Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

diumenge, 22 de juny de 2008

Dia de la Música

El Dia de la Música serà aquest divendres 27 a partir de les 16h30 davant del luthier Xavier Vidal (Girona 124, entre València i Mallorca). Tocarem bastant a vista. Si hi ha representació de la majoria de les parts de l'orquestra, potser donem un primer cop d'ull a les coses de l'any que vé.
l
De moment, compto amb: Bertran, Edu, Laia, Elena (?), Mar, Bea, Isabel, Enric, Stefano. La Carla i la Mercè potser passen un moment.
l
Espero més respostes. Fins divendres!

Sextet op.1 nº4 de Brunetti: VIOLÍ II

Primera part separada del sextet per tres violins, viola i 2 violoncels de Gaetano Brunetti.
l
Violí II: http://www.box.net/shared/r795zttr4k

dissabte, 21 de juny de 2008

Novetats

Com que hi ha bastanta gent que no pot el 29 i els meus pares al final volen marxar el cap de setmana del 28-29, proposo canviar l'assaig general pel dimecres 2 de juliol. Si anés molt malament, em quedo a BCN i el fem el 29. Envio mails en breve.
l
Bon dia!

diumenge, 15 de juny de 2008

Boccherini: Divertimento op.16 nº1 (1773)

Luigi Boccherini (1743-1805), Divertimento en la major op.16 nº1 [G 461], 1773. Eckart Haupt, Mi-Kyung Lee, Silvia Walch, Diemut Poppen, Ludwig Quandt, Götz Teutsch, Esko Laine.
l
I. Andantino grazioso:
II. Allegro giusto:
III. Minuetto:
IV. Prestissimo:
l
Les partitures estan actualment a la pestanya "Boccherini op.16". Només falta la part de contrabaix, que començaré a passar aquests dies.

dissabte, 14 de juny de 2008

Boccherini: Sextet op.23 nº4 (1776)

Com vaig dir l'altre dia, ja tinc el manuscrit autògraf del compositor. I les parts les comprarà la meva cosina a Pàdua un dia d'aquests i les rebrem a finals de juny o durant el juliol. En aquesta obra, tocarem la Maria, el Bertran, l'Edu, la Carla, la Laia i jo.
l
Luigi Boccherini (1743-1805), Sextet en fa menor op.23 nº4 [G 457], 1776. Mayumi Seiler, Iris Juda, Diemut Poppen, Werner Dickel, Richard Lester, Howard Penny.
l
I. Allegro moderato:
II. Minuetto con moto:
III. Grave assai:
IV. Allegro ma non presto:
l
GRÀCIES A TOTS ELS QUE HEU ANAT CONTESTANT PER LES GANES I L'ENTUSIASME!

dimecres, 11 de juny de 2008

Iriarte: FLAUTA/OBOÈ II i TROMPA I

Flauta/Oboè II (Enric i Carles):

Trompa I:

Ja tenim el Reicha

Anton Reicha (1770-1836), Octet per a flauta, clarinet en si bemoll, trompa, fagot, 2 violins, viola, violoncel i contrabaix ad lib. op.96 (versió de París, 1820).
l
Tela marinera, però ens en sortirem. Farem el primer moviment, que és el més potable.
l
Això sí, pel següent assaig us demanaria que portéssiu una petita contribució econòmica, que sevirà també per a les fotocòpies (aquest any n'hi haurà per tothom).
l
Bertran, Carla, Elena: 15 euros.
l
Edu, Maria, Laia: 12 euros.
l
La resta (Anna Bertran, Carles, Clàudia, Enric, Gemma, Guillem, Irene, Júlia, Laia Cuadras, Lluís Garcia, Mar, Maria, Mercè, Miquel, Ona, Queralt, Raquel, Stefano): 5 euros.
l
Si els que pagueu més us pregunteu per què pagueu més, en parlem. En principi va en funció de la quantitat d'obres en les que toqueu.

Noves victòries

l
Acabo de tornar de la Bibliothèque Nationale amb els autògrafs del sextet op.16 nº1 (el de la festa del meu pare), amb una part de contrabaix que consta al manuscrit de Boccherini però que a l'època no es va editar. I també amb el manuscrit del sextet op.23 nº4. M'he decidit pel nº4 perquè m'ha semblat el més abordable. Aquesta tarda trucaré a la cosina que tinc a Padua per veure si pot anar a comprar les parts separades. Jo compto amb anar a comprar el nonet de Reicha un dia d'aquesta setmana. O sigui que, si tot surt com ha de sortir, amb poc més d'un mes haurem passat del primer projecte de programa a tenir pràcticament totes les partitures.
l
I ja que hi som, hi ha la idea de fer un primer assaig a finals de juny. Enviaré un mail en breve, però si passeu per aquí i ja sabeu quins dies sereu o no sereu a Barcelona, aneu informant. També hi ha idees diverses per la part escènica del Guzmán: des de filmar un curt on hi aparegués un actor o un de nosaltres fent el personatge a buscar un actor que volgués fer-ho en directe. Els llocs pel filmar: des d'un descampat de Barcelona als Monegros, amb l'excusa d'una visita a la Expo de Saragossa...
l
Bon dia!

diumenge, 8 de juny de 2008

Iriarte: FLAUTA/OBOÈ I

Flauta/Oboè I (Elena i Gemma):

dissabte, 7 de juny de 2008

Sobre la religió (complement per a l'entrada VIII.2 del cicle)

Entre els espanyols del Setcents, hi ha un gust desmesurat per una expressió pública i exterior de la pietat, heretat de l'època barroca, però, ja el 1724, l'erudit valencià Gregori Mayans parla de "común tibieza" en matèria religiosa. L'anglès Joseph Townsend, viatjant per Espanya el 1786, comenta irònicament: "si els signes externs de pietat corresponguessin en aquest país als sentiments, i si aquests es veiessin reflectits en la conducta moral, aquest seria el poble més religiós i virtuós de la Terra". Es pot concloure, doncs, que el codi moral del segle XVIII espanyol otorgava a la hipocresia un lloc preferent.

diumenge, 1 de juny de 2008

El text del "Guzmán"



Abans d'abordar el text, crec que és important posar-se en situació. L'argument s'inspira en la gesta llegendària d'Alonso Pérez de Guzmán, defensor de la fortalesa de Tarifa l'any 1294. Els assetjants - el germà del rei de Castella i aliats musulmans - van fer presoner el seu fill i van exigir la rendició del pare a canvi de conservar-li la vida. Guzmán, per fidelitat al rei de Castella, s'hi va negar i, des de les muralles, va llançar el seu propi punyal als assassins del seu fill.
l
Iriarte recull els instants que precedeixen aquesta terrible decisió, retratant la situació desesperada de Guzmán, dividit entre l'amor del pare i l'orgull del guerrer. És d'aquesta situació que sorgeixen les expressions de patriotisme espanyol de l'obra, que poden xocar - i més a nosaltres, catalans -, però que cal situar en el temps d'Iriarte. El 1789, l'espanyolisme ranci dels segles XIX i XX no existia. Més aviat al contrari, l'espanyolisme era un signe de sana modernitat. Contraris a la poderosíssima invasió de la moda i de la cultura franceses, els il·lustrats espanyols van trobar en la tradició autòctona i en el sentiment patriòtic una arma defensiva i un element identitari. Cal oblidar, doncs, el sentiment patriòtic de la Falange. En una època en què els nacionalismes no existien com a tals, l'orgull espanyol no era contestat ni mal vist per ningú. Per un autor com Jovellanos, el fet de sentir-se molt lligat a la seva terra natal d'Astúries (la seva germana escrivia poesia en asturià, ell es autor d'un diccionari d'aquesta llengua i fundador del Real Instituto Asturiano el 1794) no està renyit amb el sentiment de la pàtria espanyola.
l
Com Iriarte, els altres autors dramàtics escrivien tragèdies sobre els grans herois nacionals. En el Guzmán, el protagonista rep el nom de "patricio" i la seva dona, de "matrona": apropar-los als models llatins és un mitjà de dignificació. A la biblioteca del poeta Meléndez Valdés, el 1780, els clàssics espanyols - Garcilaso, Herrera, Fray Luis de León - convivien amb l'avantguarda europea de l'època: Thomson, Condillac, Rousseau, Choderlos de Laclos... Resumint, que cal entendre l'espanyolisme d'aquesta obra com un fenòmen històric molt determinat, més literari que polític, i radicalment oposat al sentiment patriòtic de tall reaccionari que caracteritzerien el carlisme o el franquisme.
l
Pel que fa al sentiment religiós o als qualificatius que dedica als àrabs, que podrien semblar "políticament incorrectes", també cal situar-los en un context històric determinat. Cal tenir en compte que els "verds", el 1789, encara no havien aparegut en escena (tot i que els primers no tardarien: el 26 d'agost, a París, l'Assemblea Nacional proclamava la Declaració Universal dels drets de l'Home i del Ciutadà). A l'obra, els àrabs musulmans s'erigeixen en antagonistes dels espanyols cristians. Per tant, no cal esperar-ne molta simpatia. Però tampoc no s'ha de treure de mare. A les Cartas marruecas de Cadalso, amic d'Iriarte, escrites el 1774, és a través de dos marroquins, el jove Gazel i el sabi Ben-Beley, que l'autor exposa la seva crítica il·lustrada d'Espanya. Cap al 1800, el comte de Noroña, amic de Cadalso, tradueix al castellà una sèrie de poesies àrabs. En el text introductori, el traductor s'explica:
l
Los genios españoles que tanto han brillado por su fecunda y hermosa imaginación, deben abandonar esas gálicas [franceses] frialdades y no desdeñarse de leer los poetas del Oriente, en quienes todo es calor y entusiasmo, y entre los cuales suenan con honor algunos Hispanos cuyas obras yacen sepultadas en el Escorial.
l
Així doncs, necessitat, un cop més, de resituar tota la ideologia del text d'Iriarte en un marc ben precís i de considerar-la, en part, com un efecte literari afegit, evitant les generalitzacions fàcils. Iriarte creu en el patriotisme espanyol, però no es pot ni imaginar la "grande y libre" de Franco ni la obsessió per la "unidad nacional" d'un Jiménez Losantos. Creu en Déu sense conèixer el senyor Rouco Varela. De fet, va tenir problemes amb la Inquisició: dubto que s'hagués entès bé amb la Conferencia episcopal... Pel que fa a les altres cultures, el segle XVIII és ambigu. Lessing defensa una fraternitat universal més enllà de nacions i religions; Voltaire considera els negres inferiors, però exigeix la tolerància universal. La posició d'Iriarte no ha de sorprendre: pot tenir expressions "políticament incorrectes" sobre els musulmans, però el seu entorn llegeix traduccions de poesia àrab i posa la crítica il·lustrada en boca d'un venerable marroquí. El segle XVIII és modern, a la seva manera. O no. Però per acostar-nos-hi cal deixar de banda sensibilitats personals del 2008 i mirar d'entendre la història. Aquí està la gràcia i la utilitat de la cosa.
l
La música no planteja tants problemes. Haurem de reconèixer que Iriarte tenia molta raó, quan deia que: "...al fin, las dicciones / de los idiomas varios, / solamente unos signos arbitrarios / son de nuestras ideas y pasiones; / pero el compás y acentos musicales, / cual signos naturales, / tienen por sí virtud que no depende / de la interpretación de las naciones, / de un capricho, de un uso, de un convenio; / pues su valor se sabe y no se aprendre, / y hablan al corazón más que al ingenio."
l
Text del Guzmán:
l
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...