Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

divendres, 26 de novembre de 2010

Recerca musicològica: centres de recerca i de documentació [III]

Pensant ja en la utilitat directa, he decidit fer una llista sobre els espais de recerca i de documentació musicològiques que existeixen avui a Espanya. Voldria que fos exhaustiva, així que qualsevol aportació serà benvinguda.
l
Queden ordenats per Recerca (d'àmbit estatal o autonòmic), Docu- mentació, Societats, Empreses privades, Edicions i Universitats (amb estudis de musicologia o sense), amb una coda final sobre els projectes d'investigació. Evidentment aquestes divisions són en molts casos fictícies: un centre de recerca com l'ICCMU té una producció editorial molt més important que la de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya, classificada en l'apartat Edicions. D'altra banda, la major part de "centres de recerca" autonòmics fan fonamentalment una funció de centres de documentació, sense dedicar-se realment a la investigació. En tots els casos els he intentat ordenar en un ordre d'importància més o menys intuïtiu.
l
Cada entitat inclou l'enllaç a la seva pàgina web (en cas que en tingui), informació sobre l'entitat que l'engloba o sobre la seva localització geogràfica (entre parèntesi), una breu descripció de la seva funció i objectius amb les paraules de la seva pàgina web i una menció de les activitats que du a terme (publicacions, concerts, etc.), completada amb els títols de les publicacions periòdiques de caràcter científic.

RECERCA (àmbit estatal):

Institució Milà i Fontanals (Centro Superior de Investigaciones Científicas, Ministeri de Ciència i Innovació, Barcelona). Publicacions (llibres); Anuario Musical.

Instituto Complutense de Ciencias Musicales (ICCMU, Universidad Complutense, Madrid). "Centro de investigación y promoción de la música". Publicacions (partitures i llibres) i promoció de concerts; Cuadernos de música iberoamericana.

DOCUMENTACIÓ (àmbit estatal):

Centro de documentación sobre Música y Danza (Instituto Nacional de Artes Escénicas y Música, INAEM, Ministeri de Cultura). "Recopilar, sistematizar y difundir la información relativa a estas dos manifestaciones artísticas, [...] se traduce [...] en la elaboración de bases de datos permanentemente actualizadas".

Asociación Española de Documentación Musical (AEDOM, patrocini del Ministeri de Cultura): branca espanyola de la Intenational Association of Music Libraries (IAML). "Encourages and promotes the activities of music libraries, archives and documentation centres to support and facilitate the realization of projects in music bibliography, music documentation and music library and information science at national and international levels"; col·laboració amb AMA (Access to Music Archives), RIdIM, RILM, RIPM i RISM (Repertoris Internacionals d'Iconografia, Literatura, Premsa i Fonts Musicals).

Gabinete de Documentación Musical (Universidad Complutense, Madrid). Encara funciona?

RECERCA i DOCUMENTACIÓ (àmbit autonòmic):

Centro de documentación musical de Andalucía (Granada). Recupe- ració, custòdia i adquisició de patrimoni musical andalús, elaboració de programes d'investigació i difusió, englobant música culta i tradicional. Publicacions (llibres, partitures i discs).

Institut de Documentació i d'Investigació Musical Ricart i Matas (UAB i Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi). "Centre d'investigació musicològica i de formació d'investigadors", les "línies prioritàries de recerca són el Barroc musical hispànic i la música catalana i espanyola entre 1875 i 1936"; Recerca Musicològica.

Institución Fernando el Católico (adscrit al CSIC, Saragossa). Publicacions (llibres i partitures); Nassarre, Revista Aragonesa de Musicología.

Institut Valencià de la Música (IVM). Protecció i difusió del patrimoni musical valencià, promoció dels músics professionals de la Comunitat, estímul a la composició de nova música. Inclou un Centre de Documentació. Publicacions (llibres, partitures i discs).

Eresbil (Errenteria). "Institución documental al servicio de la música vasca, [...] recopilación, conservación y difusión del Patrimonio musical". Publicacions (llibres i partitures).

Museu de la Música (Barcelona). Exposicions, tallers de recerca organològica i restauració d'instruments històrics.

Centre Robert Gerhard per a la promoció i difusió del Patrimoni Musical Català (CRG). "Promoció i difusió del patrimoni musical català". Impulsió de projectes editorials, discogràfics i concertístics.

Archivo Manuel de Falla (Granada). La pàgina web no és accessible en aquest moment però crec que l'Archivo té un rol molt important en la recerca sobre Falla i el seu context.

Museo Canario (Las Palmas de Gran Canaria). El departament de musicologia impulsa el projecte RALS (Repertorio Audiovisual de Lectura y Sonido).

Sección de Investigación Musical de la Fundación Juan de Borbón (Segovia). Escolania, grup musical Capilla Jerónimo de Carrión, publicacions (partitures i discs).

Nuestra música (Extremadura). Projecte online de la Universitat d'Extremadura.

Centro de Documentación e Investigación de la Música en Cantabria (CDIMC) (Fundación Marcelino Botín). Es tracta fonamentalment d'un centre de documentació.

Archivo de Música de Asturias. Sobretot centre de documentació.

Centro Iberoamericano del Órgano Barroco (CIOBA) (Medina de Rioseco). "Centro docente de investigación y de difusión del patrimonio organístico".

A Mallorca hi ha tres centres de recerca que semblen molt poc actius: el Centre de Recerca Històrico-Musical de Mallorca, l'Institut de Musicologia Pau Vilallonga (Palma), Centre d'Investigació Musical de la Seu de Mallorca (Palma).

SOCIETATS:

Sociedad Española de Musicología (SEDEM). Organització regular de congressos; servei de publicacions (llibres, partitures i discs); Revista de Musicología.

Sociedad de Etnomusicología (SIBE). "Reúne a [...] interesados en la música entendida como hecho cultural y en las relaciones de la música con sus contextos sociales". Tot i que no preveia incloure l'etnomusicologia, la SIBE té el seu lloc aquí pel seu plantejament integrador amb tots els tipus d'estudis musicals. Entre les publicacions periòdiques destaca Trans: Revista Transcultural de Música.

Societat Catalana de Musicologia (Institut d'Estudis Catalans). "Té per finalitat tant la investigació científica musical com la seva aplicació pràctica". Organització molt esporàdica de congressos; publicacions irregulars (llibres i partitures); Revista Catalana de Musicologia.

EMPRESES PRIVADES:

Incloc en aquest capítol les iniciatives privades que comprenen gestió de grups musicals, recerca musicològica i publicacions (en particular partitures i discs):

TEMPUS (Harmonia del Parnàs, València). "Desenvolupament de projectes de recerca i recuperació de patrimoni (principalment de música hispànica), ensenyament especialitzat, organització de concerts i enregistraments, col·laboració en congressos i simposis, elaboració de treballs específics (estudis i partitures) per a la seua publicació, organització de conferències i taules rodones".

Lauda Música (La Grande Chapelle, Stilo Antico, Huelgas Ensemble, Cuarteto Kuijken, etc., Madrid-Cambrils). "Empresa especializada en la recuperación e interpretación de obras de música antigua, así como en la organización de conciertos, [...] en su seno se realiza todo el proceso de restitución de repertorios desconocidos, desde la investigación básica hasta la grabación discográfica". Management i discogràfica.

Real Compañía de Ópera de Cámara (RCOC, Barcelona). Orquestra (actualment en residència a l'Auditòri de Barcelona), discogràfica i editorial.

EDICIONS:

Tritó (Barcelona). Editorial (partitures i discs) i botiga online.

Alpuerto (Madrid). Editorial (partitures i llibres).

Ars Hispana (Fundación Gustavo Bueno). "Proyecto dedicado a la recuperación del patrimonio musical español a través de la publicación de estudios y ediciones de obras". Partitures online.

Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya (Barcelona). Partitures.

UNIVERSITATS (que oferten el grau de musicologia):

Oviedo, Salamanca, Granada, Valladolid, Autònoma de Barcelona, La Rioja, Complutense de Madrid, Autònoma de Madrid i Sant Vicent màrtir de València. Conservatoris Superiors de Música de Madrid, Salamanca, Múrcia, Saragossa, Sevilla i ESMUC de Barcelona.

UNIVERSITATS (amb projectes d'investigació musicologògica):

Universidad de Castilla-La Mancha ("Patrimonio musical de Castilla-La Mancha"), Universitat d'Extremadura (Nuestra música).

PROJECTES D'INVESTIGACIÓ:

I + D: No he aconseguit saber quins són els projectes de recerca musicològica financiats pel Ministeri de Ciència i Innovació. Només una dada global sorprenent: el 49% del pressupost total en aquest tipus de projectes es concentra a Madrid i Catalunya.

Projecte Orfeo Hispánico. Música i poesia al Segle d'Or espanyol.

L'enorme patrimoni musical sudamericà, estudiat sobretot des dels EUA i, més recentment, des dels propis països d'Amèrica Llatina i Espanya, està destinat a ocupar un lloc fonamental en el desenvolupament de la musicologia espanyola (són tres segles d'intercanvis musicals intensíssims entre la metròpoli i les colònies). Malgrat tot la musicologia llatinoamenricana és sovint una gran desconeguda a la Península i la veritat és que sóc incapaç de dir quines institucions capitalitzen la investigació sobre el tema.

En tot aquest marc mereixen una menció a part els principals agents en la difusió del patrimoni musical hispànic, com poden ser la Fundación Juan March (amb contingut online sobre el tema) i els concerts i publicacions de la Fundación Caja Madrid.

dijous, 25 de novembre de 2010

Sobre la recerca musicològica [II]

Sobre la recerca catalana, aquesta carta del pare del Bertran a La Vanguardia ja diu moltes coses.

dimarts, 23 de novembre de 2010

De la exquisitez de nuestro entrenimiento, segons Blanco White

l
En 1813, escribe a sus padres [des de Londres] que "la música es el único entretenimiento que me ha quedado, y voy algunas veces a ver a amigos con quienes toco un cuarteto". Información que amplía en sus memorias [...]: "Sucedió por aquel tiempo que el coronel [don Juan] Murphy, español de origen irlandés, que había conocido ligeramente en Madrid, al enterarse de que estaba en Londres me invitó a su casa. Él era también buen aficionado a la música y al enterarse de que tocaba el violín aceptablemente me invitó a que me uniera a un cuarteto que se reunía todas las semanas en su casa en el ambiente más agradable y selecto que se podía esperar. Nuestro concertino era un profesor de música de Ginebra, Mr. Sheener, admirable intérprete de cuartetos. No admitíamos a ningún oyente en nuestros conciertos porque éramos incapaces de soportar el más leve murmullo. Sólo los iniciados en los misterios de la música pueden hacerse idea de la exquisitez de nuestro entretenimiento".
l
Tomás Garrido, Blanco White y la música.
l
A la foto, tocant Rameau i Brunetti en sextet, 2008.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Blanco White i la música

Descobreixo amb molta alegria que Tomás de Iriarte no és l'únic home de cultura espanyol del XVIII entregat a la música. Blanco White, pseudònim de José María Blanco, personatge mal conegut però d'una lucidesa intel·lectual remarcable, també ho era: molt bon connaisseur, tocava el violí com un professional i era capaç de reflexions molt fines sobre la música.
l
El que diu el valuós text que li ha dedicat Tomás Garrido és de primera importàn- cia per a conèixer la vida musical espanyola (Sevilla, Cadis, Madrid) del darrer set-cents i primer vuit-cents. Altament recomanable pels interessats en el tema.
l
Retrat de Blanco White, anònim anglès, ca. 1810.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Sobre la recerca musicològica: França [I]

Concert a la Capella Reial de Versalles, organitzat pel Centre de Musique Baroque de Versailles.
l
Després de cinc anys a París hi ha algunes característiques del sistema universitari i de recerca francès en musicologia que em criden l'atenció. Penso que podria ser interessant, de cara sobretot a comparar-lo amb el cas espanyol, de desgranar-les i de treure'n algunes conclusions.
l
La més impressionant, en un primer moment, és el volum de la inversió pública en recerca, no tant per a les universitats en si, sinó per a fer viure una àmplia xarxa de centres de recerca. Alguns d'aquests centres especialitzats en recerca i edició, difusió, documen- tació i/o formació (Centre de Musique Baroque de Versailles, Institut de recherche sur le patrimoine musical en France, Centre d'études supérieures de la Renaissance, Observatoire de la Cité de la musique, Ircam, Centre de documentation de la musique contemporaine, etc., sense comptar els grups de recerca de les universitats i de les "grandes écoles"), són suficientment atractius com per atreure, a més, el mecenatge d'entitats privades ben conegudes.
l
Tot això evidencia l'enormitat de l'espai, del temps i del personal que mobilitza la recerca francesa en musicologia, almenys en comparació amb Espanya. En alguns aspectes l'èxit del conjunt és innegable (edicions modèliques, rigor de la recerca, desenvolupament d'amplís- simes bases documentals, formacions punteres, col·laboracions interdisciplinàries, etc.). Ara bé, una mirada crítica permet de detectar o d'intuir (estic en el camp de la impressió, no de la dada) alguns elements que coixegen.
l
En primer lloc la dispersió d'esforços que comporta el manteniment d'un nombre tan gran de centres de recerca, cadascun dels quals reclama un tren de vida a l'alçada de les seves "missions" (edificis històrics, pàgines webs impecables, publicacions de luxe, temporades de concerts, seminaris internacionals, etc.). Em pregunto fins a quin punt els resultats compensen, en tots els casos, els diners invertits. La fusió de centres de recerca (el personal dels quals, sovint, ja és compartit) no permetria de rentabilitzar millor l'esforç econòmic?
l
L'altra sorpresa, en negatiu, és la manca de projecció internacional de tot aquest volum de recerca. Constato amb certa sorpresa que, a Espanya, en general, els propis musicòlegs no saben què es fa al país veí en la seva especialitat. Hi ha en això una part d'injustícia, perquè per a mi és evident que la musicologia francesa es troba en un bon moment de la seva història. Però el funcionament del sistema de recerca francès no és aliè a aquest fenòmen. Té tendència a considerar-se autosuficient i, en conseqüència, pateix tant un coneixement deficient de la producció científica en altres llengües com una certa despreocupació per la difusió internacional dels seus productes. En el mateix sentit, l'auto-anàlisi de les institucions públiques, al qual els francesos tenen tanta afició, en fer-se generalment des d'un punt de vista nacional i no internacional, dins d'un circuit tancat, no incita a millorar el sistema de forma substancial. Tal o tal centre de recerca és el millor de França, d'acord. I si el millor de França no fos el millor de la resta del món? La pregunta no té resposta.
l
Malgrat tot, com deia, em sembla que el moment és bo, que hi ha tendència a fer un gir cap a la "internacionalització" i que cada vegada es parla més de les aportacions estrangeres. Caldria ara que la recerca musicològica francesa trobés la manera d'extendre la seva repercussió en els circuits internacionals.
l
Una altra pega de la multiplicitat de centres de recerca, cadascun d'ells lligat i ben lligat per tot un embolcall legal, és la seva dificultat per transformar-se, fusionar-se, desaparèixer i renèixer. No sé si és un problema només francès, però constato que els nostres veïns tenen tendència a crear entitats que es converteixen ràpidament en històriques i intocables, la supressió de les quals implicaria tal allau de protestes (justificades o no) que a ningú se li acudiria proposar-la. La conseqüència és que qualsevol entitat està tan ben "encadrée" (emmarcada dins una detallada parafernàlia legal) que el "cadre" es converteix de manera fulminant en fòssil i aleshores ja no hi ha res a fer, l'exterminació només pot ser nuclear. Tot centre de recerca és des d'aquest moment difícilment permeable a la innovació i exclou per naturalesa la iniciativa individual, l'entusiasme, l'aventura. No és d'estranyar, aleshores, que la combinació "mirar-se el melic" i fossilització converteixi la continuïtat en la principal característica de la recerca francesa.
l
D'acord, tot això és ben cruel, però potser pot donar idees per evitar determinades derives en la recerca musicològica al nostre país.

dimarts, 16 de novembre de 2010

D'ahir i d'avui

D'esquerra a dreta: Espérance (1952), Sant Elm (1911), Notre Dame de Consolation (1912) i Santa Espina (1928) sortint de Calella de Palafrugell (2009).
l
Fruïnt del lluminós horitzó que és Catalunya dins l'Espanya moderna de Pierre Vilar i admirant aquest formigueig de tartantes catalanes de vela llatina "solcant alegrement l'Atlàntic" en ple set-cents. Entenc ara que el nostre patrimoni marítim és així el veritable dipòsit d'una tradició marinera secular, modesta, sí, però també definitòria d'una determinada d'afrontar la vida i el món.
l
Si el mar fos un infinit pentagrama blau, de les proes d'aquestes barques amb noms de sants sorgirien les devocions "ab música" de Francesc Valls, de Pere Joan Llonell, de Carles Baguer.

dilluns, 15 de novembre de 2010

El revers de l'exili: la música de Josep I

Vicente López Portaña (1772-1850), Retrat de l'organista i compositor Félix Máximo López als 78 anys, 1820.

El 1991, amb la consciència d'omplir un buit, Luis Robledo publicava un article titulat "La Música en la corte de José I" (Anuario Musical nº46, p. 205-243), on oferia per primera vegada un panorama musical del regnat espanyol del gran dels Bonaparte. En llegir-lo vaig agafar alguns apunts que em sembla útil de traslladar al bloc, on, d'alguna manera, complementen les quatre entrades dedicades a la música durant l'exili de Carles IV (un altre buit).
l
Luis Robledo no es podia estar d'iniciar el seu article amb una frase que podem fer extensible a àmplies zones ignotes del nostre patrimoni musical: "se hace necesario rescatar del olvido interesado y patriotero unos cuantos años de nuestra historia musical".
l
Sobre la vida musical cortesana de l'etapa 1808-1813 hi ha dues idees fortes a recordar. La primera és que, malgrat el que s'ha pogut dir, una majoria dels músics adscrits al servei de Carles IV fins el 1808 no abandonen la cort (hi ha, però, algunes excepcions notables). La segona és l'angoixant dificultat en els pagaments, arrossegada des d'abans de l'adveniment de Josep I i agreujada per la situació permanent de guerra civil d'aquests anys, amb la conseqüent reducció del personal i, tot i així, l'inevitable acumulació d'impagats. Però aquesta última situació no concerneix únicament els músics, els quals, finalment, no seran els més perjudicats per les retallades pressupostàries. De fet Josep I era bastant melòman i tenia un gust musical ben format.
l
Quan el nou rei arriba a Madrid el 1808, alguns músics s'apressen a mostrar la seva adhesió al nou monarca (probablement sincera, vistos els temps que corrien). Entre aquests "afrancesats" cal destacar el matrimoni Marchal (contràriament al que vaig poder dir en una de les entrades sobre l'exili de Carles IV) i Félix Máximo López, organista de la Capella Reial. D'altres, com José Rodríguez de León, que acompanya el govern "legítim" a Cadis, o Francisco Brunetti i Francisco Vaccari, que ocupaven un lloc important a la Real Cámara de Carles IV, s'han fet fonedissos. La majoria, però, espera prudent- ment l'evolució dels esdeveniments, aferrada, en absència de sou, als seus llocs en el funcionariat reial.
l
El regnat comença amb una reorganització de la Real Cámara (1-II-1809), on constaran 15 individus lligats a la música (músics, mestres, constructors i afinadors). L'activitat d'alguns, com Nicolás Jeandel "templador de los Pianos Fuertes de S.M." proven que la vida musical no es va aturar, ni tan sols durant la creixent inestabilitat de 1812 (el juliol d'aquest any repara encara dos pianos).
l
Poc després la Real Cámara queda dissolta, però cal pensar que els músics de la Real Capilla (a la qual estaven també lligats tots els de la Real Cámara) van fer funcions de músics de cambra del rei. La gran reforma de la música cortesana de desembre de 1809 confirma aquesta tendència. Els músics de la Real Capilla i de la Real Cámara s'uneixen en un sol cos, a càrrec del pressupost de la Real Cámara però amb el compromís per part dels músics de fer "indistintamente las dos servidumbres [cambra i capella] cuando fueren llamados". Amb aquesta reforma el conjunt del personal queda limitat a 37 músics, és a dir, una reducció del 50%, acompanyada d'una retallada mitjana dels salaris del 26%. Però la reducció del personal purament eclesiàstic de la Real Capilla és encara més dràstica, de l'ordre del 90%. Ve-t'ho aquí les conseqüències de l'economia de guerra (i de la menor devoció del rei!). El personal musical quedava com segueix: mestre de capella (Lidón), primer violí (Ronzi), primera cantant (Marquesini), 2 tiples, 2 contralts, 2 tenors, 2 baixos, organista (Máximo López), 2 oboès/flautes, 2 clarins, 2 trompes, 4 violins, 2 violes, 3 violoncels, 2 fagots i 2 contrabaixos, a més del copista de música (Vallejo), luthiers i afinadors.

