Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

diumenge, 13 de març de 2011

Fresc Gjerdingen

Gràcies a Robert Gjerdingen estic llegint musicologia amb veritable entusiasme. El seu solidíssim llibre Music in the Galant Style canvia... més ben dit, millora de forma radical la nostra aproximació a la música del segle XVIII. És alhora la culminació d'un procés que vé de L. B. Meyer i de L. Ratner i una porta cap a jardins encara desconeguts. El plantejament de Gjerdingen se situa en la línia dels que han buscat una alternativa a la recepció purament "formalista" de la música "clàssica" i capgira del tot la visió idealitzada d'una comunitat musical amb ànsies d'alliberació creativa i intel·lectual. L'Antic Règim no és l'immobilisme que frena aquestes ànsies. Al contrari, és la font profunda del per què i el com de la música i dels músics que hi van viure, amb les seves pròpies estratègies i estructures de creació i de producció. I aquests processos, localitzats geogràficament, social i històrica, demanen un esforç de comprensió que faci abstracció de dos segles de musicologia romàntica. Gjerdingen es proposa fer amb la musicologia el que va fer la revolució de la música antiga als anys 1970: un retorn radical a les fonts, observar-les, llegir-les. Amb un llenguatge voluntàriament polèmic ens diu que el compositor del XVIII "had to write something this week for an upcoming court ceremony, not tortured masterworks for posterity".

L'asserció podria semblar gratuïta si no anés acompanyada d'una impressionant i lluminosa bateria d'exemples que submergeixen el lector en el treball d'artesania-creació de desenes de compositors del segle XVIII, dels més als menys coneguts. La idea major de Gjerdingen és que tots aquests compositors comptaven amb un variat repertori d'"esquemes" musicals, transmesos per generacions i generacions de mestres, la lliure combinació i modificació dels quals podia donar lloc a infinites realitzacions diferents. Era gràcies a l'existència d'aquesta base comuna, sempre repetida en un nombre inacabable de variacions, que l'home o la dona de "gust" , de "bon gust", podien emetre el veredicte que salvava o condemava cadascuna de les seves realitzacions concretes. L'avantatge és que aquests esquemes són localitzables, analitzables, es retroben sistemàticament en els exercicis "escolars" dels músics de l'època que ens han arribat.


Però el que fa més fresc i modern aquest llibre és la ruptura amb el llibre de musicologia clàssic. Recull l'eclectisme de la modernitat: Gjerdingen no té complexos a l'hora de citar grans hits del segle XX, standards de jazz i Sonrisas y lágrimas, sempre, és clar, al servei del seu discurs. Adéu a la feixuga erudició del que sap de memòria totes les sonates de Beethoven compàs per compàs i benvinguts els exemples senzills i entenedors. Fins i tot un paleto com jo pot seure al piano, tocar-los i tenir la sensació que està entenent.

Gjerdingen obre un nou cicle de comprensió per a la música del segle XVIII, gràcies a un enèssim, però renovador, retorn a les fonts. I em faig una pregunta: el seu lúcid plantejament no trobaria un reflex en l'estudi de la pintura o de la literatura del segle de la Il·lustració? Pot la musicologia, avui, obrir camí per a disciplines germanes?

3 comentaris:

hElena ha dit...

és bo llegir el teu blog de nou i trobar coses així :)
Ens veiem en breu.

E

Bellerofonte ha dit...

És bo obrir el meu bloc i llegir comentaris així. Demà comprem! :)

Manel Ribera ha dit...

Fantàstic llibre cert!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...