Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 31 de març de 2009

Del G 460 que deixa de ser-ho

El 1969, Yves Gérard va referenciar com a G 460 en el catàleg de l'obra de Luigi Boccherini un sextet per a tres violins, viola i dos violoncels conservat a l'arxiu de la Gesellschaft der Musikfreunde de Viena (Thematic, Bibliographical and Critical Catalogue of the works of Luigi Boccherini, London, Oxford University Press, 1969). Malgrat la menció "Luigi Boccherini" que figura a la portada d'aquesta obra (un manuscrit de finals del segle XVIII) Gérard estava convençut que l'atribució era errònia. Però a falta d'un altre nom d'autor i en absència d'altres fonts, va decidir incloure'l en el catàleg.
l
Atret per la formació inhabitual de l'obra, en vaig demanar una còpia a Viena (gràcies a la preciosa col·laboració de l'Elena). Però poc després vaig descobrir que un tal Gaetano Brunetti havia publicat uns sextets amb el mateix efectiu a París el 1775. Per sort, l'únic exemplar complet d'aquesta edició es troba a la Bibliothèque Nationale de France, a París. Hi vaig anar. I quina va ser la meva sorpresa en descobrir que els primers compassos del sextet atribuït a Boccherini coincidien exactament amb els del primer sextet de Brunetti!
l
El sextet G 460 és doncs de Gaetano Brunetti. Ignoro si algú ho ha descobert abans que jo però m'agradaria saber què cal fer en aquests casos. El millor seria posar-se directament en contacte amb Yves Gérard... Però com?!
l
En tot cas una cosa és segura: el sextet G 460 hauria de desapa-rèixer dels catàlegs de Boccherini amb la menció: "atribució errònia: obra de Gaetano Brunetti".
l
Vaig a sopar.

dijous, 26 de març de 2009

Gessner: escena primaveral [I]

De Lisboa a Estocolm i de Londres a Nàpols s'estenia al darrer terç del setcents la fama de Salomon Gessner (1730-1788), ànima pura, poeta suís de llengua alemanya. Admirat per autors de totes les tedències i especialment pels primers romàntics, alguns confessaven haver experimentat amb la lectura dels seus Idil·lis el "el més elevat sentiment de la poesia" (Chênedollé).
l
Pròxim de Thomson per la sinceritat i la força de les descripcions de la naturalesa, "la simplicitat, la naturalitat i la sublimitat de les seves poesies", com diu l'editor de la traducció francesa que he penjat a l'entrada anterior, Gessner obre les portes d'un paradís terrestre marcat tanmateix pel fort color local de la Suïssa alpina. L'Europa cultivada es rendeix a la sensibilitat renovada i sincera, a l'existència innocent i virtuosa d'aquests pastors absolutament aliens a l'efervescència urbana i als desordres d'aquest segle "que llaman ilustrado" (Iriarte).
l
Gessner no escriu en vers, sinó amb una inspirada i delicada prosa poètica. En el cas de l'idil·li que us presento és el traductor francès qui va decidir reescriure'l en vers. No és de les obres més reeixides i característiques de Gessner però l'he triada perquè el tema s'adeia per donar la benvinguda de la primavera. Malgrat tot és inevitable, més de dos segles després, no cedir davant del poder evocador d'aquest poeta antany famós i avui oblidat que mereix - com tants d'altres - una rehabilitació urgent.
l
En absència de la versió original i de coneixements d'alemany, tradueixo a partir de la traducció francesa.
l
LA PRIMAVERA (Idil·li V)
l
MILÓ
l
He vist setze primaveres embellir la natura;
Cap no és comparable a la que veig avui.
Tot m'encanta, les flors, les aigües, la vegetació:
Estimada Eglea, saps per què?
Perquè vigilo el meu ramat aquí, prop teu.
l
EGLEA
l
I jo he vist néixer tretze primaveres;
Però encara no n'havia vist de tant encantadora:
Saps per què, Miló? Eglea no acabà;
Amb un lleuger somriure es va fer entendre;
I abraçant dolçament el pastor,
Fixà en ell la mirada més tendra.
l
Sents, va dir Miló, el concert dels ocells?
Sota d'aquests lilàs florits que es corben en volta,
Veus el rierol pur que arrossega les seves aigües?
Eglea, vols que caminem cap a aquell boscatge?
l
EGLEA
l
Vull, Miló; seu a prop meu,
Només estic bé als llocs on et veig.
Ai! Si poguéssim estar sempre junts!
El meu cor està tan content, quan ens uneix el dia!
l
MILÓ
l
Seu sobre aquest trèbol i aixeca els teus ulls bellíssims,
Deixa que els meus admirin aquesta mirada, aquest somriure:
Ai! Si poguéssin mirar-se per sempre!...
D'on vé que veient-los tremoli i sospiri?
Què és el que sento? Quin desordre em domina?...
No, diu tancant els ulls de la seva pastora,
No em miris així;
Visió massa estimada per la tendresa dels meus sentits.
Sincerament no sé d'on vé tot això;
Però quan veig els teus ulls amb aquest dolç somriure,
Eglea, el cor em batega; se m'escapa un sospir;
Vull parlar... la meva veu expira als llavis.
l
EGLEA
l
Miló estimat! No deixis la mà sobre els meus ulls;
Sento en aquest moment el desordre que t'agita.
Adorat meu! Veus el meu pit?
T'adones de com palpita?
Oh! Quan el teu braç apreta el meu,
Quan em toques la mà, com l'ànima s'emociona!
Instantàniament un núvol m'enterboleix la mirada...
Aquest sentiment em sorprèn, i no hi entenc res.
l
MILÓ
l
Veus allí aquelles tòrtores?
Sents el seu parrupeig, estimada Eglea?
Amb quin aire amical enllacen les seves ales!
Mira, mira com llurs becs s'uneixen tendrament!
Ai! Si aquests jocs, Eglea, ens servissin de model.
l
EGLEA
l
Sí, estreny-me, Miló, estreny-me sobre el teu cor,
Enllacem els nostres braços, imitem els seus becs.
l
MILÓ
l
Quin plaer he provat!... Us dec la felicitat,
Bells ocells! Com agrair-ho?
Que l'amor us allargui la vida!
l
EGLEA
l
Veniu, dolça parella! Veniu sobre els meus genolls;
Veniu a viure amb nosaltres:
Us estimaré; no sigueu esquius:
Res no interromprà els vostres plaers;
I mentre Miló farà de la meva boca un bec,
Unirà els vostres el lliure desig...
Alcen el vol!... Miló, els molestem potser?
l
MILÓ
l
Eglea, el pensament em desvela una sospita:
Licàs cantava ahir els encants del petó.
Això n'era un potser?... Sí, m'agrada pensar-ho.
"Oh petó, deia, com em fascina la teva dolçor!
El segador cremat per la calor del dia,
Obté menys plaer en beure una aigua refrescant
Que la meva boca en collir el petó de l'amor.
El murmuri embriagador que fa néixer
Afalaga més que els sons de la veu més bella;
I la mel de l'abella és mil vegades menys dolça
Que el bàlsam espremut dels llavis de l'amant.
l
EGLEA
l
És un petó, Miló, m'hi jugaria el que fos;
Cal que ho demani aquest vespre a Licorís:
Però posa'm bé la garlanda,
I arregla'm els cabells, que me'ls has desfet.
l
L'altre dia ens parlaven a classe de la teoria d'una psicòloga americana que considera que el tema de l'amor, al segle XVIII, es converteix en sinònim del de llibertat, en clau d'una visió del món oposada al pessimisme cristià. És potser amb això que Gessner va seduir els esperits oberts de l'època. Un Turgot, un Iriarte, un Chénier veien en la remor de la vegetació, en la carícia dels rierols i en l'amor pur del poeta suís la invitació a un món millor.

