La precedent caracterització del personatge no ens ha de fer oblidar que Carles IV roman un home enigmàtic i ambigu. Malgrat el seu caràcter taciturn i la seva aparent simplesa, una de les primeres coses que Alquier remarca del rei és que l'art no li és aliè: "és bo en mecànica, és un coneixedor de pintura i sap apreciar molt bé la seva immensa i superba col·lecció". Goya matisa, però, en una ocasió en què Carles s'havia pronunciat severament sobre una obra de Bayeu: "Conbienen algunos que el Príncipe estaba [h]ablado por alguno que entiende pues él no comprende tanto en el arte" (Carta a Martín Zapater, 11-I-1783).
l
Aconsellat o no, el cas és que havia tingut molt bona vista amb els artistes, protegint i promocionant els millors creadors espanyols de l'època: Goya, Meléndez, Paret, Maella, Villanueva, I. Velázquez, etc. Apassionat pels rellotges i pel mobiliari (recordem que ell mateix feia feines de fuster cada matí) i interessat per l'evolució de les tendències a Europa, Carles havia encarregat mobles i objectes artístics a París, a Lyon, a Londres i havia fet venir a Madrid Jean-Demosthène Dugourq, important decorador francès, alhora que pensionava artistes espanyols a l'estranger (Madrazo, Barba, I. Velázquez, etc.) i impulsava les manufactures reials d'objectes de luxe.
D'entre els interessos artístics de Carles, tots els testimonis coïncideixen en assenyalar la centralitat de la música. Bona part dels joves pensionats pel rei a l'estranger pertanyien al món musical, entre els quals destaquen Francisco Flórez, constructor de pianos, a Londres; Vincent Martín i Soler a Nàpols i Francisco Brunetti a París.
l
Per a Alquier, l'any 1800, "el seu gust per aquest art arriba a tal extrem que els dies d'hivern en què el mal temps li imepedeix sortir al camp, té un concert a la seva cambra abans de les set del matí". A més, és clar, del concert quotidià del vespre. Visitar el rei i torbar-lo fent música no devia ser gens estrany, com indica la coïncidència de testimonis entre Tournon (1813, v. ahir) i Goya, que, el desembre de 1790, escrivia a Martín Zapater: "he hido á ver al Rey mi Señor y me ha recivido muy alegre, [...] me [ha] dado la mano y se ha puesto a tocar el violín". Jean-François de Pérusse, duc des Cars, recorda en les seves Memòries que el 1782, de retorn del setge de Gibraltar, Carles va oferir un sopar a la casita de l'Escorial amb presència dels seus germans Antonio i Gabriel i del seu cosí el comte d'Artois, germà de Lluís XVI. Diu que "el príncep d'Astúries va tocar el violí en un concert que va oferir" i l'infant Gabriel "una harmònica [de vidre] construïda per ell mateix". Afegim a aquestes fonts la muntanya d'informació recopilada per Teresa Cascudo i Germán Labrador en els seus treballs sobre l'afició musical de Carles príncep i rei.
l
La participació de Carles IV en les activitats musicals era doncs activa. En més de trenta anys, entre 1782 i 1813, cap testimoni el presenta com a oient, sinó tots com a músic. Bona part dels testimonis també coïncideixen, però, a dir que no era un violinista excel·lent. El seu gran porblema hauria estat el de perdre's comptant temps o compassos, entrant a deshora amb la resta d'intèrprets. Aquest problema no implica necessàriament un resultat musical completament negatiu i crec que la valoració de Tournon dient que feia una música "molt mediocre" s'hauria de posar prudentment en reserva. Carles es va rodejar sempre d'un grup de músics excel·lents i aquesta afirmació val tant pel seu regnat com pel seu exili.
l
A poc a poc ens acostem al kit de la qüestió. A Madrid, el rei disposava d'una orquestra de cambra que podem imaginar bastant important, suficient per integrar al repertori en només cinc anys (1803-1807/1808) almenys una quarantena d'obres orquestrals, entre simfonies, concerts i simfonies concertants, a més de molta música de cambra (v. Germán Labrador, "La afición musical...", Ad Parnas- sum, p. 90). De fet crec que les dades donades per Cascudo i Labrador sobre la formació de la Real Cámara són enganyoses. Entre 1795 i 1808 Carles IV va anar ampliant la plantilla fixa de la institució fins a tenir un sou fix per instrument (un o dos violins, un oboè, un fagot, una trompa, etc.), com feien moltes de les capelles de música eclesiàstiques de l'època, però això no vol dir que l'orquestra fos sempre la que consta en plantilla.
l
Al contrari, no ho era mai. En el cas de les esglésies importants, sempre hi havia una grup de músics absents de les fonts escrites que omplia els buits de la plantilla. Com s'explica, si no, que una catedral de finals del segle XVIII pogués tenir un grup important de vents en plantilla i només dos violins? La resta eren o "aprenents" o membres d'altres capelles que venien a cortejar un sou fix o a guanyar un sobresou. D'aquí les freqüents factures "als músics forasters" de les esglésies de l'època. El cas de la Real Cámara era, en aquest sentit particular, ja que Carles IV tenia sempre a la seva disposició els músics de plantilla de la Real Capilla. No és casualitat que quasi tots els intèrprets fixs de la Cámara fossin alhora músics de la Capilla. La prova d'aquesta situació, fins ara minusvalorada, és una súplica elevada al rei pels músics de la Real Capilla el 28 de juny de 1803: "de continuo tiene Vuestra Majestad ocupados en su Real Cámara varios instrumentistas de la Real Capilla y ¿cómo podrán con los restantes hacerse bien dos distintas funciones a un mismo tiempo?" (citat per G. Labrador a la seva tesi, Gaetano Brunetti...).
Entre 1803 i els motins de 1808, la presència de Francisco Brunetti al capdavant de la Real Cámara imprimeix un gir important dins el tipus de repertori de l'agrupació. Proporcionalment, la importància de la música de cambra disminueix respecte a la darrera etapa del seu pare Gaetano (1789-1798), augmentant sobretot la quantitat de música concertant. Alhora, el fins aleshores dominant repertori vienès cedirà el primer lloc a la música de lluïment (Viotti, Amon, Rode, Duport, Kreutzer, Boucher, Romberg, etc.), malgrat la pervivència d'un gust per la música de cambra germànica: els primers quartets de Beethoven arriben a la Real Cámara en aquest moment, amb d'altres de Benincori o Krommer. Aquest canvi només pot ser degut a la formació parisina de Francisco Brunetti, que havia estudiat amb el violoncel·lista Jean-Louis Duport durant els anys 1780, i l'interès de Carles IV per l'art francès del Primer imperi.
l
Aquestes consideracions sobre la música a la Real Cámara abans de 1808 haurien de permetre una millor comprensió de l'activitat musical de Carles IV a l'exili. Després de les abdicacions de Bayona, el maig de 1808, Carles IV i una cort relativament nombrosa (unes 250 persones) es van dirigir a Compiègne, al nord de París, on només van passar tres mesos, de juny a setembre. Després, al·legant atacs de gota i la necessitat d'un clima menys fred, el rei es va dirigir cap a Marsella, parant a Aix-en-Provence i arribant a la ciutat mediterrània el 18 d'octubre de 1808. A Marsella s'hi estaria quasi bé quatre anys, fins la primavera del 1812.
l
Ignorem, per ara, si algun músic de la Real Cámara va seguir el rei a l'exili, però sabem que alguns, com Francisco Brunetti, Francisco Vaccari (passa a Portugal) o Pedro Anselmo Marchal desapareixen de la nòmina de músics de Josep I Bonaparte per no reaparèixer fins al final de la Guerra de la Independència.
l
La primera notícia de la reconstrucció d'una vida musical a l'exili és molt primerenca. Segons el Dictionnaire historique de Choron i Fayolle (1810), l'excel·lent violinista Alexandre Boucher s'hauria apropat al rei destronat al palau de Fontainebleau (és a dir, durant l'estiu de 1808) i Carles IV l'hauria abraçat, dient literalment: "no he volgut creure als maldients que volien fer-me creure que m'havies oblidat. No em deixaràs més; conec el teu bon cor". Un cop més, si la font de l'anècdota, com sembla probable, és el mateix Boucher, cal agafar el testimoni amb pinces, tot i reconèixer-hi un fons de veritat. Per al rei, de tota manera, la reconstrucció de l'activitat musical al seu voltant devia ser fonamental, ja que s'havia endut de Madrid un nombre important de partitures (entre les qual hi havia trios i quintets de Gaetano Brunetti).
l
Alexandre Boucher (1778-1861) era un excel·lent (Beethoven li va dedicar una obra) i excèntric violinista que havia arribat a Madrid l'any 1795, rebent suposadament lliçons de Boccherini, i havia entrat a la plantilla de la Real Cámara el 1796, tornant a França, amb permís del rei, l'any 1801. És amb ell al violí que es van estrenar les últimes obres de Gaetano Brunetti. Durant la seva etapa espanyola va freqüentar quotidianament, a més de Carles IV, Gaetano i Francisco Brunetti, Francisco Vaccari, Gaspar Barli i Pedro Anselmo Marchal.
l
El Choron i Fayolle dóna més informació: Boucher és "avui", és a dir, durant la redacció del diccionari, el 1808 o 1809, prop de Carles IV com a primer violí i director de la seva música. Amb ell hi ha Guénin, ex-primer violí de l'Òpera de París i Jean-Louis Duport, "el Viotti del violoncel". La seva dona, Céleste Gallyot, cèlebre pianista i arpista, també està al servei de Carles IV, fent la funció que feia María Teresa Schneider, dona de Marchal, a la Real Cámara. El "vell marsellès" d'ahir confirma la presència de Boucher i Duport, però no parla de la resta.
l
El grup és espectacular per un rei a l'exili, ja que compta amb tres dels millors instrumentistes d'Europa, per bé que Guénin i Duport rondaven, com el monarca, els 60 anys. Segons Fétis hi hauria un altre músic que també formaria part del grup al servei de Carles IV, de nom Ferrière i sobre el qual no he pogut esbrinar res.
l
El fet que Boucher fos director musical d'aquesta "Real Cámara" a l'exili permet d'entendre bastantes coses. En primer lloc la tria dels músics, de la qual se'n devia encarregar Boucher des de París, la qual cosa explicaria, no tan sols la presència exclusiva de músics francesos sinó també la qualitat dels escollits. Cal deduir doncs que la constitució del grup es va fer durant l'estada de Carles IV a Compiègne per la seva proximitat amb París, lloc de residència habitual de tots els músics del grup, és a dir, un cop més, en una etapa primerenca de l'exili (abans de l'octubre de 1808). El grup va arribar a Marsella constituït i comptant almenys quatre músics: Boucher, Guénin, Duport i Gallyot, a més del rei.
l
Jean-Louis Duport (1749-1819), gran amic de Viotti, amic al seu torn de Boucher, havia sigut, a més, professor de Francisco Brunetti a París entre 1782 i 1784. Francisco no devia perdre el contacte amb el seu professor, ja que va fer amistat amb un dels seus deixebles més joves i brillants, Auguste Poignié, i li va dedicar dues obres publicades a París entre 1814 i 1820...
l
Per tant, tant Alexandre Boucher com Francisco Brunetti tenien suficients punts de contacte amb Jean-Louis Duport per atraure'l a la música de Carles IV a l'exili. Curiosament, Duport va ocupar a Marsella el mateix lloc que ocupava el seu antic alumne a Madrid fins pocs mesos abans. No cal dubtar que Carles IV, familiar amb els seus servents, era sensible a aquest teixit de relacions (sense oblidar que la formació de Francisco Brunetti l'havia pagada ell mateix).
l
Marie-Alexandre Guénin (1744-1835), violinista i compositor molt respectat, violinista de la Cambra reial sota Lluís XVI, concertino de l'Òpera de París fins el 1801 i professor del Conservatori de la mateixa ciutat fins el 1802, era, com Boucher, deixeble de Gaviniès. Aquest podria ser el lligam entre els dos, malgrat portar-se més de trenta anys d'edat.
l
Hi ha però un altre personatge enigmàtic en escena, a l'ombra: Jean-Baptiste Cartier (1765-1841). Autor del cèlebre tractat L'art du violon, Jean-Baptiste Cartier va ser alumne de Viotti el 1783, quan Francisco estudiava amb Duport (i ja he dit que Duport era un gran amic de Viotti). Juan Brunetti va marxar a estudiar a París amb el seu germà Francisco i va morir en tornar a Madrid el 1784. No sabem amb qui va estudiar, però hi ha indicis que assenyalen que va ser deixeble de Viotti. De ser així, és molt probable que els germans Brunetti i Cartier, que tenien la mateixa edat i estudiaven amb els mateixos professors, s'haguessin conegut i fins i tot fet amistat. El cas és que l'únic exemplar conegut de l'edició madrilenya de les sonates op.5 de Corelli (1772), dedicada a Gaetano Brunetti, porta escrit a la primera pàgina: "J.B. Cartier, premier violon adjoint de l'academia de musique".
l
La paraula "academia", que en castellà, a l'època, significava "concert privat o semipúblic", es troba, sense traduir i amb la mateixa grafia a la portada d'un concert de Viotti editat per primera vegada entre 1803 i 1811 i conservat al Palau Reial de Madrid: "appartenant à Don Alejandro Boucher, membre des academias Royales de Musique et Chappelle de SS.MM.CC. Roy des Espagnes". La coïncidència porta a pensar en alguna visita de Cartier a les "acadèmies" de Carles IV a França, potser a Compiègne o, més probablement, a Marsella, ja veurem per què. Però si es presenta com a "primer violí adjunt" potser l'estada va ser més llarga. I adjunt de qui? de Boucher, que Choron presenta com a "primer violí"? El problema és que Cartier era des de 1804, violí de l'orquestra cortesana de Napoleó. Però aquesta orquestra la dirigia Paisiello, el qual, durant els anys 1780 havia escrit sis concerts per a teclat per a Maria Lluïsa de Parma, la dona de Carles IV... Hi hauria hagut alguna corruptel·la a l'orquestra de Napoleó per nodrir la música de Carles IV? S'haurien de repassar les fonts corresponents.
l
Podem imaginar, de tota manera, que el rei, informat de l'interès de Cartier per la història del violí i la seva interpretació, li hagués volgut oferir un exemplar d'aquell madrileny op.5 dedicat a Brunetti, llibre amb el qual s'havia format ell mateix durant la seva joventut.
l
El grup de músics de Carles IV a Marsella entre 1808 i 1812 hauria estat, així, pròpiament extraordinari. Als violins Boucher, Cartier (amb un gran interrogant), Guénin i el mateix Carles IV. Algun dels músics agafava la viola, quan calia. Probablement Guénin, com suggereix Claude Role (Marie-Alexandre Guénin, Maubeuge, 2003), ja que seria autor d'un concert per a viola escrit durant aquesta època. Al violoncel Jean-Louis Duport i a l'arpa o al piano, Céleste Gallyot, a més del tal Ferrière. Respecte als anys espanyols, la música reial a Marsella era clarament més modesta en nombre, però d'una qualitat que molt pocs particulars d'Europa es podien permetre.
l
Haha hihi! Com diuen els francesos, vinc de caure sobre d'un document extraordinari que aclara encara més coses. Anava a analitzar el poc repertori que coneixem d'aquesta segona "Real Cámara", però queda per més tard. El 27 de gener de 1832, un crític musical anònim, potser Joseph d'Ortigue, descrivia al Courrier de l'Europe un concert de Charles i Alfred Boucher, els dos fills d'Alexandre Boucher, i es permetia d'introduir una preciosa anècdota sobre el pare:
l
C’est pendant le séjour du roi d’Espagne Charles IV à Marseille, qu’Alexandre Boucher fut attaché à sa personne en qualité de premier violon et de directeur de sa musique. Le roi aimait passionnément la musique, et à nous en tenir au dire des artistes qu’il avait auprès de lui, c’était ce qu’on appelle une passion malheureuse. Son genre de prédilection était le quatuor. Boucher était premier violon, Ferrière, professeur distingué, actuellement à Aix, était second violon; Duport jouait du violoncelle; la partie d’alto était remplie par un artiste dont le nom m’échappe. En été comme en hiver les séances musicales avaient lieu à six heures du matin dans les appartements du roi. Les quatuors de Boccherini, de Haydn, de Mozart, composaient à peu près tout le répertoire. De temps en temps le monarque voulait remplir sa partie, et ne choisissait riens moins que le premier violon. Son quatuor de prédilection était un des premiers de Haydn, en ré majeur, qui commence par un solo fort élevé sur la chanterelle. Boucher passait alors en second violon, et tandis que le roi s’évertuait de son mieux au milieu des traits rapides et des difficultés dont sa partie était hérissée, le virtuose divertissait ses confrères par les fantaisies et les caprices de son archet. Outre les séances de quatuor, chaque artiste exécutait à son tour un solo de sa composition. C’est ainsi que les amateurs de la ville d’Aix se plaisent quelquefois à accompagner à Ferrière un de ces quatuors dédiés à sa majesté le roi d’Espagne, dans lesquels, à défaut de science et de subtilités harmoniques, brillent des mélodies de grace, de suavité et de fraîcheur.
l
El paràgraf és ric en informacions precioses. Els càrrecs de Boucher, la passió del rei per la música, "passion malheureuse" (no cor- resposta...), la seva predilecció pel quartet de corda. En sabem més sobre Ferrière, "professor distingit, actualment a Aix" (endavant la recerca). Duport continua sent-hi, el violista no té nom, però li posem nosaltres: Guénin. Respecte al testimoni del "vell marsellès" els concerts han canviat d'hora, passant de la tarda a les sis del matí. Tant un moment com l'altre corresponen més o menys a les descripcions d'Alquier del 1800. Hi ha informació sobre el repertori: Boccherini, Haydn i Mozart. Són noms massa coneguts perquè la informació sigui del tot fiable, com veurem d'aquí una estona, però la dada és significativa.
l
Segons aquest testimoni el rei només tocaria "de tant en tant". La dada capital aquí és que el seu quartet predilecte era "un dels primers de Haydn, que comença per un solo bastant amunt sobre la corda mi". Boucher passaria a segon violí i, digne del seu caràcter, mentre el rei es concentrava en sortejar les dificultats del primer violí ell divertia la resta amb "les fantasies i els capricis del seu arc". També descobrim que, a part de les sessions de quartet, cada artista oferia una obra solista de composició pròpia. És molt curiosa aquesta última notícia dels aficionats d'Aix-en-Provence anant a acompanyar Ferrière en un dels (seus?) quartets dedicats al rei d'Espanya.
l
És plausible suposar que, a una vintena d'anys dels fets explicats, el crític no pugui evitar algunes llibertats en el relat, però aparenta saber de què parla (els detalls sobre Ferrière semblarien indicar-ho).
l
L'anàlisi del reperotri queda per demà. Déu n'hi do el que dóna de si el tema... Un gallifante pel que em trobi el quartet en re major de Haydn de què parla el crític de 1832. Jo aposto per l'op.17 nº6, però no comença veritablement amb un solo.
l
Aconsellat o no, el cas és que havia tingut molt bona vista amb els artistes, protegint i promocionant els millors creadors espanyols de l'època: Goya, Meléndez, Paret, Maella, Villanueva, I. Velázquez, etc. Apassionat pels rellotges i pel mobiliari (recordem que ell mateix feia feines de fuster cada matí) i interessat per l'evolució de les tendències a Europa, Carles havia encarregat mobles i objectes artístics a París, a Lyon, a Londres i havia fet venir a Madrid Jean-Demosthène Dugourq, important decorador francès, alhora que pensionava artistes espanyols a l'estranger (Madrazo, Barba, I. Velázquez, etc.) i impulsava les manufactures reials d'objectes de luxe.
l
Saleta pompeiana de la casa de camp de Carles IV a El Pardo.
Saleta pompeiana de la casa de camp de Carles IV a El Pardo.D'entre els interessos artístics de Carles, tots els testimonis coïncideixen en assenyalar la centralitat de la música. Bona part dels joves pensionats pel rei a l'estranger pertanyien al món musical, entre els quals destaquen Francisco Flórez, constructor de pianos, a Londres; Vincent Martín i Soler a Nàpols i Francisco Brunetti a París.
l
Per a Alquier, l'any 1800, "el seu gust per aquest art arriba a tal extrem que els dies d'hivern en què el mal temps li imepedeix sortir al camp, té un concert a la seva cambra abans de les set del matí". A més, és clar, del concert quotidià del vespre. Visitar el rei i torbar-lo fent música no devia ser gens estrany, com indica la coïncidència de testimonis entre Tournon (1813, v. ahir) i Goya, que, el desembre de 1790, escrivia a Martín Zapater: "he hido á ver al Rey mi Señor y me ha recivido muy alegre, [...] me [ha] dado la mano y se ha puesto a tocar el violín". Jean-François de Pérusse, duc des Cars, recorda en les seves Memòries que el 1782, de retorn del setge de Gibraltar, Carles va oferir un sopar a la casita de l'Escorial amb presència dels seus germans Antonio i Gabriel i del seu cosí el comte d'Artois, germà de Lluís XVI. Diu que "el príncep d'Astúries va tocar el violí en un concert que va oferir" i l'infant Gabriel "una harmònica [de vidre] construïda per ell mateix". Afegim a aquestes fonts la muntanya d'informació recopilada per Teresa Cascudo i Germán Labrador en els seus treballs sobre l'afició musical de Carles príncep i rei.
l
La participació de Carles IV en les activitats musicals era doncs activa. En més de trenta anys, entre 1782 i 1813, cap testimoni el presenta com a oient, sinó tots com a músic. Bona part dels testimonis també coïncideixen, però, a dir que no era un violinista excel·lent. El seu gran porblema hauria estat el de perdre's comptant temps o compassos, entrant a deshora amb la resta d'intèrprets. Aquest problema no implica necessàriament un resultat musical completament negatiu i crec que la valoració de Tournon dient que feia una música "molt mediocre" s'hauria de posar prudentment en reserva. Carles es va rodejar sempre d'un grup de músics excel·lents i aquesta afirmació val tant pel seu regnat com pel seu exili.
l
A poc a poc ens acostem al kit de la qüestió. A Madrid, el rei disposava d'una orquestra de cambra que podem imaginar bastant important, suficient per integrar al repertori en només cinc anys (1803-1807/1808) almenys una quarantena d'obres orquestrals, entre simfonies, concerts i simfonies concertants, a més de molta música de cambra (v. Germán Labrador, "La afición musical...", Ad Parnas- sum, p. 90). De fet crec que les dades donades per Cascudo i Labrador sobre la formació de la Real Cámara són enganyoses. Entre 1795 i 1808 Carles IV va anar ampliant la plantilla fixa de la institució fins a tenir un sou fix per instrument (un o dos violins, un oboè, un fagot, una trompa, etc.), com feien moltes de les capelles de música eclesiàstiques de l'època, però això no vol dir que l'orquestra fos sempre la que consta en plantilla.
l
Al contrari, no ho era mai. En el cas de les esglésies importants, sempre hi havia una grup de músics absents de les fonts escrites que omplia els buits de la plantilla. Com s'explica, si no, que una catedral de finals del segle XVIII pogués tenir un grup important de vents en plantilla i només dos violins? La resta eren o "aprenents" o membres d'altres capelles que venien a cortejar un sou fix o a guanyar un sobresou. D'aquí les freqüents factures "als músics forasters" de les esglésies de l'època. El cas de la Real Cámara era, en aquest sentit particular, ja que Carles IV tenia sempre a la seva disposició els músics de plantilla de la Real Capilla. No és casualitat que quasi tots els intèrprets fixs de la Cámara fossin alhora músics de la Capilla. La prova d'aquesta situació, fins ara minusvalorada, és una súplica elevada al rei pels músics de la Real Capilla el 28 de juny de 1803: "de continuo tiene Vuestra Majestad ocupados en su Real Cámara varios instrumentistas de la Real Capilla y ¿cómo podrán con los restantes hacerse bien dos distintas funciones a un mismo tiempo?" (citat per G. Labrador a la seva tesi, Gaetano Brunetti...).
Entre 1803 i els motins de 1808, la presència de Francisco Brunetti al capdavant de la Real Cámara imprimeix un gir important dins el tipus de repertori de l'agrupació. Proporcionalment, la importància de la música de cambra disminueix respecte a la darrera etapa del seu pare Gaetano (1789-1798), augmentant sobretot la quantitat de música concertant. Alhora, el fins aleshores dominant repertori vienès cedirà el primer lloc a la música de lluïment (Viotti, Amon, Rode, Duport, Kreutzer, Boucher, Romberg, etc.), malgrat la pervivència d'un gust per la música de cambra germànica: els primers quartets de Beethoven arriben a la Real Cámara en aquest moment, amb d'altres de Benincori o Krommer. Aquest canvi només pot ser degut a la formació parisina de Francisco Brunetti, que havia estudiat amb el violoncel·lista Jean-Louis Duport durant els anys 1780, i l'interès de Carles IV per l'art francès del Primer imperi.
l
Aquestes consideracions sobre la música a la Real Cámara abans de 1808 haurien de permetre una millor comprensió de l'activitat musical de Carles IV a l'exili. Després de les abdicacions de Bayona, el maig de 1808, Carles IV i una cort relativament nombrosa (unes 250 persones) es van dirigir a Compiègne, al nord de París, on només van passar tres mesos, de juny a setembre. Després, al·legant atacs de gota i la necessitat d'un clima menys fred, el rei es va dirigir cap a Marsella, parant a Aix-en-Provence i arribant a la ciutat mediterrània el 18 d'octubre de 1808. A Marsella s'hi estaria quasi bé quatre anys, fins la primavera del 1812.
l
Ignorem, per ara, si algun músic de la Real Cámara va seguir el rei a l'exili, però sabem que alguns, com Francisco Brunetti, Francisco Vaccari (passa a Portugal) o Pedro Anselmo Marchal desapareixen de la nòmina de músics de Josep I Bonaparte per no reaparèixer fins al final de la Guerra de la Independència.
l
La primera notícia de la reconstrucció d'una vida musical a l'exili és molt primerenca. Segons el Dictionnaire historique de Choron i Fayolle (1810), l'excel·lent violinista Alexandre Boucher s'hauria apropat al rei destronat al palau de Fontainebleau (és a dir, durant l'estiu de 1808) i Carles IV l'hauria abraçat, dient literalment: "no he volgut creure als maldients que volien fer-me creure que m'havies oblidat. No em deixaràs més; conec el teu bon cor". Un cop més, si la font de l'anècdota, com sembla probable, és el mateix Boucher, cal agafar el testimoni amb pinces, tot i reconèixer-hi un fons de veritat. Per al rei, de tota manera, la reconstrucció de l'activitat musical al seu voltant devia ser fonamental, ja que s'havia endut de Madrid un nombre important de partitures (entre les qual hi havia trios i quintets de Gaetano Brunetti).
l
Alexandre Boucher (1778-1861) era un excel·lent (Beethoven li va dedicar una obra) i excèntric violinista que havia arribat a Madrid l'any 1795, rebent suposadament lliçons de Boccherini, i havia entrat a la plantilla de la Real Cámara el 1796, tornant a França, amb permís del rei, l'any 1801. És amb ell al violí que es van estrenar les últimes obres de Gaetano Brunetti. Durant la seva etapa espanyola va freqüentar quotidianament, a més de Carles IV, Gaetano i Francisco Brunetti, Francisco Vaccari, Gaspar Barli i Pedro Anselmo Marchal.
l
El Choron i Fayolle dóna més informació: Boucher és "avui", és a dir, durant la redacció del diccionari, el 1808 o 1809, prop de Carles IV com a primer violí i director de la seva música. Amb ell hi ha Guénin, ex-primer violí de l'Òpera de París i Jean-Louis Duport, "el Viotti del violoncel". La seva dona, Céleste Gallyot, cèlebre pianista i arpista, també està al servei de Carles IV, fent la funció que feia María Teresa Schneider, dona de Marchal, a la Real Cámara. El "vell marsellès" d'ahir confirma la presència de Boucher i Duport, però no parla de la resta.
l
El grup és espectacular per un rei a l'exili, ja que compta amb tres dels millors instrumentistes d'Europa, per bé que Guénin i Duport rondaven, com el monarca, els 60 anys. Segons Fétis hi hauria un altre músic que també formaria part del grup al servei de Carles IV, de nom Ferrière i sobre el qual no he pogut esbrinar res.
l
El fet que Boucher fos director musical d'aquesta "Real Cámara" a l'exili permet d'entendre bastantes coses. En primer lloc la tria dels músics, de la qual se'n devia encarregar Boucher des de París, la qual cosa explicaria, no tan sols la presència exclusiva de músics francesos sinó també la qualitat dels escollits. Cal deduir doncs que la constitució del grup es va fer durant l'estada de Carles IV a Compiègne per la seva proximitat amb París, lloc de residència habitual de tots els músics del grup, és a dir, un cop més, en una etapa primerenca de l'exili (abans de l'octubre de 1808). El grup va arribar a Marsella constituït i comptant almenys quatre músics: Boucher, Guénin, Duport i Gallyot, a més del rei.
l
Jean-Louis Duport (1749-1819), gran amic de Viotti, amic al seu torn de Boucher, havia sigut, a més, professor de Francisco Brunetti a París entre 1782 i 1784. Francisco no devia perdre el contacte amb el seu professor, ja que va fer amistat amb un dels seus deixebles més joves i brillants, Auguste Poignié, i li va dedicar dues obres publicades a París entre 1814 i 1820...
l
Per tant, tant Alexandre Boucher com Francisco Brunetti tenien suficients punts de contacte amb Jean-Louis Duport per atraure'l a la música de Carles IV a l'exili. Curiosament, Duport va ocupar a Marsella el mateix lloc que ocupava el seu antic alumne a Madrid fins pocs mesos abans. No cal dubtar que Carles IV, familiar amb els seus servents, era sensible a aquest teixit de relacions (sense oblidar que la formació de Francisco Brunetti l'havia pagada ell mateix).
l
Marie-Alexandre Guénin (1744-1835), violinista i compositor molt respectat, violinista de la Cambra reial sota Lluís XVI, concertino de l'Òpera de París fins el 1801 i professor del Conservatori de la mateixa ciutat fins el 1802, era, com Boucher, deixeble de Gaviniès. Aquest podria ser el lligam entre els dos, malgrat portar-se més de trenta anys d'edat.
l
Hi ha però un altre personatge enigmàtic en escena, a l'ombra: Jean-Baptiste Cartier (1765-1841). Autor del cèlebre tractat L'art du violon, Jean-Baptiste Cartier va ser alumne de Viotti el 1783, quan Francisco estudiava amb Duport (i ja he dit que Duport era un gran amic de Viotti). Juan Brunetti va marxar a estudiar a París amb el seu germà Francisco i va morir en tornar a Madrid el 1784. No sabem amb qui va estudiar, però hi ha indicis que assenyalen que va ser deixeble de Viotti. De ser així, és molt probable que els germans Brunetti i Cartier, que tenien la mateixa edat i estudiaven amb els mateixos professors, s'haguessin conegut i fins i tot fet amistat. El cas és que l'únic exemplar conegut de l'edició madrilenya de les sonates op.5 de Corelli (1772), dedicada a Gaetano Brunetti, porta escrit a la primera pàgina: "J.B. Cartier, premier violon adjoint de l'academia de musique".
l
La paraula "academia", que en castellà, a l'època, significava "concert privat o semipúblic", es troba, sense traduir i amb la mateixa grafia a la portada d'un concert de Viotti editat per primera vegada entre 1803 i 1811 i conservat al Palau Reial de Madrid: "appartenant à Don Alejandro Boucher, membre des academias Royales de Musique et Chappelle de SS.MM.CC. Roy des Espagnes". La coïncidència porta a pensar en alguna visita de Cartier a les "acadèmies" de Carles IV a França, potser a Compiègne o, més probablement, a Marsella, ja veurem per què. Però si es presenta com a "primer violí adjunt" potser l'estada va ser més llarga. I adjunt de qui? de Boucher, que Choron presenta com a "primer violí"? El problema és que Cartier era des de 1804, violí de l'orquestra cortesana de Napoleó. Però aquesta orquestra la dirigia Paisiello, el qual, durant els anys 1780 havia escrit sis concerts per a teclat per a Maria Lluïsa de Parma, la dona de Carles IV... Hi hauria hagut alguna corruptel·la a l'orquestra de Napoleó per nodrir la música de Carles IV? S'haurien de repassar les fonts corresponents.
l
Podem imaginar, de tota manera, que el rei, informat de l'interès de Cartier per la història del violí i la seva interpretació, li hagués volgut oferir un exemplar d'aquell madrileny op.5 dedicat a Brunetti, llibre amb el qual s'havia format ell mateix durant la seva joventut.
l
El grup de músics de Carles IV a Marsella entre 1808 i 1812 hauria estat, així, pròpiament extraordinari. Als violins Boucher, Cartier (amb un gran interrogant), Guénin i el mateix Carles IV. Algun dels músics agafava la viola, quan calia. Probablement Guénin, com suggereix Claude Role (Marie-Alexandre Guénin, Maubeuge, 2003), ja que seria autor d'un concert per a viola escrit durant aquesta època. Al violoncel Jean-Louis Duport i a l'arpa o al piano, Céleste Gallyot, a més del tal Ferrière. Respecte als anys espanyols, la música reial a Marsella era clarament més modesta en nombre, però d'una qualitat que molt pocs particulars d'Europa es podien permetre.
l
Haha hihi! Com diuen els francesos, vinc de caure sobre d'un document extraordinari que aclara encara més coses. Anava a analitzar el poc repertori que coneixem d'aquesta segona "Real Cámara", però queda per més tard. El 27 de gener de 1832, un crític musical anònim, potser Joseph d'Ortigue, descrivia al Courrier de l'Europe un concert de Charles i Alfred Boucher, els dos fills d'Alexandre Boucher, i es permetia d'introduir una preciosa anècdota sobre el pare:
l
C’est pendant le séjour du roi d’Espagne Charles IV à Marseille, qu’Alexandre Boucher fut attaché à sa personne en qualité de premier violon et de directeur de sa musique. Le roi aimait passionnément la musique, et à nous en tenir au dire des artistes qu’il avait auprès de lui, c’était ce qu’on appelle une passion malheureuse. Son genre de prédilection était le quatuor. Boucher était premier violon, Ferrière, professeur distingué, actuellement à Aix, était second violon; Duport jouait du violoncelle; la partie d’alto était remplie par un artiste dont le nom m’échappe. En été comme en hiver les séances musicales avaient lieu à six heures du matin dans les appartements du roi. Les quatuors de Boccherini, de Haydn, de Mozart, composaient à peu près tout le répertoire. De temps en temps le monarque voulait remplir sa partie, et ne choisissait riens moins que le premier violon. Son quatuor de prédilection était un des premiers de Haydn, en ré majeur, qui commence par un solo fort élevé sur la chanterelle. Boucher passait alors en second violon, et tandis que le roi s’évertuait de son mieux au milieu des traits rapides et des difficultés dont sa partie était hérissée, le virtuose divertissait ses confrères par les fantaisies et les caprices de son archet. Outre les séances de quatuor, chaque artiste exécutait à son tour un solo de sa composition. C’est ainsi que les amateurs de la ville d’Aix se plaisent quelquefois à accompagner à Ferrière un de ces quatuors dédiés à sa majesté le roi d’Espagne, dans lesquels, à défaut de science et de subtilités harmoniques, brillent des mélodies de grace, de suavité et de fraîcheur.
l
El paràgraf és ric en informacions precioses. Els càrrecs de Boucher, la passió del rei per la música, "passion malheureuse" (no cor- resposta...), la seva predilecció pel quartet de corda. En sabem més sobre Ferrière, "professor distingit, actualment a Aix" (endavant la recerca). Duport continua sent-hi, el violista no té nom, però li posem nosaltres: Guénin. Respecte al testimoni del "vell marsellès" els concerts han canviat d'hora, passant de la tarda a les sis del matí. Tant un moment com l'altre corresponen més o menys a les descripcions d'Alquier del 1800. Hi ha informació sobre el repertori: Boccherini, Haydn i Mozart. Són noms massa coneguts perquè la informació sigui del tot fiable, com veurem d'aquí una estona, però la dada és significativa.
l
Segons aquest testimoni el rei només tocaria "de tant en tant". La dada capital aquí és que el seu quartet predilecte era "un dels primers de Haydn, que comença per un solo bastant amunt sobre la corda mi". Boucher passaria a segon violí i, digne del seu caràcter, mentre el rei es concentrava en sortejar les dificultats del primer violí ell divertia la resta amb "les fantasies i els capricis del seu arc". També descobrim que, a part de les sessions de quartet, cada artista oferia una obra solista de composició pròpia. És molt curiosa aquesta última notícia dels aficionats d'Aix-en-Provence anant a acompanyar Ferrière en un dels (seus?) quartets dedicats al rei d'Espanya.
l
És plausible suposar que, a una vintena d'anys dels fets explicats, el crític no pugui evitar algunes llibertats en el relat, però aparenta saber de què parla (els detalls sobre Ferrière semblarien indicar-ho).
l
L'anàlisi del reperotri queda per demà. Déu n'hi do el que dóna de si el tema... Un gallifante pel que em trobi el quartet en re major de Haydn de què parla el crític de 1832. Jo aposto per l'op.17 nº6, però no comença veritablement amb un solo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada