No he llegit mai res de Miguel Delibes. O més ben dit sí, vaig començar El hereje durant un vol cap a París, però acabava de llegir amb gust L'oeuvre au noir de Yourcenar, i les primeres pàgines em van semblar molt mal escrites. Mai no l'he continuat, tot i que potser ha arribat el moment de fer-ho.
l
Però no volia parlar malament dels absents, tot el contrari. A l'article de la néta de Delibes que va aparèixer ahir a El País, "Mi abuelo Miguel", hi vaig trobar dues frases que em van despertar el matí.
l
"Era ganador del Nadal, catedrático de Derecho Mercantil...". Tiens, vaig pensar, com el meu avi.
l
"Y me vienen a la cabeza mis paseos interminables mirando al suelo porque mi abuelo, cariñosamente, me agarraba de la nuca con tal fuerza que me quedaba inmovilizada". Tiens, vaig pensar, com el meu avi.
l
De fet el meu avi no va ser mai catedràtic de Dret Mercantil, sinó enginyer industrial, com el Joaquim Homs. Tampoc no va guanyar mai el Nadal, però l'avi del Bertran sí. El meu tampoc no m'immovilitzava la nuca, sinó tota la cara, amb la mà extesa i fent força, però l'essència és més o menys la mateixa. L'anunci d'aquest moment era una mena de crit de guerra, "Txu ku fú!". Era una manera particular de ser carinyós, la del meu avi, i la de Miguel Delibes.
l
L'endemà de rebre la notícica de la mort d'aquest avi estava sol a Cadaqués, a la sala de dalt, sol a la punta de la taula, rodejat pel mar, com a l'interior d'un caleïdoscopi. Mentre esperava no sé ben bé què, crec que una trucada del Bertran, vaig escriure a la llibreta dels mals endreços.
l
"Quina admiració per aquesta gent normal que eren cultivats tot treballant d'enginyer industrial."
l
El text continuava més líric, "gent d'interior, els vespres a Cada-qués...", però va quedar incomplet perquè va sonar el telèfon.
l
Qui diu enginyer industrial diu catedràtic de dret mercantil o qualse-vol altra feina per l'estil. Són gent, la de la generació que va donar els nostres avis, que no va estudiar mai el que va voler, sinó el que calia. Tampoc en societat ni en família no van ser mai exactament el que van voler, sinó el que calia, el que tocava. Havien viscut la guerra (o les guerres) i l'odi de la guerra, i la por, i fins i tot la fam. S'havien format a cop de pic (la mà que immovilitza la nuca) i demanaven una llar. Nosaltres ens hem format en un coixí i demanem l'aire lliure.
l
No obstant això, havien adquirit el gust de la cultura, la practicaven (Joaquim Homs, l'escriptor Romero, els meus avis cantant Bach al piano del living, Miguel Delibes) i és allà on buscaven la raó de les coses. Era per a ells el bé més preuat: el fruit d'un temps tret dels racons d'oci que deixaven buits la fiena i els fills. La meva mare recorda com de petita escoltava amb atenció les històries que explicava un amic de la família, el Luis Romero, l'avi del Bertran. Jo recordo el meu avi dient que sempre havia intentat llegir la més àmplia varietat de llibres per no equivocar-se en els judicis. També el recordo insultant als assassins de García Lorca. Els llibres diuen que Joaquim Homs, les tardes lliures, organitzava audicions comen-tades de música contemporània durant els anys "de rutina, d'indife-rència i misèria artística" de la postguerra. Miguel Delibes escrivia El camino mentre exercia censurat de professor i dirigia un diari censurat. Les dones: la d'Homs era pintora; la meva àvia era pianista i dibuixant; la del Bertran, pel que en diuen era una mica de tot, una petita fada; la néta de Delibes deixa ben clara la importància de l'àvia en la vida de l'escriptor.
l
Ve-t'ho aquí quatre exemples. N'hi ha segurament molts altres. Em sembla que devem (en el sentit propi de deure) a aquests avis que ara desapareixen la supervivència de la flama de la cultura a casa nostra i potser hem d'aprendre d'ells el valor del que es guanya amb esforç.
l
A Cadaqués, o en tot cas entre els amics dels meus avis, hi havia l'extranya costum de fer visites a casa de l'un o de l'altre amb un "passarem després de sopar". A casa, però, com que sopàvem a les 22h, les visites sempre arribaven durant el sopar, especialment tots els francesos i altres nòrdics que s'havien aixecat de taula dues hores abans. A casa nostra es fa vida a dalt de tot i mai sabem qui entra per la porta del carrer fins que ja ha arribat a les escales del segon pis. Per tant, no sabíem que les visites eren a casa fins que les sentíem cridar "Hola?!", "Bonjour?!", "Albert, Pilín!" quan ja iniciaven l'escalada definitiva, a pocs metres de les nostres forquilles. Mai no hi havia temps per fer veure que ja havíem acabat, responíem a les salutacions eixugant-nos la boca i girant el cap des dels nostres llocs a taula. Tot seguit es deixava tot tal qual i s'improvitzaven reunions als sofàs, entorn d'un cafè o d'un vaset de licor.
l
Així havien passat tantes vegades per casa els Agustí, els Zendrera, els Utes i una munió de francesos i suïssos dels quals he oblidat els noms. Hi havia una Claudine i un marit, una Catherine i un marit, i també els cosins Lombard. El meu record d'aquests moments, jo que era lent menjant i encara escurava les postres, és el d'una vista d'ocell des de la taula del menjador, que es troba a un nivell lleugerament superior al dels sofàs on es parlava i separat d'aquests per l'escala que puja del primer pis. M'envoltava el mar nocturn i la seva remor llunyana i m'arribaven els aromes anisats dels licors de poma i pera, l'esperit greu de les converses adultes.
l
És en aquest lloc, assegut a taula, mirant la sala buida, on aquest setembre vaig escriure "gent d'interior, els vespres a Cadaqués...". Aquestes nits d'estiu són ara el símbol d'una conservació cultural covada per molts vasets de licor de poma sobre la veu Bernard Pivot. Sembla però que la transmissió ha funcionat. Vull més vespres d'estiu a Cadaqués. És clar que nosaltres preferim la terrassa...
l
Gràcies avis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada