Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dijous, 4 de desembre de 2008

Reflexions (resposta a l'Anna)

l
Els sistemes polítics s'adapten per fer-se útils. Em puc imaginar per-fectament una societat governada per dos sistemes polítics diferents en un mateix moment històric. La política es correspon (o s'adapta) a l'eficiència, però no deixa de tenir certa autonomia. El tema és que el fons no canvia, i és aquí on la ideologia i les persones concretes apareixen com un complement (els filòsofs dieu accident?) de la política i no com la seva essència.
l
M'explico. Des d'un punt de vista global, penso que cada època i cada societat han desenvolupat (i desenvoluparan) els sistemes polítics que són útils per als seus fins. Al cap i a la fi, el que considerem el Bé, tot i tenir - crec - un fons comú "etern", varia en cada societat i el sistema és òptim en funció de l'equilibri o el desequilibri entre Fi i Bé. Si el sistema satisfà les expectatives d'una part majoritària de la societat (siguin les que siguin), incloent-hi, per tant, l'expectativa de Bé (vull dir de Bé real o realitzable, no de Bé ideal, per definició impossible), el sistema és útil i eficient. És això el que guia la política. L'etiqueta que porti (democràcia, monarquia absoluta, dictadura, etc.) no és que no sigui important, però és únicament accidental. És per això que és difícil de decidir si un sistema polític és millor o pitjor: tots són millors en la mesura en que satisfan Fi i Bé realitzables.
l
Sovint hi penso, en llegir coses dels segles XVII o XVIII: el sistema absolutista del que s'anomena Antic Règim havia sabut - sense que això sigui un mèrit - posar límits a l'arbitrarietat que tant li criti-quem. El poder absolut del monarca o dels seus ministres tenia els contrapesos suficients perquè la societat pogués mantenir-se en equilibri i per garantir l'ordre encara que el rei estigués tocat de l'ala. Llegint Laurence Sterne, per exemple, no tinc pas la impressió que se sentís absolutament incòmode en el sistema polític del seu temps. Encara diria més, tinc la impressió que el que va poder dir el 1768 és poc menys del que podem dir 240 anys després. I malgrat tot, a França regnava un besnét de Lluís XIV.
l
Alguns cridaran: i els pobres que es morien de gana per les car-reteres mentre els reis es gastaven milions en muntar una òpera?!
l
I jo els dic, i els pobres que es moren de gana per les carreteres del món mentre nosaltres anem a l'òpera i l'estat es gasta milions en muntar-la? La nostra democràcia garanteix el benestar d'una cort ampliada a dos o tres continents. Els estats i les empreses són els nostres reis (amb limitacions i fronteres, és clar, igual que els reis de fa tres segles). I, igual que avui en dia, el que a l'època pesava realment en l'economia no era l'òpera del rei, sinó la guerra.
l
El paral·lelisme em sembla claríssim. Afirmo, i serà difícil fer-me canviar d'idea, que vivim en un Antic Règim planetari. Era pitjor la monarquia absoluta que la democràcia actual? Potser sí. Però era realment molt pitjor? No és una pregunta nostàlgica. És una pregunta que cal fer-se.
l
Evidentment, com a membre de la cort, i afavorit per més inri, em declaro... a favor de la democràcia. Segurament lluitaria per no perdre-la. Però això no em fa cec.
l
Ara que les coses ja no són a nivell nacional o local, sinó a nivell mundial, puc dir que la democràcia em (a mi) permet d'accedir al que jo espero del meu pas per la vida, m'ofereix de satisfer el que la meva societat em proposa com a objectiu (sigui el del ramat o l'alternatiu, que és el negatiu del del ramat - el mateix, d'alguna manera). Però als milers de persones que moren cada dia de fam, de malalties curables, dels trets de les armes que fabrica el meu veí (o jo mateix), puc dir que la nostra democràcia els satisfà? Si hi ha milions d'éssers humans que viuen amb el risc permanent de la mort la culpa és més de l'Occident actual (el nostre) que de Lluís XV.
l
Per tant, la nostra democràcia no satisfa aquests milions de per-sones. I això m'obliga a introduir un matís. He dit que un sistema polític és eficient i útil (i no millor o pitjor en termes de Bé o de Mal) en la mesura en què satisfà les expectatives d'una part majoritària de la societat. El matís és que aquesta part majoritària comprèn necessàriament l'èlit econòmica i que són les modificacions d'aquesta èlit econòmica i, per tant, del context econòmic, les que alteren les nocions de Fi i de Bé. Això no vol dir que la ideologia i els fets històrics no tinguin cap pes, com ja he dit, sinó que, des d'aquest punt de vista, esdevenen únicament accidentals (amb el poder d'alteració de l'accident: important però mai profund).
l
Així doncs, què té de democràcia la nostra democràcia? Molt, però també molt poc. No cal ser un geni per imaginar-ne una de millor. La utopia creix amb l'ampliació de la consciència. Però tots sabem que la utopia és impossible per definició i ningú sap ben bé per a què serveix la consciència...
l
Bona nit, i no necessàriament pessimista. La vida continua! Sens dubte gràcies a la democràcia. Però si dic "Visca la democràcia!" em sento una mica Tartuffe.
l
P.S. Espero alguna participació. No és que abandoni la música ni el segle XVIII, és només per donar "novetat i varietat", principi fona-mental de l'estètica de les Llums (i potser de totes les estètiques). De fet aquí també he parlat del segle XVIII, però des d'un angle més útil per a la vida moderna que les teories musicals d'Iriarte.
l
I per no oblidar la música, tot això m'ha fet pensar que allò d'Abraceu-vos, milions! Aquest bes del Món! que criden els cors de la Novena és potser un gest infinitament més generós del que pot semblar i que el seu missatge va més enllà d'una simple invitació a l'amor universal. El gest de Beethoven és un gest transversal. És certament el testimoni d'un moment, d'unes necessitats, d'un context, d'un orgull, però és també, encara avui, un record de l'utopia, d'allò de Bé (vull dir de Bé ideal, i de Bell, i de Veritable) que hi ha en l'home, en la seva consciència. És com un horitzó, en el que té de tranquilitzador com a límit i d'esperançador com a principi de l'infinit. De la contem-plació d'aquest horitzó neix finalment un sentiment primer, mater-nal, de compassió per la condició humana. I d'orgull. Com el que evoca aquell gos solitari de Goya...
l
En tornaré a parlar aviat, a l'última entrada del cicle.

2 comentaris:

El drac ha dit...

Copioenganxo el que vaig escriure ahir a les tantes però que no vaig poder publicar:

No sé si la teva reflexió va pel camí de pensar que els sistema polític actual és el millor possible (ara) i que, quan ja no satisfaci les expectatives de la majoria, en sorgirà un altre de més eficient.

Què vol dir "el millor possible"? No es refereix, és clar, al millor absolut (tal com crec que apuntes en alguna banda (disculpa si desvariejo lleugerament, estic molt fastiguejada i molt cansada d'aquesta setmana) l'absolut, com la utopia, no és factible). Però la pregunta que jo vull fer va per aquí: en aquesta època i pàtria nostra, la democràcia (amb "decoració monàrquica", si se'm permet l'expressió) que tenim és la més efectiva possible?

"No hi ha text sense context". Per suposat, voler treure tots els sistemes polítics-econòmics de context per tal de comparar-los i decidir quin és millor en termes absoluts em sembla poc realista i poc útil (pel simple fet que "no hi ha text sense context").

Però, com a bons fills de la democràcia, sempre hem tingut "clar" que el millor sistema és la democràcia (o almenys jo sí).

Dubto sobre la certa autonomia que dius que la política té (encara que... no és que estigui disposada a defensar que la política depèn totalment del sistema) (no m'agraden els absoluts; opino que només serveixen com a utopia) (les utopies tenen una funció necessària, i és empènyer-nos més enllà del que som). El que no puc negar és que cada dictadura, amb el seu context propi, ha estat o és diferent de les altres. No sé si la certa autonomia del sistema depèn del context de l'època o si me n'estic anant de l'olla perquè és molt tard.

Tinc molt de respecte a termes com Be, Fi, Veritat, Bellesa. No sé si realment no són aplicables enlloc o si, encara que siguin termes absoluts, en pertànyer a certa època i fer-se "termes absoluts concrets" realment deixen de ser absoluts (i llavors, en un context, tinc menys problemes en tractar-los). En realitat, tinc molt de respecte a parlar d'altres èpoques com si jo estigués fora del temps (per dir-ho d'alguna manera: com si fos Déu en el sentit d'un ens fora del temps i que per tant, teòricament, pot comparar diverses èpoques i jutjar-les "objectivament").

I a què venia tot això...? Perdó, m'he perdut. Me n'he d'anar a dormir. Ah, sí. Que no m'atreveixo gaire amb termes absoluts.

Potser es podria adoptar el pensament segons el qual cada règim, en la seva època, va ser i és el més adequat (el més eficaç) que hem sabut trobar.

Estic d'acord amb el paper clau de l'economia.

No sé què més volia dir... bé... bona nit.

hElena ha dit...

....

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...