La Bréval-Devienne a casa

Hola,

l

Aquesta setmana he rebut les partitures originals d'una simfonia concertant de Jean-Baptiste Bréval (1753-1823) arranjada per a flauta i fagot solistes i orquestra de corda per François Devienne (1759-1803). La tocarem probablement cap al setembre (potser només un moviment) a petició de l'Elena i el Guillem i, si fos possible, acompanyaria la presentació del Guzmán amb la pel·lícula.

l

L'obra data de finals dels anys 1780 i formava part del repertori de la "Loge Olympique", l'orquestra que dirigí Joseph Boulogne de Saint-Georges. És un feliç exemple de l'elegant música francesa del regnat de Lluís XVI.

Escola de Jean-Louis David, Retrat de François Devienne, c.1800.

Lirisme de diari

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/luz/Pepe/Rubianes/electriza/Montjuic/elpepiespcat/20090609elpcat_11/Tes/

Acabo l'article, veig a la dreta el titular "Berlusconi pasea con una muchacha..." i m'adono del valor de gent com el Pepe, que envia els nostres polítics a la cuneta més fosca. Constato líricament l'abisme que ens separa. Amb el record del Rubianes revifo l'esperança d'una vida plenament viscuda i se'm fa certa la supervivència de la intel·ligència i de la franquesa que unien màgicament el país en una gran riallada col·lectiva.

Impressions adverses

A l'Obama li dic, yes, we love you i demà em vaig a comprar l'Alcorà. Als francesos els dic que tenen un problema:

l

http://europeennes.blog.lemonde.fr/2009/06/04/europeennes-le-dernier-grand-debat-vire-au-pugilat/#xtor=RSS-3208

l

L'últim comentari sobre la "culture de banlieue" em sembla un bon indici de la permanent contradicció francesa, la contradicció que - al meu veure - els fa perdre el nord. Cridar per la igualtat però tractar els polítics de banlieusards, en el que és una clara delació de consciència privilegiada. Malgrat que tractar de banlieusards als no banlieusards és finalment una bona manera d'equiparar i una forma d'igualtat. Però d'igualtat carregada de despreci... Perquè, és clar, la "culture de banlieue" no és la bona. Crec que no m'explico prou clarament però estic íntimament convençut que tenen un problema que jo mateix no entenc del tot però que puntualment se'm fa clar com l'aigua. Potser només són visions desdibuixades d'un català a París.

l

Hi ha una espècie de plaer morbós (i una clau del problema) en caricaturitzar com a Lluís XIV tots els seus presidents democràtics, de De Gaulle a Sarkozy, a més amb aquella bilis tant genuïnament parisina, i, malgrat tot, continuar votant-los.