Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dissabte, 12 d’abril de 2008

Del Teatre a la Història

La Pasqua de 1766, el poble de Madrid, impulsat de forma encoberta per sectors destacats de la noblesa i del clergat, s'amotina contra la pujada del preu del pa i les reformes dels ministres italians de Carles III, Esquilache i Grimaldi. És per això que es coneix com a Motí d'Esquilache. El Diumenge de Rams, aprofitant que el rei ha marxat a caçar, un grup de revoltats assalta la casa d'Esquilache. Els disturbis duren tres dies. Finalment, Carles III accepta les exigències dels amotinats (exili dels ministres estrangers, baixada del preu del pa) i desterra, a contracor, el marquès d'Esquilache.
l
Poc temps abans, el poeta i dramaturg García de la Huerta havia anticipat de forma sorprenent els esdeveniments del Motí amb la tragèdia Raquel, estrenada probablement en el teatre privat dels ducs d'Alba. Utilitzant l'antiga història de l'amor cec d'Alfons VIII de Castella per la jueva Raquel, per culpa del qual havia oblidat els deures del govern, García de la Huerta estableix un paral·lelisme subtil amb la situació contemporània. L'antiga noblesa castellana (simbolitzada a l'obra per Hernán García i Álvar Fáñez), lleial al rei (Alfons VIII-Carles III) però no a la despòtica Raquel i al seu conseller Rubén (que encarnen el poder malèfic d'Esquilache), es considera en obligació d'avisar el rei "cuando se aparta de lo que es jus-to", "cuando declina del decoro que debe a su persona". I en tal cas, "lealtad serà advertirle, no osadía". És així com el públic pro-aristocràtic que assistia a les representacions de l'obra veia exaltada la utilitat política de la noblesa i la possibilitat eventual d'un enfron-tament violent amb el rei, justificat per la necessitat de fer-li veure la "divina luz" i de reconèixer el poderós engany del seu "amor" per Raquel-Esquilache.
l
De forma sorprenent, el Motí acabaria com la tragèdia, amb la desaparició del poder "malèfic" (la mort de Raquel, l'exili d'Esqui-lache) i el reconeixement per part del rei de la seva ceguesa (amb convenciment al teatre, a contracor en la realitat).
l
HERNÁN GARCÍA (al rei):

[...] Repara en tus Vasallos: sus semblantes
te pintarán con infelices rasgos
la situación en que se hallan
sus altivos epíritus gallardos.
¿Pero cómo han de estar sino marchitos
campos a quienes niega el Sol sus rayos,
jardines que descuida el jardinero,
flor que no riega diligente mano?
Los campos del imperio de Castilla,
del valeroso Alfonso abandonados,
sólo espinas producen y venenos,
que ofenden y atosigan sus vasallos.
Raquel... Permite, Alfonso, que la nombre,
y si te pareciere desacato
que quejas de Raquel se te repitan,
pague mi cuello culpas de mi labio.
Raquel (vuelvo a decir) no solamente
el Reino tiraniza Castellano,
no sólo de los Ricos-Hombres triunfa,
no sólo el pueblo tiene esclavizado,
no sólo ensalza viles Idumeos,
no sólo menoscaba tus erarios,
no sólo con tributos nos aqueja,
sino que (lo que es más) de Alfonso Octavo
el alma y los sentidos de tal suerte
domina y avasalla, que postrado
obscuramente yace en su ignominia,
siendo mofa de propios y de extraños.

Vicente García de la Huerta (1734-1787), Raquel, c.1766.

1 comentari:

hElena ha dit...

Quina comparació...complementa molt bé l'altre article!;)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...