Un nou punt de contacte entre Brunetti i Boccherini. Es tracta de l'edició d'una sèrie de sis trios de Brunetti dedicada a l'Infant Lluís de Borbó, el patró de Boccherini. És una publicació excepcional: el títol apareix en castellà, la qual cosa indica que es va distribuir a Espanya, però la gravadora és Mme. Oger, que treballava a París. És evident que el compositor, amb 27 anys, era incapaç de finançar una esplèndida edició en castellà de les seves obres i fer-la gravar a França. Per tant, cal suposar que l'Infant Lluís aprciava especialment aquests trios i que l'edició respon a la seva voluntat expressa i a les possibilitats de la seva butxaca.
l
El que és més problemàtic és la data de l'edició. Segons Germán Labrador, que es basa en el RISM, la portada de l'edició presenta el text següent: Seis trios / Para dos violines y Baxo / Al Serenmo. Sor. Infante / Dn. Luis Hermano del Rey / nuestro Señor / Compuestos / Por Dn. Cayetano Brunetti / Violin de la Rl. Capilla de S.M. / M. DCC LXXI. 1771, doncs. Ara bé, per Google Books, he trobat un inventari de gravadors francesos del XVIII datat de 1859, on es decriu una bella portada de Seis trios para violines y baxo, amb una dedicatòria (no posa a qui) i el nom de de Brunetti. És obra d'un tal Pierre Lélu (1741-1810), gravador reputat, de visita a Espanya entorn de 1770. El problema és que aquesta estampa porta la data de 1769. Les referències posteriors a aquesta portada (1930 i 1977), precisen el títol complet: Seis trios / Para dos violines y Baxo / Al Serenmo. Sor. Infante / Dn. Luis Hermano del Rey / nuestro Señor / Compuestos / Por Dn. Cayetano Brunetti / Violin de la Re. Capilla de S.M. / M. DCC LXIX. El títol és el mateix que cita Germán Labrador, però la data canvia per 1769. Segons Germán Labrador, l’únic exemplar existent de l’edició es conserva a la Biblioteca del Conservatori de Gènova i precisa que les dues últimes xifres de la data han estat borrades. El catàleg de la biblioteca de 1966 ho confirma: “MCC. LX… [cancellate le ultime lettere délia data]” (Catalogo del fondo antico, Istituto editoriale italiano, 1966). Segons Labrador, és segur que hi ha una altra X i interpreta la resta com una I després de la X. El primer que es pot pensar és que s’ha equivocat i que s’ha d’interpretar com a IX i no com a XI, el que faria 1769 en lloc de 1771. Però Labrador afegeix una dada desconcertant: el 19 de març de 1771, la Gazeta de Madrid, anuncia la venta d’aquests trios. Però si la data és 1771, és extrany que a la portada no figuri el nou càrrec de Brunetti com a professor de violí de Carles IV, més important que el de violí de la Capella Reial. Tot això em porta a aventurar la següent hipòtesi.
l
La publicació d’aquests sis trios es va preveure al voltant de 1769, moment en què Brunetti, introduït a la cort però no absorbit encara per la feina de profesor a la Cambra del Príncep d’Àsturies, podria haver freqüentat els músics de l’Infant Lluís. Aquest, interessat en publicar al seu nom les obres d’aquest compositor prometedor, encarrega una bonica edició a Pierre Lélu, gravador reputat, de pas per Madrid, el qual, possiblement, coneixia els pintors francesos que treballaven per l’Infant. Aquest Lélu, amb molts contactes a París, pot estar lligat al fet que fos Mme Oger qui gravés les partitures a la capital francesa. Però el 1770 sembla un any de canvis i l’edició no veuria la llum fins el 1771. Podria ser, aleshores, que la data de Lélu s’hagués borrat, el que explicaria que a l’exemplar de Gènova li faltin les dues últimes xifres. La idea que la data borrada es degui a les mateixes causes que van fer borrar la data dels manuscrits originals de Brunetti, tal i com diu Labrador, em sembla discutible, en el sentit que és molt possible que aquest exemplar no provingui de la col·lecció personal del compositor.
l
Però per què tant d’interès per les dates? Doncs perquè el 1769, Boccherini escriu uns trios per a la mateixa formació que dedica al Príncep d’Àsturies, futur Carles IV (però que no publicarà fins el 1771!). Si fem cas a la portada de Pierre Lélu, descobrim que Brunetti dedica el mateix any uns trios a l’Infant Lluís. La dedicatòria és creuada, ja que Boccherini serà músic de l’Infant i Brunetti professor del Príncep. El cas, però, és que el primer també dedica uns quartets a l’Infant Lluís el mateix any i el segon escriu entre 1767 i 1770 uns trios dedicats al Príncep. Tot sembla indicar, doncs, una intensa proximitat entre les formacions musicals dels dos patrons. D’altra banda, Francesco Landini, de qui ja vaig parlar fa uns dies, era alhora violinista de la Capella Reial (al costat de Brunetti des de 1767) i músic de l’Infant (al costat de Boccherini des de 1770).
l
Però la cosa és més complicada. El 8 de novembre de 1770, per Reial Decret, Boccherini entra al servei de l’Infant Lluís. Aquest mateix mes, mor Felipe Sabatini, el professor de violí del Príncep Carles i, a partir de desembre el substitueix oficialment Gaetano Brunetti. La coincidència en les dates és pura casualitat? Fins a quin punt?
l
El cas és que les carreres dels dos compositors se separaran a partir de 1775, amb el desterrament de l’Infant Lluís, però durant el període immediatament anterior tot sembla indicar una proximitat important, tal i com ja vaig insinuar en un post recent. El 1771, Brunetti escriurà uns quintets amb dos violoncels, com Boccherini. Els seus editors a París són comuns (Vénier i La Chevardière).
l
El que és més problemàtic és la data de l'edició. Segons Germán Labrador, que es basa en el RISM, la portada de l'edició presenta el text següent: Seis trios / Para dos violines y Baxo / Al Serenmo. Sor. Infante / Dn. Luis Hermano del Rey / nuestro Señor / Compuestos / Por Dn. Cayetano Brunetti / Violin de la Rl. Capilla de S.M. / M. DCC LXXI. 1771, doncs. Ara bé, per Google Books, he trobat un inventari de gravadors francesos del XVIII datat de 1859, on es decriu una bella portada de Seis trios para violines y baxo, amb una dedicatòria (no posa a qui) i el nom de de Brunetti. És obra d'un tal Pierre Lélu (1741-1810), gravador reputat, de visita a Espanya entorn de 1770. El problema és que aquesta estampa porta la data de 1769. Les referències posteriors a aquesta portada (1930 i 1977), precisen el títol complet: Seis trios / Para dos violines y Baxo / Al Serenmo. Sor. Infante / Dn. Luis Hermano del Rey / nuestro Señor / Compuestos / Por Dn. Cayetano Brunetti / Violin de la Re. Capilla de S.M. / M. DCC LXIX. El títol és el mateix que cita Germán Labrador, però la data canvia per 1769. Segons Germán Labrador, l’únic exemplar existent de l’edició es conserva a la Biblioteca del Conservatori de Gènova i precisa que les dues últimes xifres de la data han estat borrades. El catàleg de la biblioteca de 1966 ho confirma: “MCC. LX… [cancellate le ultime lettere délia data]” (Catalogo del fondo antico, Istituto editoriale italiano, 1966). Segons Labrador, és segur que hi ha una altra X i interpreta la resta com una I després de la X. El primer que es pot pensar és que s’ha equivocat i que s’ha d’interpretar com a IX i no com a XI, el que faria 1769 en lloc de 1771. Però Labrador afegeix una dada desconcertant: el 19 de març de 1771, la Gazeta de Madrid, anuncia la venta d’aquests trios. Però si la data és 1771, és extrany que a la portada no figuri el nou càrrec de Brunetti com a professor de violí de Carles IV, més important que el de violí de la Capella Reial. Tot això em porta a aventurar la següent hipòtesi.
l
La publicació d’aquests sis trios es va preveure al voltant de 1769, moment en què Brunetti, introduït a la cort però no absorbit encara per la feina de profesor a la Cambra del Príncep d’Àsturies, podria haver freqüentat els músics de l’Infant Lluís. Aquest, interessat en publicar al seu nom les obres d’aquest compositor prometedor, encarrega una bonica edició a Pierre Lélu, gravador reputat, de pas per Madrid, el qual, possiblement, coneixia els pintors francesos que treballaven per l’Infant. Aquest Lélu, amb molts contactes a París, pot estar lligat al fet que fos Mme Oger qui gravés les partitures a la capital francesa. Però el 1770 sembla un any de canvis i l’edició no veuria la llum fins el 1771. Podria ser, aleshores, que la data de Lélu s’hagués borrat, el que explicaria que a l’exemplar de Gènova li faltin les dues últimes xifres. La idea que la data borrada es degui a les mateixes causes que van fer borrar la data dels manuscrits originals de Brunetti, tal i com diu Labrador, em sembla discutible, en el sentit que és molt possible que aquest exemplar no provingui de la col·lecció personal del compositor.
l
Però per què tant d’interès per les dates? Doncs perquè el 1769, Boccherini escriu uns trios per a la mateixa formació que dedica al Príncep d’Àsturies, futur Carles IV (però que no publicarà fins el 1771!). Si fem cas a la portada de Pierre Lélu, descobrim que Brunetti dedica el mateix any uns trios a l’Infant Lluís. La dedicatòria és creuada, ja que Boccherini serà músic de l’Infant i Brunetti professor del Príncep. El cas, però, és que el primer també dedica uns quartets a l’Infant Lluís el mateix any i el segon escriu entre 1767 i 1770 uns trios dedicats al Príncep. Tot sembla indicar, doncs, una intensa proximitat entre les formacions musicals dels dos patrons. D’altra banda, Francesco Landini, de qui ja vaig parlar fa uns dies, era alhora violinista de la Capella Reial (al costat de Brunetti des de 1767) i músic de l’Infant (al costat de Boccherini des de 1770).
l
Però la cosa és més complicada. El 8 de novembre de 1770, per Reial Decret, Boccherini entra al servei de l’Infant Lluís. Aquest mateix mes, mor Felipe Sabatini, el professor de violí del Príncep Carles i, a partir de desembre el substitueix oficialment Gaetano Brunetti. La coincidència en les dates és pura casualitat? Fins a quin punt?
l
El cas és que les carreres dels dos compositors se separaran a partir de 1775, amb el desterrament de l’Infant Lluís, però durant el període immediatament anterior tot sembla indicar una proximitat important, tal i com ja vaig insinuar en un post recent. El 1771, Brunetti escriurà uns quintets amb dos violoncels, com Boccherini. Els seus editors a París són comuns (Vénier i La Chevardière).
l
Aquesta intrincada reflexió permet concloure sobre una proximitat entre Brunetti i Boccherini, tant a nivell personal com musical, a la qual la historiografia tradicional mai ha fet atenció i que es mereix un estudi aprofondit. Cada vegada tinc menys dubtes a l'hora de considerar la importància i la singularitat de l'entorn musical de la cort espanyola entre 1750 i 1808. Al voltant del Príncep Carles (Brunetti), de l'Infant Lluís (Boccherini) i de l'Infant Gabriel (Soler), la música penínsular fa una aportació interessantíssima al Classicisme musical, menystinguda, però, de forma incomprensible, fins als nostres dies.
l
l
Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada