El revers de l'exili: la música de Josep I

Vicente López Portaña (1772-1850), Retrat de l'organista i compositor Félix Máximo López als 78 anys, 1820.

El 1991, amb la consciència d'omplir un buit, Luis Robledo publicava un article titulat "La Música en la corte de José I" (Anuario Musical nº46, p. 205-243), on oferia per primera vegada un panorama musical del regnat espanyol del gran dels Bonaparte. En llegir-lo vaig agafar alguns apunts que em sembla útil de traslladar al bloc, on, d'alguna manera, complementen les quatre entrades dedicades a la música durant l'exili de Carles IV (un altre buit).

l

Luis Robledo no es podia estar d'iniciar el seu article amb una frase que podem fer extensible a àmplies zones ignotes del nostre patrimoni musical: "se hace necesario rescatar del olvido interesado y patriotero unos cuantos años de nuestra historia musical".
l
Sobre la vida musical cortesana de l'etapa 1808-1813 hi ha dues idees fortes a recordar. La primera és que, malgrat el que s'ha pogut dir, una majoria dels músics adscrits al servei de Carles IV fins el 1808 no abandonen la cort (hi ha, però, algunes excepcions notables). La segona és l'angoixant dificultat en els pagaments, arrossegada des d'abans de l'adveniment de Josep I i agreujada per la situació permanent de guerra civil d'aquests anys, amb la conseqüent reducció del personal i, tot i així, l'inevitable acumulació d'impagats. Però aquesta última situació no concerneix únicament els músics, els quals, finalment, no seran els més perjudicats per les retallades pressupostàries. De fet Josep I era bastant melòman i tenia un gust musical ben format.
l
Quan el nou rei arriba a Madrid el 1808, alguns músics s'apressen a mostrar la seva adhesió al nou monarca (probablement sincera, vistos els temps que corrien). Entre aquests "afrancesats" cal destacar el matrimoni Marchal (contràriament al que vaig poder dir en una de les entrades sobre l'exili de Carles IV) i Félix Máximo López, organista de la Capella Reial. D'altres, com José Rodríguez de León, que acompanya el govern "legítim" a Cadis, o Francisco Brunetti i Francisco Vaccari, que ocupaven un lloc important a la Real Cámara de Carles IV, s'han fet fonedissos. La majoria, però, espera prudent- ment l'evolució dels esdeveniments, aferrada, en absència de sou, als seus llocs en el funcionariat reial.
l
El regnat comença amb una reorganització de la Real Cámara (1-II-1809), on constaran 15 individus lligats a la música (músics, mestres, constructors i afinadors). L'activitat d'alguns, com Nicolás Jeandel "templador de los Pianos Fuertes de S.M." proven que la vida musical no es va aturar, ni tan sols durant la creixent inestabilitat de 1812 (el juliol d'aquest any repara encara dos pianos).
l
Poc després la Real Cámara queda dissolta, però cal pensar que els músics de la Real Capilla (a la qual estaven també lligats tots els de la Real Cámara) van fer funcions de músics de cambra del rei. La gran reforma de la música cortesana de desembre de 1809 confirma aquesta tendència. Els músics de la Real Capilla i de la Real Cámara s'uneixen en un sol cos, a càrrec del pressupost de la Real Cámara però amb el compromís per part dels músics de fer "indistintamente las dos servidumbres [cambra i capella] cuando fueren llamados". Amb aquesta reforma el conjunt del personal queda limitat a 37 músics, és a dir, una reducció del 50%, acompanyada d'una retallada mitjana dels salaris del 26%. Però la reducció del personal purament eclesiàstic de la Real Capilla és encara més dràstica, de l'ordre del 90%. Ve-t'ho aquí les conseqüències de l'economia de guerra (i de la menor devoció del rei!). El personal musical quedava com segueix: mestre de capella (Lidón), primer violí (Ronzi), primera cantant (Marquesini), 2 tiples, 2 contralts, 2 tenors, 2 baixos, organista (Máximo López), 2 oboès/flautes, 2 clarins, 2 trompes, 4 violins, 2 violes, 3 violoncels, 2 fagots i 2 contrabaixos, a més del copista de música (Vallejo), luthiers i afinadors.

El mestre de capella serà José Lidón, personatge apreciat per tots per la seva moderació, per haver fet mans i mànigues per no deixar a ningú desprotegit durant les calamitats de la guerra i per haver continuat ocupant-se del Col·legi Reial de nens cantors malgrat la seva total desaparició dels pressupostos de la monarquia. Però el veritable director de les sessions musicals cortesanes sembla que va ser Melchor Ronzi, que ocupava el lloc de primer violí-director, tant a la nova Real Cámara com al teatre de los Caños del Peral, on s'oferia òpera italiana, la supervivència del qual, fet curiós, també depenia del pressupost de la Real Cámara de Josep I. De fet, les restriccions econòmiques havien acabat apropant tant la Real Cámara i el teatre de los Caños del Peral que hi havia 12 músics comuns entre els dos, a més de Ronzi i la Marquesini.
l
Ronzi, que encarnava, en aquest marc, una forma de modernitat oposada a l'esperit més tradicional de Lidón, arribaria a proposar a Josep I un interessantíssim Plan (1810) per a la creació d'un conservatori que malauradament no va passar mai de l'estat de projecte, tot i els intents del propi Ronzi de tirar-lo endavant.
l
Pel que fa al repertori, per ara no en puc dir pràcticament res. Sí, però, assenyalar una coïncidència. Malgrat que a les entrades sobre l'exili de Carles IV vaig situar un tal Domenico Olivieri com a autor de dues àries i tres escenes italianes per a "Sa Majesté Catholique la reine d'Espagne", que vaig identificar amb Maria Lluïsa de Parma, el cas és que aquest mateix Olivieri sol·licita (sense èxit) entrar al servei de Josep I a Madrid el 1809. Robledo el presenta com a "primer violín de José en la corte de Nápoles" (Josep havia estat rei a Nàpols abans de venir a Espanya), informació que lliga amb la que ja savíem d'ell com a músic dels teatres napolitans. Així, aquestes obres haurien estat més aviat dedicades a la dona de Josep I, Julie Clary, tot i que mai no va voler posar els peus a la Península...
l
De tota manera la sol·licitud d'Olivieri, la importància de Ronzi i de la Marquesini en l'organització musical de la cort i l'estreta relació entre la nova Real Cámara musical i el teatre de los Caños del Peral suggereixen que el gust musical del rei s'inclinava marcadament per la música operística italiana, sense que poguem dir res, per ara, de la pràctica de la música instrumental a la cort durant el seu regnat. No hauria de ser difícil, malgrat tot, d'identificar si hi ha còpies de música instrumental corresponents a aquest període a l'Archivo General de Palacio, ja que el copista de música de la cort va continuar sent José Vallejo i la Judith Ortega ja ha pogut identificar les característiques que fan reconeixible la seva mà en obres copiades just abans per a la Real Cámara de Carles IV.
l
Fins aquí, doncs, l'altra cara de la moneda, el revers del còmode exili de Carles IV, aquest Carles IV que va poder gaudir, paradoxalment, d'un entorn musical tant o més brillant que el del seu successor a la corona espanyola, l'injustament menystingut Josep I.