energia. Quan feia calor, es treia la cassaca, s'arromangava les mànigues i es lliurava totalment al plaer de fer una música molt mediocre". Sorprèn la recurrència de la imatge del rei en mànigues de camisa barrejat entre els seus servents, que només s'explica per la sorpresa que devia produir aquella extranya visió entre els propis testimonis. Segons Tournon el plaer de la tarda consistia en un passeig amb un seguici de tres carrosses. Després descriu la naturalesa de les converses polítiques entre ell, el rei, la reina i Manuel Godoy (que vivia quasi permanentment al palau). Tant Carles com Maria Lluïsa tenien molta afecció per Godoy, però segons Tournon la reina no es contenia a l'hora de recriminar l'actitud del seu marit en presència del favorit i d'altres persones. Carles abaixava el cap com penedit i acabava repetint amb la reina 'pobre Manuel', "però una octava per sota i amb molta menys convicció", diu, no sé si amb ironia o tendresa, Tournon.
l
De la reunió d'aquests testimonis en surten algunes respostes a les preguntes posades a l'inici. Què feia Carles IV? Ho hem respost: una vida de satisfacció dels seus "gustos tranquils", prudentment apartada dels afers polítics que preocupaven la seva dona, el seu favorit, els seus ministres i bona part dels seus compatriotes. Amb qui? Bàsicament amb membres de classes legalment inferiors a la seva: els treballadors dels seus tallers, els seus músics, els palafreners, els seus vells criats. La gran noblesa per a ell no tenia més rang que tot aquest col·lectiu i només era fidel als amics d'antiga data: els avui desconeguts gentilhomes de cambra (grans aristòcrates de nom pompós però ocupació rutinària, tant allunyats dels afers públics com el mateix rei) o els familiars que l'acompanyaven diàriament a la caça. La gran maquinària administrativa del palau, amb el grup de ministres al capdamunt, majoritàriament sedentària i fixada a Madrid, només entrava en contacte amb la vida reial durant una estoneta, cada vespre. Què deia? Sabem que parlava de tu a tothom, excepte als religiosos, però poca cosa més, més enllà del que diuen els testimonis: aquella moneda d'or posada a la mà d'una mestressa marsellesa que l'havia deixat seure en una cadira sense reconèixer-lo; la seva cara de sorpresa en rebre un grup d'homes que es presentaven com "pêcheurs", pecadores, fins que la reina va aclarar que eren pescadores; el detall de preguntar a Goya come es trobava el seu fill o el comentari fet després d'un judici de l'arquitecte Villanueva a un quadre que li presentaven, "¡no seas bestia!". També el "pobre Manuel" repetit a l'octava baixa de la reina o l'energia que treia per dirigir la seva petita orquestra romana. I potser de tant en tant els crits colèrics als palafreners, seguits d'un bon fart de riure.
l
Pel que fa als rumors sobre la relació de la reina amb Godoy i sobre la ceguesa del rei, tots els testimonis semblen coïncidir en què eren en part fundats, tot i que el trio ho vivia amb una certa normalitat. Godoy va ser fidel a la parella reial fins al final malgrat que la seva pròpia vida "familiar" era ja de per si bastant complicada: una dona oficial i de sang blava a Espanya, una amant potser només d'un temps en la reina (diuen que dos dels Infants s'assemblaven molt al favorit) i una segona amant amb qui s'havia casat en secret i havia tingut dos fills, a partir de 1815 desterrada de Roma.
l
I la música, en tot això? La música demà.
l
José de Madrazo (1781-1859), Carles IV a Roma, 1813 (còpia de l'autor de ca. 1825)
José de Madrazo (1781-1859), Carles IV a Roma, 1813 (còpia de l'autor de ca. 1825)
2 comentaris:
Un molt interessant article sobre l'exili poc conegut de Carles IV.
Muy interesante prólogo. Ahora, la música, la música...
Fernando
Publica un comentari a l'entrada