Si avui es plantegés la possibilitat de fer un enregistrament d'un oratori català del segle XVIII, és possible que, sota la bandera de l'"autenticitat", s'escollís una orquestra amb instruments originals. Ara bé, fins on aniria el pretext de l'autenticitat? S'esgrimiria amb el coratge suficient, més enllà de les resistències comercials més primàries i de les primeres dificultats logístiques? Es cantaria amb solistes femenines o es recorreria a nens i contralts masculins? S'utilitzaria un gran orgue d'església?
Un cop més, un oratori català del segle XVIII no es pot abordar de forma seriosa sense un esforç previ de recontextualització. Un determinat nacionalisme musical ha repetit amb massa facilitat que la música italiana va pervertir irremeiablement la música religiosa espanyola i, per tant, que no hi pot haver devoció musical sense polifonia ascètica. Tanmateix, des del moment en que fem abstracció d'aquests prejudicis, l'observació atenta de la realitat del segle XVIII ens obliga a matisar. Cert, hi ha l'autoritat intel·lectual de Feijoo, però Feijoo, en posicionar-se contra la música italiana, no ho fa de la mateixa manera que nosaltres. La prova és que ell condemna Durón i salva Literes, dos compositors que, des de la perspectiva actual, es poden considerar igualment "contaminats" per l'estètica italiana. Quins són doncs els mòbils de Feijoo? En tot cas és ben evident que la seva concepció de l'italianisme musical no es correspon sempre amb la nostra.
La lectura del baró de Maldà, devot entre els devots, o del marquès d'Ureña, intel·lectual il·lustrat, ens obliga a fer distincions més subtils. Els dos, amb personalitats que són com la nit i el dia, coincideixen en un punt: la condemna de determinats intèrprets i l'absolució de la música en sí (excepte quan és dolenta, és clar). El marquès d'Ureña sentencia: "destiérrense muy enhorabuena los Músicos inconsiderados, y déjese quieta a la música". Les crítiques del baró de Maldà van en la mateixa direcció. Els cantants del teatre de Barcelona, associats al col·lectiu tradicionalment mal vist dels "còmics", no poden cantar a l'església per una qüestió de principis: "no corresponent-los en altres [funcions] que en les Profanes dintre del teatre, sent son lloc aquell de cantar, i no altre d'est, en Iglesies". En els casos (rars) en què els "còmics" canten en esglésies, se'ls critica per la tendència a "refilar" (afegir ornamentacions de lluïment) i per les conseqüents llibertats amb la pulsació, però no per la música que canten, sovint escrita pels mestres de capella de les esglésies en qüestió.
Així, la diferència entre la música de teatre i d'església, que sobre la partitura sembla sovint la mateixa, es faria al nivell dels intèrprets, de les seves connotacions socials i morals i dels usos musicals d'aquests intèrprets. En el nostre cas, el d'un oratori català del segle XVIII, l'ajustament a les costums interpretatives de les esglésies de l'època requeriria comptar amb un nen per a les veus agudes (generalment escrites en clau de do en primera línia), incloses les àries. La part en clau de do en tercera l'hauria de cantar un contralt home, sens dubte l'equivalent de l'haute-contre francès, és a dir un tenor agut més que un contratenor, malgrat que en algunes ocasions correspon a un paper de dona! (com la Gerónima del Regreso de Joseph Oriol a Barcelona de Baguer). Tant el contralt home com el tenor, presents en totes les capelles musicals eclesiàstiques, eren generalment músics ben pagats i que devien ocupar un lloc important en la jerarquia més o menys explícita d'una capella musical. Subratllo, per exemple, el cas de Francisco Mas, contralt de la catedral de Barcelona al tombant del segle, però també violinista i clavecinista-continuista que participava en acadèmies privades. Els baixos vocals, en canvi, tenien menys relleu, potser per la presència habitual de l'orgue i de l'acompanyament de baixons i fagots, i les seves parts, als oratoris, corresponen generalment al registre de baríton, no al baix greu (buffo) que es podia sentir al teatre.
Inici d'un cor de solistes exclusiament masculí (amb un "Padre" contralt), a l'oratori El Regreso del Hijo Pródigo de Carles Baguer, 1807.
Les partitures ajuden a conformar aquest paisatge. De cinc oratoris escrits a Barcelona el 1807 (Queralt, Sampere, Viñals i dos de Baguer) l'atribució dels números per veus és la següent (Ti=Tiple; C=Contralt; T=Tenor; B=Bajo):
Viñals: Ti: 2 / C: 3 / T: 3 / B: 2
Sampere: Ti: 1 / C: 1? / T: 4 / B: 2.
Queralt: Ti: 2 / C: 4 / T: 4 / B: 2
Baguer: Ti: 1 + 1 / C: 3 / T: 4 / BI: 3 / BII: 1
Baguer: C: 3 / TI: 4 / TII: 2 / B: 2
TOTAL: Ti: 7 / C: 14 / T: 19 (+2) / B: 11 (+1)
Els números amb presència del tenor guanyen de llarg, seguits pels atribuïts al contralt. Subratllem la limitada presència de veus agudes, que en tots els casos tenen només una ària solista (generalment curta) i una limitada participació en els recitatius (que no entren en la suma). En els casos en que tenen dos números, el segon és per la participació en un conjunt de solistes (generalment el quartet final). Subratllem també la menor participació del baix, limitada en general a una ària i un grup de solistes (el quartet final, més rarament el duo central).
De tot això hem de concloure que la coloració particular de l'oratori català vindrà donada per la presència de la veu blanca, però sobretot pel timbre del contralt masculí i per la massiva presència del tenor, veu tradicionalment dominant en el repertori eclesiàstic. Inferim-ne també que, per oposició a la interpretació més lliure, ornamentada i efectista dels cantants d'òpera, la interpretació d'oratoris es devia fer des d'una perspectiva més continguda, menys pròpiament teatral. Partim del principi que els oratoris s'entenien com un exercici espiritual, al servei de la devoció dels fidels, no com un espectacle. Aquesta perspectiva podria donar un sentit a la relativa contenció en l'ornamentació i el virtuosisme que proposen les línies vocals dels oratoris catalans, malgrat els passagi que trobem, per exemple, en partitures de Francesc Queralt.
Potser si el primer (serà el primer) enregistrament d'un oratori català s'arrisca a anar més enllà de l'opció dels instruments originals i a revifar una tradició pròpia de veus blanques, contralts masculins i tenors i baixos lleugers, podrem fer justícia a aquest repertori, el podrem escoltar amb els colors per als quals va ser concebut. Reclamo també la utilització dels grans orgues històrics, que, pel que s'infereix de les partitures, doblaven el baix vocal en els cors dels oratoris. També en aquest cas la seva presència en una gravació canviaria radicalment la imatge mental que ens poguem fer d'aquest repertori segons els cànons actuals de les sales de concert.
Un cop més, un oratori català del segle XVIII no es pot abordar de forma seriosa sense un esforç previ de recontextualització. Un determinat nacionalisme musical ha repetit amb massa facilitat que la música italiana va pervertir irremeiablement la música religiosa espanyola i, per tant, que no hi pot haver devoció musical sense polifonia ascètica. Tanmateix, des del moment en que fem abstracció d'aquests prejudicis, l'observació atenta de la realitat del segle XVIII ens obliga a matisar. Cert, hi ha l'autoritat intel·lectual de Feijoo, però Feijoo, en posicionar-se contra la música italiana, no ho fa de la mateixa manera que nosaltres. La prova és que ell condemna Durón i salva Literes, dos compositors que, des de la perspectiva actual, es poden considerar igualment "contaminats" per l'estètica italiana. Quins són doncs els mòbils de Feijoo? En tot cas és ben evident que la seva concepció de l'italianisme musical no es correspon sempre amb la nostra.
La lectura del baró de Maldà, devot entre els devots, o del marquès d'Ureña, intel·lectual il·lustrat, ens obliga a fer distincions més subtils. Els dos, amb personalitats que són com la nit i el dia, coincideixen en un punt: la condemna de determinats intèrprets i l'absolució de la música en sí (excepte quan és dolenta, és clar). El marquès d'Ureña sentencia: "destiérrense muy enhorabuena los Músicos inconsiderados, y déjese quieta a la música". Les crítiques del baró de Maldà van en la mateixa direcció. Els cantants del teatre de Barcelona, associats al col·lectiu tradicionalment mal vist dels "còmics", no poden cantar a l'església per una qüestió de principis: "no corresponent-los en altres [funcions] que en les Profanes dintre del teatre, sent son lloc aquell de cantar, i no altre d'est, en Iglesies". En els casos (rars) en què els "còmics" canten en esglésies, se'ls critica per la tendència a "refilar" (afegir ornamentacions de lluïment) i per les conseqüents llibertats amb la pulsació, però no per la música que canten, sovint escrita pels mestres de capella de les esglésies en qüestió.
Així, la diferència entre la música de teatre i d'església, que sobre la partitura sembla sovint la mateixa, es faria al nivell dels intèrprets, de les seves connotacions socials i morals i dels usos musicals d'aquests intèrprets. En el nostre cas, el d'un oratori català del segle XVIII, l'ajustament a les costums interpretatives de les esglésies de l'època requeriria comptar amb un nen per a les veus agudes (generalment escrites en clau de do en primera línia), incloses les àries. La part en clau de do en tercera l'hauria de cantar un contralt home, sens dubte l'equivalent de l'haute-contre francès, és a dir un tenor agut més que un contratenor, malgrat que en algunes ocasions correspon a un paper de dona! (com la Gerónima del Regreso de Joseph Oriol a Barcelona de Baguer). Tant el contralt home com el tenor, presents en totes les capelles musicals eclesiàstiques, eren generalment músics ben pagats i que devien ocupar un lloc important en la jerarquia més o menys explícita d'una capella musical. Subratllo, per exemple, el cas de Francisco Mas, contralt de la catedral de Barcelona al tombant del segle, però també violinista i clavecinista-continuista que participava en acadèmies privades. Els baixos vocals, en canvi, tenien menys relleu, potser per la presència habitual de l'orgue i de l'acompanyament de baixons i fagots, i les seves parts, als oratoris, corresponen generalment al registre de baríton, no al baix greu (buffo) que es podia sentir al teatre.
Inici d'un cor de solistes exclusiament masculí (amb un "Padre" contralt), a l'oratori El Regreso del Hijo Pródigo de Carles Baguer, 1807.Les partitures ajuden a conformar aquest paisatge. De cinc oratoris escrits a Barcelona el 1807 (Queralt, Sampere, Viñals i dos de Baguer) l'atribució dels números per veus és la següent (Ti=Tiple; C=Contralt; T=Tenor; B=Bajo):
Viñals: Ti: 2 / C: 3 / T: 3 / B: 2
Sampere: Ti: 1 / C: 1? / T: 4 / B: 2.
Queralt: Ti: 2 / C: 4 / T: 4 / B: 2
Baguer: Ti: 1 + 1 / C: 3 / T: 4 / BI: 3 / BII: 1
Baguer: C: 3 / TI: 4 / TII: 2 / B: 2
TOTAL: Ti: 7 / C: 14 / T: 19 (+2) / B: 11 (+1)
Els números amb presència del tenor guanyen de llarg, seguits pels atribuïts al contralt. Subratllem la limitada presència de veus agudes, que en tots els casos tenen només una ària solista (generalment curta) i una limitada participació en els recitatius (que no entren en la suma). En els casos en que tenen dos números, el segon és per la participació en un conjunt de solistes (generalment el quartet final). Subratllem també la menor participació del baix, limitada en general a una ària i un grup de solistes (el quartet final, més rarament el duo central).
De tot això hem de concloure que la coloració particular de l'oratori català vindrà donada per la presència de la veu blanca, però sobretot pel timbre del contralt masculí i per la massiva presència del tenor, veu tradicionalment dominant en el repertori eclesiàstic. Inferim-ne també que, per oposició a la interpretació més lliure, ornamentada i efectista dels cantants d'òpera, la interpretació d'oratoris es devia fer des d'una perspectiva més continguda, menys pròpiament teatral. Partim del principi que els oratoris s'entenien com un exercici espiritual, al servei de la devoció dels fidels, no com un espectacle. Aquesta perspectiva podria donar un sentit a la relativa contenció en l'ornamentació i el virtuosisme que proposen les línies vocals dels oratoris catalans, malgrat els passagi que trobem, per exemple, en partitures de Francesc Queralt.
Potser si el primer (serà el primer) enregistrament d'un oratori català s'arrisca a anar més enllà de l'opció dels instruments originals i a revifar una tradició pròpia de veus blanques, contralts masculins i tenors i baixos lleugers, podrem fer justícia a aquest repertori, el podrem escoltar amb els colors per als quals va ser concebut. Reclamo també la utilització dels grans orgues històrics, que, pel que s'infereix de les partitures, doblaven el baix vocal en els cors dels oratoris. També en aquest cas la seva presència en una gravació canviaria radicalment la imatge mental que ens poguem fer d'aquest repertori segons els cànons actuals de les sales de concert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada