Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

divendres, 16 de juliol de 2010

Revisió d'un mite: Carles III i la música

Un clàssic de tots els textos sobre la música espanyola de la segona meitat del XVIII, del més curt al més llarg i des de fa dos-cents anys, és el de la repugnància de Carles III per la música. És el justificant esgrimit sistemàticament per explicar la decadència de la vida musical sota el seu regnat. De vegades l'amargura d'alguns va fins a deixar anar frases com: "un interés por lo musical verdaderamente lamentable por parte de quién precisamente tendría que haber apoyado la vida música nacional (corona, iglesia y aristocracia)" (Emilio Moreno, introducció als trios d'Oliver y Astorga, SEdeM, 1999).
l
No deixa de ser sorprenent que avui, a penes deu anys després d'aquesta frase, l'estat actual de la investigació ens permeti constatar que a la segona meitat del segle XVIII l'interès de la corona, de l'església i de l'aristocràcia per la música va ser no només actiu sinó d'una força mai vista fins aleshores. La recerca recent està fent emergir una petita edat de plata de la música espanyola que se situa, precisament, sota el regnat de Carles III.
l
Aquesta confusió es deu al fet següent: Carles III era l'únic membre de la seva família al qual no agradava la música. Passem-los en revitsa:
l
Pares:
l
Felip V (1683-1746). Nét, fill, cosí i germà de melòmans empedernits (Lluís XIV, el Gran Delfí, el duc d'Orléans, els ducs de Bourgogne), tot i que de jove no va mostrar una inclinació tan forta per la música com la del seu entorn familiar, un cop rei d'Espanya hi va agafar gust. Després del seu viatge a Itàlia (1702) i del seu matrimoni amb Isabel Farnesio (1714) la música italiana irromp a la cort. Durant el seu retir de 1724 s'envolta d'una capella quasi exclusivament italiana. A partir de l'arribada de Farinelli a Madrid el 1738, Felip V l'escolta cantar pràcticament cada dia, acompanyat per un grup d'instrumentistes excel·lent.
l
Isabel Farnesio (1692-1766). Apassionada per la música italiana, veritable entesa i cantant competent, durant tota la seva vida a Espanya (de 1714 fins a la seva mort) es va ocupar de l'organització dels grans esdveniments musicals del regnat, jutjant i escollint personalment bona part dels músics que hi participarien. Fins a la seva mort va viure rodejada d'una excel·lent formació de músics italians (Landini, Reinaldi, etc.) i es va preocupar de donar una amplíssima formació musical a tots els seus fills.
l
Germans:
l
Ferran VI (1713-1759). Fill del primer matrimoni de Felip V i germa-nastre de Carles III, era un altre apassionat de música. Ja com a Príncep d'Astúries, després del seu matrimoni amb la també melòmana Bàrbara de Bragança (alumna de Domenico Scarlatti), organitzava vetllades musicals quotidianament als seus apartaments. Musicalment, el seu regnat (1746-1759) és un dels més brillants de la història espanyola. Farinelli es va convertir en mànager musical dels monarques i organitzava unes òperes sumptuoses, la música i el llibret de les quals s'encarregaven als millors artistes europeus de l'època. Les despeses de la Capella Reial, que s'utilitzava per a les òperes, es van disparar a partir de 1746. Els noms de Scarlatti, Farinelli, Soler, Herrando, Porretti o Misón assenyalen l'esplendor d'aquest període de la història musical espanyola.
l
Felip, duc de Parma (1720-1765). Tan melòman com el seu germa-nastre Ferran, Felip tocava el violí, el violoncel i el pardessus de viole, havia fet quinze anys de guitarra i uns quants de flauta! La correspondència amb al seva mare tracta sovint de música i de músics. Entre 1746 i 1756 enviarà a la cort d'Espanya almenys deu de les òperes que feia representar a la seva pròpia cort, a Parma.
l
Giuseppe Baldrighi (1722-1803), La Família de Felip I de Parma (ca. 1756), amb els atributs musicals en primer pla.
l
