De llibres

La història és abans que res discurs, i és relat, és narració. En llegir part de la història que es publica a Catalunya i Espanya tinc la impressió que només hi ha contingut i que ningú ha pensat en posar-lo en ordre per fer-ne un conte seductor. Malgrat l'alta exigència de cientificitat del nostre temps en l'àmbit de les humanitats, tot treball històric és un treball d'interpretació i, per tant, de creació. Cal crear un relat intel·ligent i intel·ligible, convincent i coherent, a partir de la matèria primera, dels resultats de la recerca prèvia. Si la tradició francesa tendeix a donar tanta importància a la construcció racional del discurs que les dades poden esdevenir accessòries, els espanyols obliden el discurs i aboquen les dades en desordre. El primer mètode té més possibilitats d'èxit que el segon. Si la construcció del discurs parteix de les dades i les dades són riques, el resultat tindrà forma i fons. Si les dades són riques però el discurs és atzarós hi podrà haver molt fons però mai no hi haurà forma i el relat serà deficient.

l

Tot això vé de dos llibres recents que m'han cridat l'atenció. Un és el treball de Nicolás MORALES, L'artiste de cour dans l'Espagne du XVIIIe siècle. Étude de la communauté de musiciens au service de Philippe V (1700-1746), Madrid, Casa de Velázquez, 2007 (597 p.). L'altre és Història Crítica de la Música Catalana, coordinat per Francesc BONASTRE i Francesc CORTÉS, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2009 (606 p.).

l

Entre els dos hi ha una diferència important: el primer és d'un sol autor i és una obra de recerca; el segon és de diversos autors i és una obra de síntesi. Malgrat tot el primer es pot considerar un exemple reeixit del mètode francès, mentre que el segon em sembla un bon exemple del fracàs de la metodologia espanyola, catalana en aquest cas.

l

Per a Morales tinc moltes lloances i poques crítiques. L'artiste de cour... és un estudi històric i sociològic d'un grup humà, el dels músics de Felip V. Morales gestiona un material bibliogràfic monumental, especialment pel que fa als documents d'arxiu i als textos d'època. El resultat és un quadre molt complet de la vida i de l'activitat d'aquest grup social i la pacient deconstrucció de les interpretacions errònies creades per recerques anteriors. Hi ha dades interessantíssimes sobre l'organització i la gestió de la Capella Reial, sobre l'evolució del gust musical a la cort de Madrid i sobre el nivell de vida (altíssim per alguns) i el teixit social que unia els músics del rei. La facilitat amb què es llegeix aquesta obra llarga i densa vé donada per la consonància entre l'exposició de les dades i la narració creada per l'autor. Es pot no estar d'acord amb part de les seves conclusions i lamentar algunes repeticions innecessàries, però el discurs és globalment seductor. L'encert d'aquest llibre és que el pla de presentació triat per Morales és suficientment intel·ligent com per permetre el seguiment quasi novel·lístic de la vida institucional i social de la Música de Felip V. El lector oblida que llegeix i viu o, dit d'una altra manera, oblida l'autor i llegeix.

l

En el cas de la Història Crítica de la Música Catalana, el pompós nom de la qual ja convida a la crítica, oblidar l'autor i llegir demana una magnanimitat que com a (aprenent de) científic no em puc permetre. M'ocuparé exclusivament del capítol "Preclassicisme i Classicisme" (p. 201-279), tot i que part de les conclusions que n'he tret es poden aplicar a àmplies seccions de la resta del llibre. Abans de dir res em referiré a la voluntat que informa aquest llibre, exposada per Bonastre i Cortés al pròleg (d'una pàgina i mitja): "L'hem titulada Història Crítica per una raó fonamental: cadascun dels autors dels diversos capítols és especialista en la matèria i ha treballat sobre fonts originals, per la qual cosa la seva tasca esdevé el resultat de la recerca directa, susceptible d'aportar criteris per avaluar el pes específic de la música catalana i de les seves relacions amb la resta de la cultura universal".

l

Doncs bé, si alguna cosa falta en el capítol en qüestió, són "criteris" per avaluar la música catalana en relació amb la cultura universal. Des del punt de vista del mètode aquestes pàgines cauen en l'error d'intentar encabir un període històric amb una lògica evolutiva pròpia, la música catalana del segle XVIII, en la periodització de l'estranger per a la música estrangera. És excessivament molest veure aparèixer desenes de vegades en el mateix capítol els termes "darrer Barroc", "Estil Galant", Empfindsamkeit, "Preclas-sicisme" i "Classicisme", utilitzats per caracteritzar els mateixos elements explicats de la mateixa manera. Per què incloure, en una història de la música catalana, una contextualització europea que l'únic que demostra és que l'autor no està gaire al dia de la recerca internacional sobre el tema? Per què dividir el segle XVIII català en tres etapes de definició difícil i en permanent mutació, com "del darrer Barroc a l'inici del Preclassicisme" (definiu-me "inici del Preclassicisme"!), "Preclassicisme consolidat" i "El Classicisme"? On és la discussió sobre l'ús d'aquests termes o almenys una definició convincent?

