Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dijous, 28 d’octubre de 2010

L'oratori a la Península al segle XVIII: inici d'una base de dades

València, església de Sant Tomàs i Sant Felip Neri, 1725-1736.
l
El 1993 Montserrat Sánchez Siscart deia "en España carecemos hasta el momento de una monografía sobre el género que trate exhaustivamente las características presentes en el oratorio hispano y que lo defina y delimite dentro de la producción religiosa española en general y dentro de la propia del género en Europa" ("Aportaciones sobre el oratorio español...", Revista de Musicología 16/5, 1993). Disset anys després, malgrat algunes aportacions notables, l'afir- mació continua vigent.
l
És per això que, sorprès per la importància de l'oratori a l'Espanya del segle XVIII, he decidit obrir una sèrie d'entrades que permetin reunir i acumular una quantitat important d'informació ja publicada o inèdita sobre la difusió, l'evolució i les caracteristiques de l'oratori peninsular.
l
Si bé Sánchez Siscart i Ferrer Ballester ("El oratorio barroco español...", Revista de Musicología 16/5, 1993) han posat en dubte la pertinença d'Aquí de la fe i de la Historia de Joseph de Lluís Vicenç Gargallo (anys 1670-1680) al gènere de l'oratori, la mateixa definició que donen del gènere les contradiu. Si "la presència d'una progressió dramàtica" és característica definitòria de l'oratori, les obres de Gargallo (ca. 1636-1682) són oratoris. El fet que les fonts manuscrites no portin el nom d'oratori ha donat lloc a un debat estèril. Tampoc no el porten la major part d'oratoris francesos del segle XVII (Charpentier, Brossard), ni tant sols alguns de Carissimi, que reben en canvi la denominació llatina d'historia, com una de les obres de Gargallo! Crec que el nom d'historia, inexistent a Espanya, indica precisament la consciència que tenia Gargallo de la novetat de la seva composició.
l
Així, aquestes obres de Gargallo, escrites durant el seu magisteri a la catedral de Barcelona (1667-1682), mereixen considerar-se com els primers oratoris escrits a la Península. D'altra banda, la formació de Gargallo a la catedral de València, que ningú ha subratllat, podria ser reveladora. La congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri, bressol de l'oratori musical a Roma, es va introduir a Espanya per València (1645). Tant Sánchez Siscart com Ferrer i Ballester subratllen que l'aparició dels primers oratoris peninsulars amb el nom d'oratori es dóna a València, però en una data tardana (1702), la qual cosa les porta a preguntar-se si la congregació valenciana va promoure o no la interpretació d'oratoris dels quals no tindríem cap notícia entre 1645 i 1702. Una resposta indirecta a la pregunta seria: Gargallo, format a València, no hauria tingut el seu primer contacte amb el gènere en aquesta ciutat, abans de crear ell mateix els dos oratoris barcelonins que coneixem?
l
Com es pot veure, l'oratori es va introduir i desenvolupar inicialment dins els territoris de l'antiga Corona d'Aragó (al País València, Catalunya i les Balears i més tardanament a Aragó). La centralitat de València en els inicis del gènere a la Península és innegable. Convertida, com he dit, en porta de la congregació oratoriana a Espanya, les fonts conservades proven que, després de les propostes barcelonines de Gargallo, València va acollir la veritable eclosió de l'oratori hispànic.
l
Formant part d'una sèrie (indubtablement molt parcial) de fonts conservades, El hombre moribundo (1702) del compositor Antonio Teodoro Ortells (1646-1706) és el primer dels oratoris valencians. Segueixen 11 obres del mateix Ortells (1703, 1706), Francesc Sarrió (1703), Pedro Martínez de Orgambide (1713), Pere Rabassa (1715), José de San Juan (1715), Miguel Suau (1718), Pere Vidal i Mas (1721) i Carlos Julián (1736). Per la concentració de dos obres en un sol any (1703, 1715), la no coïncidència dels llibrets conservats amb les partitures conservades i l'exitència d'una "primera parte" sense "segunda" (José de San Juan, 1715), així com per la diversitat dels compositors implicats, no tots radicats a València, podem deduir que les fonts conservades són només una mostra d'una producció molt més àmplia.
l
Els oratoris valencians del primer terç del segle XVIII (després només coneixem una obra de 1797) integren ja algunes de les carac- terístiques que fins ara han servit per definir l'oratori hispànic i que, efectivament, s'hi mantenen des de 1682 fins a la seva desaparició a l'època de la desamortització de Mendizábal (1835). En primer lloc, característica fonamental, la seva filiació amb el gènere del villancico, equivalent en importància a la de l'oratori italià contemporani. El villancico o villancet, al tombant dels segles XVII i XVIII, era el gènere paralitúrgic més flexible que coneixien els compositors espanyols i és per això que un dels oratoris de Gargallo, Aquí de la fe, porta el nom de "villancico a 10". Pel fet que acceptava el diàleg entre personatges i per la seva proximitat amb les formes del teatre musical profà, el villancico es pot arribar a confondre amb l'oratori en el moment de l'aparició d'aquest darrer gènere, com demostren els casos allunyats en el temps de Gargallo i dels oratoris a Santo Dominiguito de Val de Gracía Fajer a Saragossa (a mitjan segle XVIII).
l
Per la mateixa raó cal considerar la noció de permutabilitat entre els dos gèneres. L'oratori ocupa el mateix lloc que el villancico en les funcions religioses. S'interpreta generalment a les siestes de tarda o matinals i fins i tot a l'aire lliure, en determinats punts de les processons festives (podria ser el cas pels oratoris de Gargallo). Les circumstàncies, doncs, coincideixen: beatificacions o canonitzacions, erecció de noves capelles, consagració de nous altars, festes anuals de sants patrons, finals de curs d'institucions acadèmiques, etc. Així, en el cas de Barcelona, l'oratori acabarà substituint completament el villancico en situacions en què a la resta d'Espanya es continuen cantant obres d'aquest tipus. El mateix es pot dir, a més petita escala, de Saragossa.
l
La tercera i última característica, lligada a les dues últimes, és formal. L'oratori hispànic pepetuarà, per exemple, la forma coplas-estribillo del villancico i, més generalment, de tota la música vocal ibèrica del segle XVII. A diferència dels oratoris de la resta d'Europa aquesta forma continuarà amb molta vitalitat en els cors (i especialment en els cors finals) d'una àmplia majoria d'oratoris barcelonins fins a la seva desaparició, ben entrat el segle XIX.
l
És aquesta una característica que no té res d'anacrònic ni d'arcaït-zant, ans al contrari, conformarà la particular organització formal de l'oratori català del segle XVIII i contribuirà a donar-li un sabor propi i a assegurar-ne l'èxit de cara al públic, que podia sortir de l'església xiulant l'enganxosa melodia de la darrera tornada. Les estructures recitat-ària i coplas-estribillo conviuran així pacíficament durant més d'un segle sense cap necessitat d'exclusió mútua, contràriament al que semblen desitjar alguns estudiosos.
l
Continuarà.
l
Barcelona, església de Sant Felip Neri, 1721-1752.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...