l
Després d'una plana monòtona, una altra plana monòtona; i malgrat tot cap indici de la proximitat de la capital. Sopat a Santa Cruz [Santa Cruz del Retamar, Castilla-La Mancha]; he cregut que seria escorxat viu per la rapacitat dels seus habitants. Arribat a la nit a Val de Carneiro [Navalcarneiro], allotjat a casa d'un tal Don Bernardo, melòman empedreït. La cambra que em van donar contenia fins a dos clavecins; un de bell cinturó daurat, ple de pompa i cerimònia, del qual a penes vaig poder aconseguir que les tecles funcionessin. Al costat hi havia una petita i modesta espineta, de sonoritat harmoniosa, que responia fàcilment als meus dits. Vaig tocar-hi unes cançonetes brasileres que Don Bernardo no havia sentit mai i que li van fer veure el cel. [...]
l
Dimecres 12 de desembre de 1787,
l
[...] Per primer cop a la vida, el meu amfitrió m'ha fet beure una veritable xocolata espanyola, perfumada amb espècies i canyella més enllà del que és tolerable. Aquest beuratge m'ha encès la boca; no faig més que tossir i escopir.
l
El temps era tan humit, tan boirós, que amb prou feines podíem veure deu metres davant nostre. [...] Cap a la una, la boira començà a dissipar-se. Una massa enorme d'edificis, una confusió de campanars, de cúpules, de torres sorgiren sobtadament de la broma. Aviat vaig reconèixer un gran edifici com el nou palau reial. El seu estil és molt pròxim del de Caserta però, plantat aquí sobre una elevació d'importància, produeix més efecte. Als seus peus flueix el lamentable Manzanares, les ribes del qual desapareixen sota una tremolor de robes esteses que floten al vent.
l
William Beckford, Diari íntim d’un viatge a Portugal i Espanya, 1787-1788. Traducció meva a partir de la traducció francesa (Roger Kann) de l'original anglès (Italy with sketches of Spain and Portugal).
l
Aquest fragment enllaça amb el que obria la sisena entrada del cicle, als comentaris de la qual hi trobareu algunes dades sobre l'autor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada