Magnífica gran exposició al Louvre, "L'Antiquité rêvée", com sempre amb un contingut delectant i un altíssim grau d'excel·lència en la presentació. És un fabulós i sinuós viatge per l'amor (i desamor) del segle XVIII per una Antiguitat ideal, font principal de l'intens renovellament de les arts plàstiques al tombant dels segles XVIII i XIX.
No en faré una crònica, no era l'objectiu. Sí que voldria destacar un accident curiós: la presència, junt amb d'altres rares meravelles, del Diógenes (1780) de Luis Paret, peça de recepció del pintor a la Real Academia de San Fernando. Que dramàtica la notícia explicativa, un límpid retrat de la sequera de la recerca humanística espanyola (admeto que la lectura és personal). Tot és un potser: potser Paret va ser a París, potser va pintar aquesta obra per tal o tal raó. Com pot ser que sapiguem tan poc d'un pintor d'aquesta rellevància? Com pot ser que faci anys i panys que ningú li dedica una exposició? Que no circuli fluidament pels llibres d'història?
Luis Paret (1746-1799), Diógens, 1780.Què me'n dieu de la misteriosa qualitat metàl·lica d'aquests marbres blaus, d'aquestes fulles grogues, d'aquestes mans verdes, d'aquests cossos, gossos, roses? (S'ha de veure!) Del plaer refrescant d'aquest desplegament d'erudició decorativa, intel·ligent, irònica, única? Diógenes és tan bonic com un vespre trepitjant el Palais Royal amb els finestrals il·luminats... de neó!
2 comentaris:
Això és fer dentetes!
Paret és un dels desconeguts pintors espanyols que va tenir la mala sort de néixer en un segle i un moviment artístic que després caurà en desús. Una víctima més de la modernitat...
Sí, però Paret és de fet molt més modern i molt més atrevit del que sembla. Fins i tot acceptant que forma part d'un estil en desús (tot i que jo crec que una part de la nostra modernitat és una mena de "segon rococó"), es mereix ocupar un lloc molt més destacat del que ocupa. És un pintor erudit i jo diria que molt temptat per l'aventura, sigui del tipus que sigui.
Publica un comentari a l'entrada