l

El que seria normal és construir, a partir de les dades de què disposem, que comencen a ser importants, una història lògica de la música catalana del XVIII i no una bola de dades ficades a cops de martell en calaixos que no estan fets per elles. La periodització ha de sortir de les dades i no a l'inrevés. La bibliografia citada, catalana en un altíssim percentatge, és eloqüent en relació als referents internacionals de l'autor (i no tan internacionals, ja que demostra una ignorància preocupant del funcionament musical de la cort i de Madrid al segle XVIII). Al tercer nivell de títols (subcapítols d'entre un i cinc paràgrafs) hi trobo els mateixos problemes que al nivell superior. Amb l'obsessió que els subcapítols siguin els mateixos entre una part i l'altra, el text acaba per no respondre als títols o per repetir el que ja s'ha dit en parts anteriors. Si a la part "del darrer Barroc a l'inici del Preclassicisme" ja s'ha dit que l'estructura recitat-ària substitueix a la de coplas-estribillo als villancicos i que el stilus theatralis irromp en el stilus ecclesiasticus, a la part "Preclassicisme consolidat" no cal tornar-ho a repetir tot. La informació s'hauria d'organitzar de forma diferent o si realment cal repetir-ho, l'autor hauria d'explicar per què no uneix les dues parts en una de sola.

l

El que es demana a un historiador és que sigui convincent i no que, simplement, sigui. Tant el lector profà com l'especialista busquen en un text científic o divulgatiu (i aquest es vol situar entre els dos) una visió de les coses susceptible d'enriquir la que ja té. A mi la Història Crítica no m'ha aportat res de nou i més que criteris, ara tinc anti-criteris.

l

Un altre aspecte que m'ha molestat, a part de la feblesa de l'anàlisi musical, és el de la llengua. L'estil i el registre lingüístic de la major part del llibre són els de l'Enciclopèdia Catalana dels anys 1970 i de vegades fins i tot el de l'IEC d'abans de la guerra: un català impostat i retòric que pot ser útil per a qui el domina però que cau fàcilment en una buidor absoluta en el cas contrari. Sigui com sigui va tossudament a contracorrent de l'anglès científic d'avui en dia: clar, concís i fàcil de llegir. No dic que haguem de renunciar als fideus a la cassola pel Cheeseburger, però si aspirem a una mínima projecció internacional potser que fem un pensament. Em sobren en aquest text desenes de "hom", "palesar", "incipient" (1000 vegades!), "a bastament", "ensulsiada", "set-centena centúria" (!), etc., junt amb nombroses locucions inventades i incomprensibles. El que es pot dir amb una paraula no cal dir-ho amb sis! Quan els subjectes no quadren amb els predicats més val abandonar la pedanteria i fer frases senzilles. A cada paràgraf hi ha una perla d'aquest tipus: "La projecció internacional de l'obra operística de Vicenç Martín i Soler fou plena d'encerts i lloances". Com es valoren els encerts d'una projecció internacional? I sobretot com es lloa?! No serà que està parlant de l'obra operística? Molt sovint hi ha construccions ambigües, redundants o clarament incorrectes. Per exemple, sense moure'm de les tres primeres pàgines: "interpretacions que es fan en el domini d'aquesta àrea" (amb àrea o domini n'hi havia prou); "Catalunya no ha romàs aliena als ressons [...] que provenien tant de la Península..." ("ha romàs" és francès, en català és "no romangué"); "el conreu habitual de l'asimetria en el fraseig, farcit, de tant en tant, de pauses que atorguen un renovat interés al treball compositiu" (farcit, en sentit figurat, significa "ple", que és contradictori amb "de tant en tant"), etc. D'altra banda les traduccions al castellà són febles, hi ha errors freqüents de teclat i de presentació formal que denúncien una relectura insuficient per part de l'editor. Els textos afegits al final del capítol, per bé que interessants, no tenen cap relació concreta amb la resta del capítol i em semblen poc pertinents.

l

En resum, caldrà fer ben aviat una nova Història Crítica (si pot ser amb un altre títol) a partir de la crítica d'aquesta. No voldria que aquest atac despietat amagués excessivament el valor i la raresa d'aquest llibre, lloable com a iniciativa i útil com a posada al dia en un tema que desperta tan poc interès. Només crec que s'ha de pujar el nivell d'exigència. El dia que es publiqui un llibre com el de Morales sobre la música catalana escriuré un article tan elogiós com pugui.

l