Simfonisme català al segle XVIII

És curiós com la naturalitat amb que s'apliquen determinats prejudicis a la recerca acaba donant una visió completament esbiaixada d'alguns períodes de la història de la música. El cas del simfonisme català del segle XVIII és dels més cridaners.

L'existència de fonts, diguem-ne exemptes, de partitures simfòniques del segle XVIII català ha portat ràpidament a exalçar la lucidesa d'aquests catalans que van preveure l'emancipació de la música instrumental pura abans que ningú. En efecte, les dues simfonies de Josep Duran, les de Josep Fàbrega, les de Carles Baguer, Ferran Sor, Bernat Bertran o Carles Quilmetes, adoptades com a testimonis purificats i descontextualitats, proven que els compositors catalans del segle XVIII no desconeixien la pràctica simfònica. L'àmplia difusió de les simfonies de Haydn a partir de 1780, la influència decisiva que van tenir en la música orquestral catalana (com va demostrar Josep Maria Vilar) i l'atribució errònia (o voluntàriament errònia) de simfonies catalanes a mestres germànics són elements que semblarien confirmar-ho. També sabem, pel baró de Maldà, que la interpretació de simfonies era habitual en les acadèmies (concerts) de l'alta societat barcelonina.

Ara bé, ningú insisteix en la funció i en les filiacions "desagradables" d'aquesta música simfònica. El primer element que hauria de sorprendre és el lloc de conservació d'aquetes obres: en una terrible majoria provenen d'arxius eclesiàstics. En una data tardana, el 16 de maig de 1819, consta per la consueta de la catedral de Barcelona que es van interpretar "Sinfonias y Te Deum a la cathedral, per la Infanta", referint-se a l'estada a la ciutat de Lluïsa Carlota de Borbó. També el 1807, durant les festes de Beatificació de Josep Oriol, pel que diuen els cronistes podem suposar amb cert fonament que hi va haver simfonies abans del gran Te Deum del 6 de juny a l'església del Pi. La pràctica de música instrumental a les esglésies per les grans ocasions o en el marc de matinals i siestes musicals existia des de feia segles i sembla lògic imaginar que durant l'últim terç del segle XVIII s'hi tocava la música de l'últim terç del segle XVIII. Per tant, en primer lloc, subratllem la importància capital de l'execució més o menys habitual de música simfònica a les esglésies catalanes, pràctica que troba el seu reflex, entre d'altres, en moltes esglésies italianes de l'època.

Un altre element a subratllar és la centralitat del teatre, en particular de l'òpera, com a vehicle principal de la creació simfònica durant tot el segle XVIII. És sens dubte gràcies a les obertures d'òpera que les pràctiques, característiques i tics de la música simfònica italiana van entrar a Catalunya. Perquè, tot i que ningú ho vol reconèixer, la jove simfonia catalana deu tant, o més, a les obertures italianes que introduïen les òperes del teatre de la Santa Creu que a la música simfònica alemanya. Així, una terrible majoria de les simfonies catalanes del XVIII adopten la forma i el caràcter de les sinfonie italianes o italianitzants. Les de Duran i Fàbrega segueixen l'esquema en tres moviments (ràpid-lent-ràpid) típic de la regió central del XVIII, mentre que les de Baguer i Sor segueixen l'esquema en dos moviments (lent-ràpid) propi de l'òpera italiana de final de segle. Recordem que una majoria àmplia de les simfonies de Baguer són en dos moviments, no en quatre. És per això, per si algú s'ho preguntava, que d'ell sempre es graven les mateixes obres. Són les de quatre moviments. Les de dos moviments són indignes: és evident que Baguer encara no havia entès que la bona simfonia, la simfonia com cal, és en quatre moviments, i això, és clar, més val amagar-ho. Quina mania de fer simfonies de dos moviments quan ja en saps fer de quatre, home!

Aquestes dues consideracions, el lligam amb l'església i el lligam amb el teatre, que són, per definició, un deshonor per a la nostra incipient música simfònica (que, dit sigui de pas, mai va passar d'incipient), arrosseguen, en conseqüència, una sèrie de terribles conclusions. Malgrat que en alguns casos té implicacions interessants, la seva existència autònoma no pot impedir que relacionem algunes d'aquestes simfonies amb funcions no-autònomes. Per exemple, les simfonies de Duran podrien ser perfectament les obertures de les seves òperes Antígono i Temístocle, com ja s'ha dit en d'altres ocasions. Em costa de creure que poguem considerar-ho una aberració quan, en cas que siguin realment les obertures d'aquestes òperes, es tractaria dels únics fragments que ens han arribat de les primeres òperes escrites per un català. També podrien ser les obertures d'algun oratori de les desenes que va escriure Duran. Això ens faria passar del teatre a l'església, que és com sortir del foc per caure a les brases. I no obstant això, també en aquest cas es tractaria dels únics fragments conservats dels seus oratoris. En un o altre cas, és evident (i la música mateix sembla confirmar-ho) que aquestes obres no es van escriure pel gaudi pur de la pura música instrumental, sinó per introduir una obra vocal dramàtica, funció que (la música mateix sembla confirmar-ho) devien complir a la perfecció.

Ídem per les vuit simfonies i obertures de Josep Fàbrega, músic lligat alhora a Santa Maria del Mar i al teatre de la Santa Creu (sin comentarios), plena dels tics que caracteritzen l'obertura italiana. I el mateix hauríem de dir de la producció simfònica de Carles Baguer. Que en Carlets admirava Haydn, com tots a l'època, no cal dubtar-ho. Ara bé, que admirava tant o més els compositors italians del seu temps, Cimarosa, Paisiello o Guglielmi, no cal oblidar-ho. També Ferran Sor se situa en aquesta línia. Encara diria més, les simfonies teatrals de Sor són quasi més interessants que les seves simfonies "autònomes".

Carles Baguer (1768-1808), simfonia inicial d'El regreso del hijo pródigo (Biblioteca de Catalunya), 1807.

I aquesta consideració ens porta a la part més positiva d'aquest post (que tot ell ja ho és, per qui no ho hagi entès). Si, virtualment, la totalitat del simfonisme català del XVIII va néixer i créixer subordinat als veritables gèneres majors del seu temps (l'òpera i l'oratori en particular), com és que se n'ha fet un món a part, separat de tota contingència, i un espai de llibertat creadora per a uns artistes que, siguem francs, no tenien cap interès en la llibertat creadora? Per què les fonts simfòniques "exemptes" tenen articles, catàlegs, belles numeracions i discussions científiques al seu servei i les fonts "no exemptes" no tenen res de tot això? És tant absurd i ridícul que fa vergonya dir-ho però és així: l'existència d'una simfonia major de la música catalana o, al contrari, d'un fragment orquestral que no val la pena ni mirar depèn de la crema, erosió, ingestió (les rates tenen gana però salven les simfonies), per dir-ho amb una paraula, desaparició de la resta de l'obra mare, de la magnífica òpera o oratori que era l'orgull del seu autor.

D'aquesta manera les simfonies incials dels oratoris de Baguer, que no tenen res que les diferenciï de les seves simfonies en dos moviments que ens han arribat soles, no tenen número ni ningú sap que existeixen, ningú les toca i ningú les edita. I això que n'hi ha unes quantes, a quina més bonica. Sense pensar gaire tinc sis oratoris al cap, cadascun amb la seva magnífica simfonia que ningú coneix. Sor ha tingut més sort (jeje): en l'enregistrament de les seves simfonies "exemptes", per omplir els ràcanos 50 mintus de disc va caldre anar a buscar les seves obertures de ballets i melòlegs. Que pels que el van fer Sant Pere no s'equivoqui de clau!

Josep Pujol, simfonia inicial de l'oratori El juicio particular (Biblioteca de l'Orfeó Català), 1770.

Però el que és més greu (i més excitant) en el nostre afer és que els que acabo de citar encara han tingut la sort (jeje) que les rates s'hagin menjat un o dos oratoris i que alguna de les seves obertures ens hagi arribat en forma pura i exempta. El pitjor és que n'hi ha que no han produit cap indigestió i, per tant, no tenen cap simfonia independent. Així, per vergonya de la nostra musicologia, alguns dels "simfonistes" catalans, alguns dels millors, han passat completament desapercebuts fins avui. Penso en Josep Pujol i les desenes d'obertures dels seus oratoris, en Francesc Queralt i les desenes d'obertures dels seus (altres) oratoris, en Josep Cau, en Manuel Gònima, en Francesc Juncà, en Vicenç Alzina, en Esteve Viñals(*), en Antoni Guiu, en Mateu Ferrer, etc. I fins i tot en Josep Picanyol, Bernat Tria, Pau Montserrat, Antoni Jordi o el mateix Pujol, que en cas d'haver escrit obertures pels seus oratoris d'abans de 1760 serien els primers catalans en haver compost números tancats de música "orquestral".

Em sembla absurd separar amb una boira impenetrable dos repertoris que es toquen, es barregen i són, al cap i a la fi, un de sol: les simfonies que ens han arribat soles i les que no. Amb això no vull dir que la Barcelona de l'últim terç del segle XVIII no hagi vist emergir una certa consideració per la música instrumental. Però, per ara, tenim testimonis molt més clars d'afició a la música instrumental germànica a Madrid, al grup de la Real Sociedad Bascongada o fins i tot en cercles valencians. Tenint en compte la importància econòmica de Barcelona a l'època, no tinc cap dubte que hi trobarem casos anàlegs amb una recerca més aprofundida. Sé, per exemple, que el 1807 s'hi venia música de cambra de Pleyel i de Hänsel, que devia tenir un públic suficient com per què valgués la pena anunciar-la al Diario de Barcelona. Malgrat tot, testimonis com el del baró de Maldà ens informen que fins i tot en l'àmbit privat, la simfonia continua fent, en la majoria dels casos, una funció articulatòria, de frontissa per a programes dominats pel repertori vocal. Amb això no estic traient cap mèrit a ningú, sinó simplement presentant un punt de vista que em sembla necessari per aproximar-se a la realitat d'un temps, d'un país.

Com a colofó, afegiré que, si de ser diferents es tracta, tranquils: malgrat aquest post ho continuem sent. Donada la relativa limitació del cultiu de l'oratori i de l'òpera a l'Espanya del XVIII, poques ciutats de la Península es beneficien d'una producció simfònica com la dels fabricants d'oratoris barcelonins, gironins o vigatans. Segons com, és precisament en aquesta tradició de l'obertura orquestral, tenint-la en compte i no amagant-la, que trobarem una explicació pels primers casos d'obres simfòniques més treballades, com les grans simfonies de Baguer o la de Bernat Bertran.

(*) El cas d'Esteve Viñals és segurament el més curiós, ja que es conserven en un mateix indret la simfonia que l'ha fet conegut pels musicòlegs, de la qual només queda un trist paper de l'acom- panyament, i un oratori sencer amb una simfonia completa a la qual ningú ha fet el més mínim cas.