Sobre la recerca musicològica: França [I]

Concert a la Capella Reial de Versalles, organitzat pel Centre de Musique Baroque de Versailles.

l

Després de cinc anys a París hi ha algunes característiques del sistema universitari i de recerca francès en musicologia que em criden l'atenció. Penso que podria ser interessant, de cara sobretot a comparar-lo amb el cas espanyol, de desgranar-les i de treure'n algunes conclusions.
l
La més impressionant, en un primer moment, és el volum de la inversió pública en recerca, no tant per a les universitats en si, sinó per a fer viure una àmplia xarxa de centres de recerca. Alguns d'aquests centres especialitzats en recerca i edició, difusió, documen- tació i/o formació (Centre de Musique Baroque de Versailles, Institut de recherche sur le patrimoine musical en France, Centre d'études supérieures de la Renaissance, Observatoire de la Cité de la musique, Ircam, Centre de documentation de la musique contemporaine, etc., sense comptar els grups de recerca de les universitats i de les "grandes écoles"), són suficientment atractius com per atreure, a més, el mecenatge d'entitats privades ben conegudes.
l
Tot això evidencia l'enormitat de l'espai, del temps i del personal que mobilitza la recerca francesa en musicologia, almenys en comparació amb Espanya. En alguns aspectes l'èxit del conjunt és innegable (edicions modèliques, rigor de la recerca, desenvolupament d'amplís- simes bases documentals, formacions punteres, col·laboracions interdisciplinàries, etc.). Ara bé, una mirada crítica permet de detectar o d'intuir (estic en el camp de la impressió, no de la dada) alguns elements que coixegen.
l
En primer lloc la dispersió d'esforços que comporta el manteniment d'un nombre tan gran de centres de recerca, cadascun dels quals reclama un tren de vida a l'alçada de les seves "missions" (edificis històrics, pàgines webs impecables, publicacions de luxe, temporades de concerts, seminaris internacionals, etc.). Em pregunto fins a quin punt els resultats compensen, en tots els casos, els diners invertits. La fusió de centres de recerca (el personal dels quals, sovint, ja és compartit) no permetria de rentabilitzar millor l'esforç econòmic?
l
L'altra sorpresa, en negatiu, és la manca de projecció internacional de tot aquest volum de recerca. Constato amb certa sorpresa que, a Espanya, en general, els propis musicòlegs no saben què es fa al país veí en la seva especialitat. Hi ha en això una part d'injustícia, perquè per a mi és evident que la musicologia francesa es troba en un bon moment de la seva història. Però el funcionament del sistema de recerca francès no és aliè a aquest fenòmen. Té tendència a considerar-se autosuficient i, en conseqüència, pateix tant un coneixement deficient de la producció científica en altres llengües com una certa despreocupació per la difusió internacional dels seus productes. En el mateix sentit, l'auto-anàlisi de les institucions públiques, al qual els francesos tenen tanta afició, en fer-se generalment des d'un punt de vista nacional i no internacional, dins d'un circuit tancat, no incita a millorar el sistema de forma substancial. Tal o tal centre de recerca és el millor de França, d'acord. I si el millor de França no fos el millor de la resta del món? La pregunta no té resposta.
l
Malgrat tot, com deia, em sembla que el moment és bo, que hi ha tendència a fer un gir cap a la "internacionalització" i que cada vegada es parla més de les aportacions estrangeres. Caldria ara que la recerca musicològica francesa trobés la manera d'extendre la seva repercussió en els circuits internacionals.
l
Una altra pega de la multiplicitat de centres de recerca, cadascun d'ells lligat i ben lligat per tot un embolcall legal, és la seva dificultat per transformar-se, fusionar-se, desaparèixer i renèixer. No sé si és un problema només francès, però constato que els nostres veïns tenen tendència a crear entitats que es converteixen ràpidament en històriques i intocables, la supressió de les quals implicaria tal allau de protestes (justificades o no) que a ningú se li acudiria proposar-la. La conseqüència és que qualsevol entitat està tan ben "encadrée" (emmarcada dins una detallada parafernàlia legal) que el "cadre" es converteix de manera fulminant en fòssil i aleshores ja no hi ha res a fer, l'exterminació només pot ser nuclear. Tot centre de recerca és des d'aquest moment difícilment permeable a la innovació i exclou per naturalesa la iniciativa individual, l'entusiasme, l'aventura. No és d'estranyar, aleshores, que la combinació "mirar-se el melic" i fossilització converteixi la continuïtat en la principal característica de la recerca francesa.
l
D'acord, tot això és ben cruel, però potser pot donar idees per evitar determinades derives en la recerca musicològica al nostre país.