Infant Don Luis (1727-1785). Compartia la melomania amb tota la família i un gust particular pels instruments de corda amb el seu germà Felip. Des de jove escoltava música quasi cada vespre. Amant dels treballs manuals fins i tot va construir un violí amb l'ajuda d'un lutier. Va protegir generosament Gaetano Brunetti i Luigi Boccherini. Aquest darrer va esciure bona part de la seva obra per a Don Luis i va dirigir durant quinze anys (1770-1785) la música de l'infant, formada pel propi Boccherini i pels quatre Font, una família catalana d'instrumentistes de corda.
l
Les infantes Maria-Anna-Victòria (dona de José I de Portugal, un altre apassionat per la música) i Maria Antonieta, germanes de Carles III, també tenien gust i criteri musical. Maria Antonieta, per exemple, preferia l'opera seria a la buffa i ballava amb gràcia.
l
Fills:
l
Carles IV (1748-1819). La majoria dels fills de Carles III van ser tan melòmans com els seus oncles Ferran, Felip i Luis. En arribar a Madrid l'infant Carles i els seus germans Gabriel i Antonio Pascual participaven en diverisons musicals conjuntes. De més gran Carles es va rodejar d'un grup de músics propi, dirigit primer per Sabatini i per Brunetti entre 1770 i 1798. La música de la seva Cambra, tant durant el seu període com a Príncep d'Astúries com després d'accedir al tron, va ser una de les millors d'Espanya i va marcar tendència. El propi Carles era un violinista bastant competent (tot i que les males llengües diuen que no tenia sentit del ritme) i a les seves acadèmies quasi quotidianes s'hi sentia la música instrumental més moderna d'Europa. Brunetti va escriure per a ell centenars d'obres simfòniques i de cambra. La seva dona, Maria Lluïsa de Parma, filla d'un dels oncles melòmans, Felip, era una clavecinista competent (el 1786 tocava Mozart) i una apassionada de tonadillas (en va fer copiar més de 400).
l
Infant Gabriel (1752-1788). Un altre gran melòman. Alumne de clave de Nicolás Conforto i de José de Nebra, va establir una relació d'amistat amb Antoni Soler, que participava a les seves vetllades musicals i amb el qual va projectar i construir diversos instruments de teclat. També tocava l'harmònica de cristall i compartia vetllades musicals amb el seu germà Carles. L'inventari realitzat a la seva mort i els documents d'arxiu són testimonis de la seva important biblioteca musical, del seu interès pels instruments curiosos. Intel·ligent i cultivat, Gabriel era un dels fills preferits de Carles III però va tenir la mala sort de ser el petit i de morir poques setmanes abans que el seu pare.
l
Ferran IV de Nàpols (I de les Dues Sicílies, 1751-1825). Rei de Nàpols des dels nou anys, en passar el seu pare a Espanya (1760), Ferran també tenia molt gust per la música. Tocava un instrument raríssim, la lira organizzata, una mena de viola de roda que incloïa un orgue en miniatura. Ferran va encarregar obres per a aquest instrument als millors compositors d'Europa, entre els quals Pleyel i Haydn (que va escriure cinc concerts i set magnífics notturni per a dues lire organizzate).
l
Néts:
l
Sé poca cosa dels fills de Carles IV, però almenys dos, María Luisa i Francisco de Paula, van ser bastant o molt aficionats a la música.
l
Crec que amb aquest panorama es pot dir que la melomania d'Isabel Farnesio (1714-1766), Ferran VI (1728-1759), l'infant Luis (sobretot 1769-1785), Carles IV (1765-1808), Maria Lluïsa de Parma (1765-1808) i l'infant Gabriel (1765-1788) supleixen àmpliament la manca d'interés per la música de Carles III (rei d'Espanya de 1760 a 1788). Entre parèntesi he posat els períodes en què el mecenatge d'aquests personatges va ser efectiu. Si a aquesta situació hi afegim l'activa vida musical de Madrid, impulsada pels teatres i per les poderoses famílies dels Alba, dels Medinaceli, dels Medina-Sidonia i dels Benavente-Osuna, entre d'altres, així com la bona salut de moltes capelles musicals de Madrid i de província (Barcelona, Santiago, Toledo, Santander, Saragossa, Jaén, Málaga, etc.), difícilment es pot continuar afirmant que el regnat de Carles III sigui un període de decadència en el camp de la música.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...