El mestre de capella serà José Lidón, personatge apreciat per tots per la seva moderació, per haver fet mans i mànigues per no deixar a ningú desprotegit durant les calamitats de la guerra i per haver continuat ocupant-se del Col·legi Reial de nens cantors malgrat la seva total desaparició dels pressupostos de la monarquia. Però el veritable director de les sessions musicals cortesanes sembla que va ser Melchor Ronzi, que ocupava el lloc de primer violí-director, tant a la nova Real Cámara com al teatre de los Caños del Peral, on s'oferia òpera italiana, la supervivència del qual, fet curiós, també depenia del pressupost de la Real Cámara de Josep I. De fet, les restriccions econòmiques havien acabat apropant tant la Real Cámara i el teatre de los Caños del Peral que hi havia 12 músics comuns entre els dos, a més de Ronzi i la Marquesini.
l
Ronzi, que encarnava, en aquest marc, una forma de modernitat oposada a l'esperit més tradicional de Lidón, arribaria a proposar a Josep I un interessantíssim Plan (1810) per a la creació d'un conservatori que malauradament no va passar mai de l'estat de projecte, tot i els intents del propi Ronzi de tirar-lo endavant.
l
Pel que fa al repertori, per ara no en puc dir pràcticament res. Sí, però, assenyalar una coïncidència. Malgrat que a les entrades sobre l'exili de Carles IV vaig situar un tal Domenico Olivieri com a autor de dues àries i tres escenes italianes per a "Sa Majesté Catholique la reine d'Espagne", que vaig identificar amb Maria Lluïsa de Parma, el cas és que aquest mateix Olivieri sol·licita (sense èxit) entrar al servei de Josep I a Madrid el 1809. Robledo el presenta com a "primer violín de José en la corte de Nápoles" (Josep havia estat rei a Nàpols abans de venir a Espanya), informació que lliga amb la que ja savíem d'ell com a músic dels teatres napolitans. Així, aquestes obres haurien estat més aviat dedicades a la dona de Josep I, Julie Clary, tot i que mai no va voler posar els peus a la Península...
l
De tota manera la sol·licitud d'Olivieri, la importància de Ronzi i de la Marquesini en l'organització musical de la cort i l'estreta relació entre la nova Real Cámara musical i el teatre de los Caños del Peral suggereixen que el gust musical del rei s'inclinava marcadament per la música operística italiana, sense que poguem dir res, per ara, de la pràctica de la música instrumental a la cort durant el seu regnat. No hauria de ser difícil, malgrat tot, d'identificar si hi ha còpies de música instrumental corresponents a aquest període a l'Archivo General de Palacio, ja que el copista de música de la cort va continuar sent José Vallejo i la Judith Ortega ja ha pogut identificar les característiques que fan reconeixible la seva mà en obres copiades just abans per a la Real Cámara de Carles IV.
l
Fins aquí, doncs, l'altra cara de la moneda, el revers del còmode exili de Carles IV, aquest Carles IV que va poder gaudir, paradoxalment, d'un entorn musical tant o més brillant que el del seu successor a la corona espanyola, l'injustament menystingut Josep I.

dimarts, 9 de novembre de 2010

diumenge, 7 de novembre de 2010

De patrimoni o dels deures pendents


l
Compartim qüestions de patrimoni, musical o marítim.

Sagrada família, 11h18

Oficiant (cant): Sant Josep Oriol
l
Assemblea de fidels (cant): Pregueu per nosaltres.
l
Me'n vaig a compartir l'aeroport amb el Zapatero i el Papa.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...