Pietro Fabris (ca. 1740-1792), Concert a casa de Kenneth Mackenzie, ambaixador anglès a Nàpols, 1770. Ahir al Petit Palau quatre grans artistes van deixar un pòsit d'excel·lència, els quatre músics de l'Arcanto Quartett. Escoltant-los en un quartet dedicat a un comte rus, pensava en el fet que el quartet de corda hagi passat del saló particular a la sala de concerts, de ser privilegi d'una petita minoria a producte per al gran públic, de la caixa forta del terratinent a la butxaca d'una classe mitjana en crisi econòmica. Avui podem gaudir de la cultura per 15 euros (i ja comença a ser car). L'art antany aristocràtic, el volem al carrer i al tombant d'un dijous per la tarda.
Absents els terratinents amb fortuna que exercien de mecenes, presents nosaltres amb 15 euros (o cinc, o un, o cap) a la butxaca, euros que no cobreixen ni el sou d'uns artistes d'aquest nivell, ni el de l'autor del programa, ni la construcció de la sala de concerts, ni la tinta daurada de les entrades, el mecenatge públic esdevé una necessitat. Amb el nostre petit egoisme i la nostra aspiració a convertir-nos en l'aristocràcia del barri per la durada d'un quartet de corda, erigim el sistema públic. Si el capitalisme salvatge és una necessitat, el sistema públic ho és en la mateixa mesura. D'aquí, potser, totes les contradiccions de l'actualitat. Podríem dir que l'estat públic ha nascut per satisfer la suma dels nostres egoismes o, el que és el mateix, el creixement del públic de l'art?
Arcanto Quartett 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada