Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dijous, 29 d’abril de 2010

Baguerejant

Acabo d'arribar a casa amb un CD farcit amb les fotos del manuscrit M 327 de la Biblioteca de Catalunya. Fa un mes i escaig vaig dedicar una entrada a presentar l'oratori de Baguer que ens ocuparà a partir de l'estiu.
l
Avui us ofereixo la fotografia d'una de les 318 pàgines del manuscrit i algunes notícies sobre les circumstàncies de la creació de l'oratori que vaig descobrir ahir. Provenen del sempre entranyable baró de Maldà, que amb la seva mania d'escriure va enregistrar hora per hora cinquanta anys de vida barcelonina (1769-1819).
l
l
Ve-t'ho aquí el que explica el baró de Maldà:
l
Dia 8 de juny de 1807. [...] Ha amanescut lo cel no ben seré, i ab la novedat d'entrar los senyors canonges de la Seu a matines a set hores, [...] per lo que estarien cansats de la professó d'ahir, i així prendre un xiquet la matinada. Dia, est, que té destinat en est matí lo molt il·lustre Capítol, acompanyat del molt il·lustre Ajuntament, com a primer dia de festes del Beato Josep Oriol, d'anar a cantar lo solemne ofici del beato, ab tota sa capella de música, a la parroquial iglésia de Nostra Senyora del Pi.
l
El dia ja comença núvol, i així quedarà fins a la nit. El dia abans hi va haver processó [professó] en honor del beat fins tard i els canonges de la catedral [la Seu] han fet el ronso [prendre un xiquet la matinada!] i han començat l'ofici de matines més tard que de costum. També començaran més tard les vespres, per fer la "siesta"! Barcelona s'ha despertat engalanada, com sabrem més tard pel baró, i aquest 8 de juny comença oficialment la veritable celebració de la beatificació de Josep Oriol. De fet ja el dia 6 de juny hi va haver un ofici solemne a Santa Maria del Pi, "que cantá en lo cor i l'orgue gran la capella de música de sa parroquial iglésia de Nostra Senyora del Pi", i focs d'artifici per la nit, descrits amb gràcia pel baró: "Después isqueren tres o quatre resplendors allí dalt, com clara lluna, veient-nos d'allò bé les cares, sentats en la galeria".
l
En la tarda s'ha entrat a vespres en la catedral [...] a quatre hores, també per major descans del molt il·lustre Capítol, i així, después d'haver dinat, tenir un rato més per dormir la siesta.
l
A sis hores d'esta tarda [...] la capella de música de la catedral ha cantar oratori, dedicada sa poesia i també la música al gloriós beato Oriol, que han avisat la festa, ab los mateixos repics i tocs, les campanes del Pi. Per major xirinola en estes festes, han arribat aquí les danses de valencians i de bastons, los valencians amb música de gralles, ben desapacibles als oídos; tots ballant pels carrers i fent castells sobre els musclos, uns ab los altres, de quatre i cinc estants, com que els valencians són lleugers en tot; i a la música de gralles tocant com un tambor, i los de bastons ab sa mateixa música, menos tambor, fent cric-crac ab los bastons, ballant uns ab altres; que, d'estos, anys atrás ja havíem vist a Barcelona, per Corpus i en altres funcions d'alegria, com en esta pel beato Oriol. [...]
l
El baró s'asseu a escriure cap a les cinc de la tarda, després de vespres, dient que a les sis la capella de música de la catedral (dirigida per Baguer o per Queralt) ha de cantar un oratori, "dedicada sa poesia i també la música al gloriós beato Oriol". També retrata de forma gràfica i divertida la música i la dansa dels carrers.
l
En la tarda, a sis hores tocades, començat que s'hagué l'oratori, per ma predilecta música de la catedral, en la parroquial iglésia del Pi, [...] estiguí un rato indecís, si entraràs o no, tement-me d'espentes; per lo tant, deixí a quants i quantes entraven i eixien i me n'aní xano-xano pel carrer de la Riereta del Pi, adornat igual de perspectives i balaüstrades pintades, a la Rambla i cap al carrer de l'Hospital, adornat fins a prop de Sant Agustí de teles bollades, ab alguns quardros i miralls.
l
O sigui que el baró no va assistir a l'oratori, per por de les empentes [espentes] i se n'anà xino-xano pels carrers deserts del barri del Pi, fins a la Rambla i el carrer Hospital, observant les decoracions dels carrers. La descripció que segueix és molt llarga però molt bonica. Si algun dia m'inspiro l'acabaré de copiar. Hi explica la "xacolata ab bescuits" que es va oferir a casa seva (o del seu fill, no ho tinc clar) un cop acabat l'oratori i el posterior passeig nocturn per una festiva Barcelona: "la gent se passejava, com nosaltres tres, per la Rambla, ab molta alegria i gatzara, mes no encara espentes". Les empentes arriben però prop del Pi, davant de "casa d'en Veguer" (Carles Baguer??!!!) i al baró i els seus acompanyants els costa molt sortir de la plaça del Pi. Quan ho aconsegueixen, "prou suats de les espentes", se'n van cap a casa a dormir, "necessitant los tres bé descansar".
l
La crònica del baró és interessantíssima i molt entretinguda. De fet el que jo tinc només és una selecció i pot ser que als manuscrits originals del Calaix de sastre hi hagi més informació. Per exemple, a la meva edició, just després de "l'oratori, per ma predilecta música de la catedral, en la parroquial iglésia del Pi", hi ha els punts suspensius que indiquen una omissió. Potser allí hi ha més dades sobre l'oratori. En tot cas el baró confirma el que ja vaig proposar a l'entrada anterior, és a dir, que la capella de música de la catedral de Barcelona, amb més instrumentistes que la del Pi la va venir a reforçar o a substituir per la interpretació de l'oratori. D'altra banda, com que Veguer és la ortografia que utilitza habitualment el baró per referir-se a Carles Baguer, si es confirmés que Baguer vivia al carrer de la Riereta del Pi hi hauria encara més indicis per considerar que aquest oratori del 8 de juny de 1807 és el nostre.
l
Fins aquí per avui.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Paz y Cage

LECTURA DE JOHN CAGE
l
Leído
_____desleído:
Music without measurements,
sounds passing through circumstances.
Dentro de mí los oigo
___________________pasar afuera,
Fuera de mí los veo
_________________pasar conmigo.
Yo soy la circunstancia.
Música:
______oigo adentro lo que veo afuera,
______veo dentro lo que oigo fuera.
(No puedo oírme oír: Duchamp.)
____________________________Soy
una arquitectura de sonidos
instantáneos
___________sobre
un espacio que se desintegra
_________________________(Everything
we come across is to the point.)
____________________________La música
inventa al silencio,
________________la arquitectura
inventa al espacio.
________________Fábricas de aire.
El silencio
_________es el espacio de la música:
un espacio
__________inextenso:
____________________no hay silencio
salvo en la mente.
________________El silencio es una idea,
________________la idea fija de la música.
La música no es una idea:
______________________es movimiento,
sonidos caminando sobre el silencio.
(Not one sound fears the silence
____________________________that extinguishes it.)
Silencio es música,
________________música no es silencio.
Nirvana es Samsara,
__________________Samsara no es Nirvana.
El saber no es saber:
__________________recobrar la ignorancia,
saber del saber.
______________No es lo mismo
oír los pasos de esta tarde
entre los árboles y las casas
________________________que
ver la misma tarde ahora
entre los mismos árboles y casas
____________________________después de leer
Silence:
_______Nirvana es Samsara,
_________________________silencio es música.
(Let life obscure
______________the difference between art and life.)
Música no es silencio:
___________________no es decir
lo que dice el silencio,
___________________es decir
lo que no dice.
_____________Silencio no tiene sentido,
_____________sentido no tiene silencio.
Sin ser oída
___________la música se desliza entre ambos.
(Every something is an echo of nothing.)
En el silencio de mi cuarto
_______________________el rumor de mi cuerpo:
inaudito.
________Un día oiré sus pensamientos.
__________________________________La tarde
se ha detenido:
_____________no obstante -camina.
Mi cuerpo oye al cuerpo de mi mujer
_______________________________(a cable of sound)
y le responde:
____________esto se llama música.
La música es real,
________________el silencio es una idea.
John Cage es japonés
___________________y no es una idea:
es sol sobre nieve.
________________Sol y nieve no son lo mismo:
el sol es nieve y la nieve es nieve
_____________________________o
el sol no es nieve ni la nieve es nieve
o
John Cage no es americano
(U.S.A. is determined to keep the free World free,
U.S.A. determined)
_________________o
John Cage es americano
_____________________(that the U.S.A. may become
just another part of the world.
__________________________No more, no less)
La nieve no es sol,
________________la música no es silencio,
el sol es nieve,
_____________el silencio es música
(The situation must be Yes-and-No, not either-or)
Entre el silencio y la música,
_________________________el arte y la vida,
la nieve y el sol
______________hay un hombre.
Ese hombre es John Cage
______________________(commited
to nothing in between.)
____________________Dice una palabra:
no nieve no sol,
______________una palabra
que no es
_________silencio:
A year from Monday you will hear it.
l
La tarde se ha vuelto invisible.
l
Octavio Paz (1914-1998), Ladera este, 1962-1968.
l
Nota d'Octavio Paz: Los libros de Cage son Silence (1961) y A year from Monday (1967). Las frases en inglés y subrayadas pertenecen al segundo. En la literatura budista Mahayana, especialmente en la tántrica, se repite una y otra vez la fórmula Samsara es Nirvana, Nirvana es Samsara. Es una expresión que condensa una de las ideas cardinales de la tendencia madhyamika: la identidad última entre la realidad fenomenal (Samsara: el ciclo del deseo ignorante de sí y de sus reencarnaciones) y la trascendental (Nirvana: un estado de beatitud indefinible excepto por la negación: no es ni esto ni aquell0). Samsara y Nirvana son equivalentes porque ambos son modos de la vacuidad y el verdadero sabio trasciende su aparente dualidad. Pero el poema dice algo ligeramente distinto... (Cf. Les Chants Mystiques de Kanha et Saraha, traducción de M. Shabidullah, París, 1921. El poema de Saraha también ha sido traducido al inglés: Buddhist Text trough the ages, Londres, 1954.)

divendres, 23 d’abril de 2010

Brunetti a la Real Academia de San Fernando

Dissabte passat vaig assistir, amb fornida representació de la musicologia madrilenya, al primer concert Brunetti en anys. A la palestra de la sala d'actes de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, sota els retrats superposats de Felip V i Ferran VI, va seure Europa Galante i En Fabio.
l
És una llàstima haver de dir el que es diu sempre en aquests casos, els casos ja de per si improbables de recuperació del patrimoni musical al nostre país. És una llàstima haver de començar amb malgrat.
l
Malgrat el mèrit de programar música de Brunetti, malgrat l'interès d'aquesta música (que En Fabio va reconèixer), malgrat... el concert no va resultar. En primer lloc i sobretot perquè no l'havien preparat bé: al primer dels dos quintets de Brunetti semblava que llegissin a vista. Fins i tot el quintet en do menor de Boccherini, que han tocat sovint i gravat recentment, va sonar molt pitjor que al concert de Caixa Fòrum de febrer del 2009.
l
D'altra banda, els dos quintets de Brunetti, l'op.10 nº1 en re major i l'op 10 nº6 en mi bemoll major, de 1795-1796, participen d'una estètica pulcra i serena més consonant amb Haydn o Pleyel que amb els accents dramàtics del quintet en do menor de Boccherini que els acompanyava. L'altre dia em deien que disposar els quadres en una exposició és una feina extremadament laboriosa. Segons quins colors i quines formes s'anul·len els uns als altres. Un quadre amb dominant grisa passarà desapercebut al costat d'un quadre ple de vermells però brillarà amb molta força flanquejat per un de dominant groga o per una imatge nocturna. El mateix passa en un concert. Un gran quintet amb dos violoncels en do menor ple d'efectes dramàtics anul·larà un petit quintet amb dues violes i d'efectes molt més dolços. Si en lloc d'un quintet curt de Brunetti n'haguessin triat un de llarg (un dels grans quintets de l'op.11, per exemple) i l'haguessin acompanyat amb un quintet amb violes de Pleyel o fins i tot de Mozart, la música de Brunetti hauria brillat amb una llum ben diferent.
l
La sala, a més a més, accentuava el desequilibri tot potenciant els greus. Quan és el primer violí qui dirigeix el discurs musical, com és el cas en aquesta música, és especialment desesperant no sentir-lo. Mentre clavàvem la mirada al violí d'En Fabio per seguir el que deia, l'únic so clar que rebíem eren els cops europagalantejosos dels violoncels i les violes.
l
Bref, esperarem una pròxima vegada i uns músics més inspirats! Però felicitats per la iniciativa.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Nerval

FANTAISIE
l
Il est un air pour qui je donnerais
Tout Rossini, tout Mozart, tout Weber;
Un air très vieux, languissant et funèbre,
Qui pour moi seul a des charmes secrets.
l
Or, chaque fois que je viens à l’entendre,
De deux cents ans mon âme rajeunit:
C’est sous Louis-Treize... — et je crois voir s’étendre
Un coteau vert que le couchant jaunit;
l
Puis un château de brique à coins de pierre,
Aux vitraux teints de rougeâtres couleurs,
Ceint de grands parcs, avec une rivière
Baignant ses pieds, qui coule entre les fleurs.
l
Puis une dame à sa haute fenêtre,
Blonde, aux yeux noirs, en ses habits anciens…
Que, dans une autre existence, peut-être,
J’ai déjà vue — et dont je me souviens !
l
Gérard de Nerval (1808-1855), Odelettes, 1834.
l
l
FANTASIA
l
Hi ha una cançó per la qual donaria
tot Rossini, tot Mozart i tot Weber;
un aire vell, llangorós i fúnebre,
que té per a mi un secret sortilegi.


Així l'ànima, sempre que la sento,
se'm fa dolçament dos-cents anys més jove:
és temps de Lluís Tretze...— i em sembla veure
l'estesa d'un pujol verd que el sol dora;
l
i un casal de maons i marcs de pedra,
vitralls tenyits de color carmesina,
envoltat de vastos parcs; i un curs d'aigua
als seus peus que entre flors flueix, camina.
l
I una dama a la seva alta finestra,
rossa, d'ulls negres, vestida a l'antiga...
Que potser, en una altra existència,
ja vaig veure — i que de sobte recordo!
l
La traducció és meva. He fet el que he pogut. És un poema d'un dels grans romàntics francesos, autor d'una recordada traducció del primer Faust de Goethe al francès i d'obres com la deliciosa novel·leta Sylvie, l'atmosfera de la qual roman estretament lligada a la d'aquesta Fantasia.
l
Us deixo amb una antiga tonada francesa, potser semblant a la que evoca Nerval. La versió és del Poème Harmonique, dirigit per Vincent Dumestre.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Joan Margarit al metro de Madri(t)

Afegeixo amb molta alegria un fragment de poema en català que m'acaba d'enviar el Fernando Delgado des de Madrid (l'ha vist al metro!).
l
SONET
l
Mentre estic escoltant-la, cau la pluja.
Penso en el gos que, solitari, anava
rere el taüt de Mozart: puc seguir-lo
alhora en els compassos del piano
i en els camins que fa l'aigua en els vidres.
Misteriosament feliç, segueixo un gos
fet de música i de pluja.
l
Joan Margarit (1938), Misteriosament feliç, 2008.
l
l
N'afegeixo un altre, d'un recull anterior, que pot agradar als violoncel·listes.
l
LLUÍS CLARET: TRES SUITES (2-IV-1992)
l
Crispada mà en les cordes, solitari
ocell de presa, com damunt d'un clítoris,
plaer de l'arc fent entreobrir aquests llavis
de fosca veu de Bach. Penombra al límit
solemne de la fusta. Ell és pàl·lid,
de cabells grisos: sembla que somrigui
vora el ressò lluent de vell armari
que fa que l'ombra de Casals s'inclini
aturant-se a escoltar el jove d'antany.
Sap que, just ara que no és ningú,
podria fer la seva millor música.
Llavors ell, el nou mestre, mira al públic
i estén la mà oferint l'aplaudiment
alhora a l'ombra i a la partitura.
l
Joan Margarit, Els motius del llop, 1993.

dijous, 8 d’abril de 2010

La musique souvent

Màrius Torres i la música dóna per una (i més d'una) entrada mono-gràfica. The same per Baudelaire. Avui penjo tanmateix els ben coneguts poemes sobre la música de l'un i de l'altre, estretament lligats i que no per coneguts deixen de ser fantàstics.
l
LA MUSIQUE
l
La musique souvent me prend comme une mer!
__________Vers ma pâle étoile,
Sous un plafond de brume ou dans un vaste éther,
__________Je mets à la voile;
l
La poitrine en avant et les poumons gonflés
__________Comme de la toile,
J'escalade le dos des flots amoncelés
__________Que la nuit me voile;
l
Je sens vibrer en moi toutes les passions
__________D'un vaisseau qui souffre;
Le bon vent, la tempête et ses convulsions
l
__________Sur l'immense gouffre
Me bercent. D'autres fois, calme plat, grand miroir
__________De mon désespoir!
l
Charles Baudelaire (1821-1867), Les Fleurs du Mal, 1857.
l
l
I en la bonica traducció de Xavier Benguerel (1985):
l
LA MÚSICA
l
La música a vegades m’ullprèn com la mar!
__________Vers ma pàl·lida estela,
sota un plafó de boira o dins l’espai isard,
__________navego a la vela;
l
el pit al bat de l’aire, amb els pulmons turgents
__________igual que una tela,
escalo els geps de l’ona acarenats pels vents
__________que la nit m’entela;
l
sento estremir-se en mi totes les passions
__________d’un veler en sofrença:
l’oreig, la tempestat amb ses convulsions
l
__________en la gorga immensa
em gronxen. A vegades, calma plana, espill ver
__________del meu deseper!
l
l
"EN EL SILENCI OBSCUR..."
l
La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire
l
En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. – Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.
l
– Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.
l
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.
l
I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somnio – perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.
l
Màrius Torres (1910-1942), 18 de març de 1937.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Eco

Juan Gris, Guitarra ante el mar, 1925
l
Avui ens acostem al recull Manual de espumas (1924) del gran i mal conegut membre del 27 Gerardo Diego, poesia avantguardista (creaci-onista), plena d'ecos musicals ben dissonants i de "fresca y jugosa emoción" (Dámaso Alonso).
l
La vida es una torre
y el sol un palomar
Lancemos las camisas tendidas a volar
l
Por el piano arriba
subamos con los pies frescos de cada día
l
(fragment de "Paraíso")
l
D'aquest conjunt de poemes me'n quedo dos per la seva relació amb la música. "Recital" m'agrada molt, tot i que la seva "musicalitat" obeeix essencialment al principi de lliure associació que caracteritza la poesia primerenca de Gerardo Diego. El títol, "Recital", va certament lligat al moment de l'escena ("por las noches") i ens indica que el poema s'inscriu en un temps musical, idea confirmada per l'útilm vers ("y [...] cesa ya de cantar el caracol vacío"). Aquest temps musical és probablement el temps del record, encarnat pels paisatges marítims i fluvials de la Cantàbria natal del poeta. L'element "corazón de pianola" que apareix aïllat al centre del poema sembla confirmar aquesta interpretació on la música de la pianola, música de la infància i per tant del record s'uneix indissociablement a la nostàlgia sentida del poeta, lligada tradicionalment a la figura poètica del "cor".
l
El segon poema, "Eco", dedicat al compositor Rodolfo Halffter (1900-1987), podria formar un díptic amb "Recital" pel fet que associa de nou la metàfora musical a la visió marina. Als primers versos, que inventen un "recital del mar", hi trobem tots els elements descriptius que mancaven a "Recital" ("repertorio", "programa", "traje"). I curiosament l'assumpte evoluciona paral·lelament al del primer poema: de la presència pròxima i immediata del mar ("Por la noches el mar..." i "Repertorio del mar...") passem a l'absència o a una presència negativa o llunyana ("en la almohada marina / cesa ya de cantar el caracol vacío" i "se va alejando el mar [...] / mar exangüe [...] / está ya viejo el mar / [...] malestar"). En els dos casos la metàfora musical hi està estretament lligada: "cesa ya de cantar el caracol vacío" i "está ya viejo el mar / ya no puede cantar". "El último naufragio hoy a las seis" ens situa en una hora crepuscular i culmina la idea de finitud ("último/naufragio") anunciada pels versos anteriors. "Eco" acaba amb una visió nocturna que respon a la de "Recital": "Mi flauta y la luna / hacen la espuma". Aquests versos recorden el títol del recull, Manual de espumas, i evoquen el treball de creació del poeta amb una imatge digna de García Lorca, si no fos per l'acidesa de l'associació entre flauta y luna. Aquesta associació és l'eco de les correspondències afirmades just abans ("el color es ya aroma / y la música brisa"). La compleció del poema és així una imatge positiva, la de la plena confiança en la renovació de la poesia sobre el naufragi de l'art anterior. A part de la dedicatòria a Halffter, que es pot interpretar com un gest de complicitat en una aventura comuna, la del naixement d'una nova concepció de l'art, és significatiu que Diego parli de "mi flauta". Ens situem de nou en la ressonància infinita del mite d'Orfeu, el poeta-músic. Diego arriba a parlar de la seva poesia i de les paraules com de "mi música y mis músicos".

RECITAL
l
Por las noches el mar vuelve a mi alcoba
y en mis sábanas mueren las más jóvenes olas
l
No se puede dudar
del ángel volandero
ni del salto de agua________ corazón de pianola
l
La mariposa nace del espejo
y a la luz derivada del periódico
yo no me siento viejo
l
Debajo de mi lecho
_______________pasa el río
y en la almohada marina
cesa ya de cantar el caracol vacío
l
l
ECO
l
A Rodolfo Halffter
l
Repertorio del mar
Todos los días muda de programa y de traje
l
Cuánta música apócrifa
__________________Cuánto dolor teñido
Y cómo copia el cielo
________________su tela y su oleaje
l
Un velero naufraga
y canta y canta y canta mi pañuelo
l
Se va alejando el mar
A veces se inclina un poco a la derecha
Pero siempre son nuevos sus versos de romance
mar exangüe de tantos mástiles y flechas
l
Los peces laboriosos
trenzando y destrenzando estelas
l
Está ya viejo el mar
Ya no puede cantar
l
y los navíos que cruzan
se deshojan de malestar
l
El color es ya aroma
y la música brisa
l
El último naufragio hoy a las seis
l
Mi flauta y la luna
hacen la espuma
l
Gerardo Diego (1896-1987), Manual de espumas, 1924.
l
El poc que sé de Gerardo Diego ho dec a l'interessant introducció a Manual de Milagros Arizmendi (Cátedra), que he llegit una mica en diagonal. Els comentaris són responsabilitat meva.
l
Bona nit!

dilluns, 5 d’abril de 2010

El cant del poeta

Música i poesia, unides íntimament en l'origen: el poeta modern es pot considerar encara un Orfeu, un poeta-músic. Els poetes sempre han "cantat". Per a Vinyoli, el cant és un do amb el qual "tot es fa símbol transparent". Per a Xirau, en canvi, el cant ja és present en les coses, però és el poeta qui el sent i l'ordena: "melodies hi són[,] precisen ritmes".
l
ORFEU
l
Si de mi baxa lira
tanto pudiera el son...
l
Sempre de nit, confusament,
cremen els mots, neixen imatges;
maduren cels, aurores, platges,
tot es fa símbol transparent.
Dominaré somnis de vent,
pors de la nit, ones de febre,
amb aquest do: càntic vivent?
Dret en el cor de la tenebra,
sóc esperança, moviment
cap a la llum, veu que celebra.
l
Joan Vinyoli (1914-1984), El callat, 1955.
l
l
LA MÚSICA DAVALLA...
l
La música davalla dels arbres
com la fruita que brilla en el pou negre
pomera pura de la nit!
l
Ramon Xirau (1924), L'espill soterrat, 1955.
l
l
Tot és de pedra, però si
canta una veu acompanyant-se
d'ella mateixa en esperança,
fa planer el tortuós camí.
l
És a perdre'm que vaig sortir
de la cova sense mirada.
Ara sóc temple de rosada
i Orió ja fa part de mi.
l
Per l'espai abrilat i clar
sóc una alosa que al sol mira.
M'he tornat una esvelta lira
per ser polsada i per vibrar.
l
Joan Vinyoli, Cants d'Abelone, 1979.
l
l
TEMPLE I
l
Les pluges no han minvat. Un crit molt lleu
de sol canta dibuixa poca llum,
les rels mullades l'or mullat de la pedra
el camí de les pedres humitat el cant el cant
perdut. Un raig de llum - verda la fosca verd
el camí de les plomes el camí de les fonts.
Molt poca llum silenci en els espais
verds negres de la fosca.
l
El mur és un indici, el blanc és una roca
elemental porosa, Biblos i velles Veres Creus
On és la llei?
____________L'espai és molt tranquil
i molta angoixa cau en les cambres molt verdes
en el verd de les ombres, en el verd de la fosca.
l
Sentim el cant? És molt llunyà i molt pur.
No sents el cant? És molt proper i molt pur.
On és el Temple? Si mires bé les ombres
tot és cant
i neix la llum i neix la llum i canta clar l'ocell.
l
El temple, en la claror vermella de la fosca.
l
Ramon Xirau, Graons, 1979.
l
l
MELODIES HI SÓN (fragment)
l
Melodies hi són precisen ritmes
música en els arbres, les rels, els cants.
Tardor. El vent no esborra el cant.
Melodies hi són.
l
Ramon Xirau, Poesia completa, "Nous poemes", 1992-1994.

divendres, 2 d’abril de 2010

Ut musica poesis I

Sota el lema "Ut musica poesis", obro aquest nou fons de poesia sobre música i músics, poesia feta música o música feta poesia.
l
ESCOLTANT MESSIAEN
l
Campanes les campanes
és clar potser si l'horitzó
____________________potser tan sols
campanades campanades del coure
escolteu el camp
_______________silenciós
no se sap prou no se sap res
o tot és foc latent
_______________del desconèixer
l
Campanes en el bosc
pas en les aus
____________en els jardins les flors
però poc se sap poc
_________________escolta escolta
silenciosament les campanes
________________________silenci les campanes.
l
Ramon Xirau (Barcelona, 1924), Poesia completa, "Nous poemes", 1992-1994.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...