Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 6 de maig de 2008

Perspectives. Un nou paper a la porta de la cuina

Els que heu estat a París aquest any sabeu que tinc penjat a la porta de la cuina un DIN-A4 amb totes les obres que toquem, amb les parts que falten per passar, amb els preus, amb la gent que toca... Doncs bé, borrón y cuenta nueva: avui hi ha un nou paper a la porta de la cuina.
l
La primera cosa que vull dir és que ha sorgit la possibilitat de fer un concert a l'església dels Teatins de Barcelona pel maig de l'any que vé. És un lloc agradable i amb bona acústica (ho dic per als qui, com a mi, això de l'església pot fer repelús...). I igualment es pot aprofitar per fer-ne algun altre, de més familiar i agradable, com el que vem fer l'any passat al castell de Parets (on la meva tia està esperant que tornem).
l
M'agradaria saber a quants us sedueix la idea, per veure si és pos-sible. De tota manera, amb concert o sense, les idees per l'any que vé són les mateixes.
l
Aquest any ha quedat demostrada la dificultat de fer un treball seriós amb una orquestra que arribava, teòricament, als 26 membres. L'experiència ha estat fantàstica, però crec que el resultat no compensa del tot el temps dedicat a preparar-lo. Per tant, hem decidit passar pàgina i canviar de model.
l
I. ORQUESTRA GRAN: amb l'orquestra tal i com era fins ara farem una sola obra. Es tracta d'una obra experimental del segle XVIII, en què es barregen teatre i música simfònica: el melòleg Guzmán el Bueno de Tomás de Iriarte (1789). Iriarte és sobretot conegut per les seves faules (el podreu conèixer a les actualitzacions IV, V, X i XI del cicle sobre la cultura penínsular), però va ser també compositor, i probablement un dels més grans i moderns del regnat de Carles III. L'obra consisteix en un monòleg del tal Guzmán, puntuat i acom-panyat per una música que realça les passions del protagonista. Però encara hi ha més. Samaniego, rival de Tomás de Iriarte en l'àmbit de les faules, va escriure també una Parodia de Guzmán, on recrea l'obra en to burlesc. Potser es podria muntar en paral·lel...
l
Tot i que els comentaristes la deixen pels cels, l'obra no està editada. Avui mateix he rebut la resposta de la Biblioteca Municipal de Madrid dient que m'envien la còpia del manuscrit original de l'autor.
l
II. ORQUESTRA DE CORDA: Per facilitar el treball, hem pensat de muntar algunes obres amb una orquestra només de corda. I per descansar una mica de l'època clàssica, tornarem cap al barroc. Les propostes són un dels concerts de L'Estro armonico de Vivaldi (1711), un altre de l'op.6 de Dall'Abaco (1734) i una de les dues curtes simfonies del portuguès Pedro Antonio Avondano (c.1750). En un assaig es pot començar, per exemple, treballant amb la corda i dir als vents que vinguin més tard per treballar el Guzmán. Almenys amb la corda és quasi segur que sempre hi ha algun instrument per part.
l
III. GRUP DE CAMBRA GRAN: Per poder treballar (o aprendre a treballar) amb cordes i vents, proposem preparar una o dues grans obres de música de cambra, els veritables plats forts de l'any. Idees: Un moviment (el primer o el segon) del Nonet per a flauta, clarinet, fagot, trompa, quartet de corda i contrabaix op.96 d'Anton Reicha (1807), amb el qual entrem al segle XIX per la porta gran. O un moviment (el primer o el segon) del Nonet per a flauta, fagot, trompa, quintet amb dos violoncels i contrabaix de Luigi Boccherini (1787).
l
IV. GRUP DE CAMBRA PETIT: Format pel nucli original del grup, que no ha fallat a pràcticament cap dels assajos. És una petita recom-pensa, un petit plaer que ens oferim i la possibilitat de treballar el més seriosament possible la música de cambra. L'eix del programa seria la descoberta del repertori espanyol per a sextet del Setcents. Al Madrid del darrer terç del segle XVIII va sorgir una magnífica sèrie d'obres per a sextets de corda, amb oboè o amb flauta, únic a Europa. Són obres concebudes com una àmpliació del quintet i no com una reducció de l'orquestra, com ho podrien ser els sextets amb vents de Mozart o de Haydn.
l
Obres: de Boccherini, el Sextet amb flauta op.15 nº1 (1773) i algun dels sextets de corda op.23 (1776), de Brunetti, el Sextet op.1 nº4 (1775) i algun dels sextets amb flauta (1798). Aquí el repertori encara s'ha de triar. També tenim la transcripció per a sextet dels Concerts de Rameau (c.1760).
l
Com a altres possibles de cambra en petit format, hi ha el Quintet "americà" op.97 de Dvorak (1893). És difícil, però pot ser un pas definitiu per superar el segle XVIII i per gaudir de la música de cambra moderna.
l
V. Una altra idea és també preparar alguna cosa cantada, per a tothom que hi vulgui participar. Es podria muntar un dels madrigals a 4 veus amb text d'Ausiàs March de Joan Brudieu (Barcelona, 1585) o algun moviment de la Missa de Difunts del mateix compositor.
l
Espero opinions i poder beure moltes més xocolates amb vosaltres.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...