Iriarte: VIOLÍ I

Joaquín Inza (1736-1808), Retrat de Tomás de Iriarte, c.1780.

l

Arriba la primera part instrumental del Guzmán de Iriarte, acabat d'arribar de la Biblioteca Històrica Municipal de Madrid. Recordo que es tracta d'un monòleg dramàtic acompanyat de música, pel que necessitem un actor.

l

L'orquestra és imposant, per l'Espanya de 1789: 2 flautes i oboès alternats, 2 clarinets, 2 fagots, 2 trompes, violins (2 parts), violes, violoncels i contrabaixos. Malgrat tot, els clarinets doblen pràctica-ment sempre les flautes i els oboès i, probablement, els contrabaixos els violoncels. El segon fagot no el tindrem, però també és probable que dobli els violoncels. M'ho he de mirar amb més calma.

l

Violí I: (destinat a l'Edu, la Maria i la Clàudia)

l

Porque, al fin, las dicciones
de los idiomas varios,
solamente unos signos arbitrarios
son de nuestras ideas y pasiones;
pero el compás y acentos musicales,
cual signos naturales,
tienen por sí virtud que no depende
de la interpretación de las naciones,
de un capricho, de un uso, de un convenio;
pues su valor se sabe y no se aprendre,
y hablan al corazón más que al ingenio.
l
Tomás de Iriarte (1750-1791), La Música, 1779.

l

Iriarte, nascut a Tenerife, era escriptor i traductor, compositor, violinista i violista amateur i col·leccionista d'art. El seu oncle, Juan de Iriarte, va ser un dels llatinistes més coneguts del seu temps i el seu germà, Bernardo, secretari d'estat sota Carles IV. De Bernardo de Iriarte es conserva un retrat fet per Goya (c.1797).