Als EUA hi ha, de fa uns mesos, una interessant polèmica sobre la formació inicial dels mestres i professors de secundària. D'una banda, es qüestiona l'actual model de formació i se'n propugna un de més basat en el dels metges (model clínic ), que combini teoria i pràctica. De l'altra, es remarca la necessitat d'atreure el millor talent: aconseguir que els millors estudiants (de secundària o graduats universitaris) vulguin dedicar-se a ensenyar, a fer de mestres o de professors.
La polèmica va arrencar d'una recerca de la consultora McKinsey, publicada el setembre passat sota el títol Closing the talent gap: Attracting and retaining top-third graduates to careers in teaching . S'hi demostrava amb evidències que tres països amb sistemes educatius excel·lents (Singapur, Finlàndia i Corea del Sud) tenien una estratègia molt decidida per atreure els millors talents cap a la docència als nivells d'educació infantil, primària o secundària. (Una bona prova que aquests sistemes són excel·lents són els resultats de les proves PISA, publicats posteriorment: tots tres països estan situats entre els cinc primers de l'OCDE, juntament amb Xangai i Hong-Kong, quant a comprensió lectora. I amb un baix índex de fracàs escolar.) L'estratègia passa per una combinació de factors difícilment reproduïbles a tots els països: gran prestigi social del professorat, forta exigència a l'ingrés als estudis per a la docència (i sempre amb una via específica i diferenciada, entenent que no tothom pot ser mestre o professor), carrera també dura i amb una clara incorporació dels resultats de la recerca (ensenyament centrat en l'alumne i la millora de l'aprenentatge) als plans d'estudis, pràctiques molt ben planificades, etc. En cap cas, però, no hi ha mi- llor salari o millors condicions de treball quant a hores o nombre d'alumnes per aula del professorat d'aquests països, en relació, per exemple, amb els del professorat del nostre país.
L'informe estableix una correlació entre mestres i professors excel·lents i resultats escolars excel·lents i conclou que si es vol tenir un sistema educatiu de primera, cal atreure cap a l'ensenyament els millors estudiants (de secundària o graduats). Exactament es proposa l'atracció d'estudiants del primer terç de qualificacions (el que els americans en diuen the top-third+) .
Podríem traslladar la polèmica i la reflexió a casa nostra? Ben segur que sí. Algunes veus ja han assenyalat que cal millorar la qualitat de la formació inicial del nostre professorat. Sense anar més lluny, tant l'actual consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, com l'anterior conseller d'Educació, Ernest Maragall, s'han expressat en aquest mateix sentit.
Dit sigui amb tot el respecte pels actuals mestres i professors, així com pels estudiants del grau de mestre o del màster de professor de secundària, és una evidència que els estudiants més destacats a casa nostra (com als Estats Units i altres països, d'altra banda) no s'inclinen per la docència. Al contrari que a Finlàndia, on estudiar la carrera d'educació per exercir la docència gaudeix d'un prestigi tan alt, com podria ser aquí estudiar medicina o enginyeria civil; i on l'accés als estudis inicials de professor demana unes notes altíssimes (més de 9,5 sobre 10) i unes aptituds personals que en la literatura científica estan ben descrites.
Entre les raons que se solen adduir per explicar aquesta diferència hi ha l'exigència dels estudis, les possibilitats de trobar feina, les oportunitats de promoció, el prestigi social, etc. Segurament que aquesta darrera diferenciaria més que cap altra uns països dels altres. Tanmateix, també seria hora de pensar a revisar altres variables, com ara l'exigència per entrar als estudis de mestre o de professor de secundària (no tothom serveix per ensenyar i fa anys que se sap com detectar un bon docent). O una més gran exigència en els estudis de grau i de màster per a la docència, passant per una més gran atenció a la recerca en aquest àmbit.
És molt el que ens hi juguem. Per això val la pena que ens ho plantegem com a país. Cal ser conscients que apostar per la captació i la retenció d'estudiants excel·lents per a la docència té repercussions, a mitjà i llarg termini, sobre tots els altres camps. És a dir, si volem tenir excel·lència en camps com la recerca científica o la gestió empresarial, l'economia, les enginyeries o les arts, difícilment ho aconseguirem sense un esforç molt més gran en la formació inicial dels futurs mestres i professors. Atracció dels millors en l'accés, però també rigor i esforç en els estudis.
Es tracta d'una aposta estratègica nacional: la que pretén situar tot un país (en els seus diversos àmbits) en un determinat posicionament. Aquesta va ser, per exemple, l'aposta de Finlàndia arran dels canvis esdevinguts a l'Europa de l'Est. I ara en recullen els fruits.
Quan ens hi posarem nosaltres?
Per d'altres reflexions sobre el tema, en una línia pròxima, recomano el llibre de Gregorio Luri, L'escola contra el món, i especialment el seguiment del seu bloc.
La polèmica va arrencar d'una recerca de la consultora McKinsey, publicada el setembre passat sota el títol Closing the talent gap: Attracting and retaining top-third graduates to careers in teaching . S'hi demostrava amb evidències que tres països amb sistemes educatius excel·lents (Singapur, Finlàndia i Corea del Sud) tenien una estratègia molt decidida per atreure els millors talents cap a la docència als nivells d'educació infantil, primària o secundària. (Una bona prova que aquests sistemes són excel·lents són els resultats de les proves PISA, publicats posteriorment: tots tres països estan situats entre els cinc primers de l'OCDE, juntament amb Xangai i Hong-Kong, quant a comprensió lectora. I amb un baix índex de fracàs escolar.) L'estratègia passa per una combinació de factors difícilment reproduïbles a tots els països: gran prestigi social del professorat, forta exigència a l'ingrés als estudis per a la docència (i sempre amb una via específica i diferenciada, entenent que no tothom pot ser mestre o professor), carrera també dura i amb una clara incorporació dels resultats de la recerca (ensenyament centrat en l'alumne i la millora de l'aprenentatge) als plans d'estudis, pràctiques molt ben planificades, etc. En cap cas, però, no hi ha mi- llor salari o millors condicions de treball quant a hores o nombre d'alumnes per aula del professorat d'aquests països, en relació, per exemple, amb els del professorat del nostre país.
L'informe estableix una correlació entre mestres i professors excel·lents i resultats escolars excel·lents i conclou que si es vol tenir un sistema educatiu de primera, cal atreure cap a l'ensenyament els millors estudiants (de secundària o graduats). Exactament es proposa l'atracció d'estudiants del primer terç de qualificacions (el que els americans en diuen the top-third+) .
Podríem traslladar la polèmica i la reflexió a casa nostra? Ben segur que sí. Algunes veus ja han assenyalat que cal millorar la qualitat de la formació inicial del nostre professorat. Sense anar més lluny, tant l'actual consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, com l'anterior conseller d'Educació, Ernest Maragall, s'han expressat en aquest mateix sentit.
Dit sigui amb tot el respecte pels actuals mestres i professors, així com pels estudiants del grau de mestre o del màster de professor de secundària, és una evidència que els estudiants més destacats a casa nostra (com als Estats Units i altres països, d'altra banda) no s'inclinen per la docència. Al contrari que a Finlàndia, on estudiar la carrera d'educació per exercir la docència gaudeix d'un prestigi tan alt, com podria ser aquí estudiar medicina o enginyeria civil; i on l'accés als estudis inicials de professor demana unes notes altíssimes (més de 9,5 sobre 10) i unes aptituds personals que en la literatura científica estan ben descrites.
Entre les raons que se solen adduir per explicar aquesta diferència hi ha l'exigència dels estudis, les possibilitats de trobar feina, les oportunitats de promoció, el prestigi social, etc. Segurament que aquesta darrera diferenciaria més que cap altra uns països dels altres. Tanmateix, també seria hora de pensar a revisar altres variables, com ara l'exigència per entrar als estudis de mestre o de professor de secundària (no tothom serveix per ensenyar i fa anys que se sap com detectar un bon docent). O una més gran exigència en els estudis de grau i de màster per a la docència, passant per una més gran atenció a la recerca en aquest àmbit.
És molt el que ens hi juguem. Per això val la pena que ens ho plantegem com a país. Cal ser conscients que apostar per la captació i la retenció d'estudiants excel·lents per a la docència té repercussions, a mitjà i llarg termini, sobre tots els altres camps. És a dir, si volem tenir excel·lència en camps com la recerca científica o la gestió empresarial, l'economia, les enginyeries o les arts, difícilment ho aconseguirem sense un esforç molt més gran en la formació inicial dels futurs mestres i professors. Atracció dels millors en l'accés, però també rigor i esforç en els estudis.
Es tracta d'una aposta estratègica nacional: la que pretén situar tot un país (en els seus diversos àmbits) en un determinat posicionament. Aquesta va ser, per exemple, l'aposta de Finlàndia arran dels canvis esdevinguts a l'Europa de l'Est. I ara en recullen els fruits.
Quan ens hi posarem nosaltres?
Per d'altres reflexions sobre el tema, en una línia pròxima, recomano el llibre de Gregorio Luri, L'escola contra el món, i especialment el seguiment del seu bloc.
1 comentari:
Encantado de releerte.
A mí, las discusiones educativas me llenan de melancolía. Creo que es una de las reformas que necesitamos como el comer pero falta la voluntad y el talento.
¡Ah! Y no sólo hay que cambiar cosas en primaria y secundaria...
Aprovecho para felicitarte el año.
Fernando
Publica un comentari a l'entrada