Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

diumenge, 28 de març de 2010

El Parnàs alguerès III

[Per la vinguda de Carles Manuel IV de Piemont-Sardenya a l'illa el març de 1799]
l
En alas del desitj, més que del vent
solcant l'onda del Mar la Etrusca Barca,
Alguer, al teu amable Gran Monarca
ha transportat a Càller felisment.
l
Y á tanta ditxa es l'Alguerès ausent?
y aquesta es al seu Rey de amor la marca
y á despit del destino y de la parca
no va á saciar y vista, y cor, y ment?
l
Ja envía'ls afectes seus. Del Campidá
Alguer se quexa sol, que'l seu tresor
Y'l més preciós ell sol se goza ufá.
l
Amada Patria, nó, no tingas por,
Carlos de tots es Pare y Soberá
Y á tots dá'l seu, y vol de tots lo cor.
l
Maurici Pugioni, 1799 (original perdut, citat a Eduard Toda, La poesía catalana á Sardenya, Barcelona, 1903).
l
Versió actualitzada:
l
En ales del desig, més que del vent,
solcant l'onda del mar, l'etrusca barca,
Alguer, el teu amable gran monarca
ha transportat a Càller feliçment.
l
I a tanta ditxa és l'Alguerès absent?
I aquesta és al seu rei d'amor la marca,
i a despit del destino i de la parca
no va a saciar i vista, i cor, i ment?
l
Ja envia els afectes seus. Del Campidà
Alguer es queixa sol, que el seu tresor
i [el] més preciós ell sol se goza ufà.
l
Amada pàtria, no, no tinguis por,
Carles de tots és pare i sobirà
i a tots da el seu, i vol de tots el cor.
l
Per la comprensió:
l
Com per variar, el tema és més aviat anecdòtic, però situat en el marc més seriós de l'arribada a Sardenya del rei Carles Manuel IV de Piemont-Savoia, que havia hagut de fugir de la part continental del seu regne per culpa de la invasió napoleònica. Carles Manuel desembarcà a Càller, a l'extrem meridional de l'illa, en lloc de L'Alguer, opció que hauria semblat més lògica. Així, L'Alguer es queixa del Campidà (la zona sud de l'illa, que comprèn Càller) perquè només ell gaudeix de la presència del rei ("el seu tresor i el més preciós"). Per arreglar les coses, el poeta fa una crida a la pàtria (Sardenya) a no tenir por, ja que Carles Manuel a tots dóna el cor i vol el de tots. És curiosa en aquesta poesia la barreja d'elements provinents de l'italià i del castellà. "Solcant l'onda" és clarament un italianisme, recurrent en la poesia classicitzant del segle XVIII. En canvi "saciar" o "goza ufá" són castellanismes, freqüents també a la poesia penínsular de l'època. M'agrada especialment l'últim vers, "i a tots da el seu [el seu què?!], i vol de tots el cor [aah!]".
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...