Gessner: escena primaveral [II]


Oeuvres choisies de M. Gessner et poésies diverses de l'allemand, en vers françois par nos meilleurs poëtes, Zurich, París, Libraires associés, 1774.

dimarts, 24 de març de 2009

De Barcelona

Recomano aquest bloc farcit de magnífics fragments de Josep Pla.

http://elquaderngris.cat/blog/

Bon dia!

dimecres, 18 de març de 2009

ON ANEM?!

Voldria ser a Plaça Universitat. Espero que siguin molts contra la vergonya d'un país democràtic que torna a pràctiques policials de la dictadura.
l
Transmeto aquestes imatges que m'envia el Bertran:
l
I el manifest que envia l'Anna Vilarrubias:
l
MANIFEST CONTRA LA REPRESSIÓ POLICIAL AL MOVIMENT ESTUDI-ANTIL
l
Avui, 18 de març del 2009, a la matinada, els cossos antiavalots de la Generalitat per ordre del rector Didac Ramirez i el conseller d’ICV-EUA Joan Saura, han desallotjat a cop de porra les estudiants que ocupaven el Rectorat de la UB desde feia 4 mesos. El desallotjament s’ha dut a terme sense previ avís i de forma violenta. Els primers estudiants han sortit il·lesos i han estat gravats per una càmara, però els darrers, quan ja no estava essent gravat en sortit amb nombroses contusions i lesions. Alguns estudiants que s’han ressistit de forma pacífica, agafant-se entre ells i evitant que els arroseguessin, han estat imputats per desobediència civil, amb una previsible pena de 6 mesos a 3 anys de presó.
l
Com a resposta davant aquests actes de repressió directa i de violència policial inadmissibles i inconcebibles en una societat avançada i democràtica, hi ha hagut una convocatòria de concentració pacífica i roda de premsa a les 11:30h a Plaça Universitat, davant l’edifici històric.
l
La concentració ha congregat més de 1000 estudiants. Poca estona després, una munió de furgonetes dels mossos, prop de de 400 efectius d’antidistrubis, han carregat contra els estudiants asseguts i amb les mans alçades, fent-los retrocedir per Gran Via. La càrrega ha ocasionat diversos ferits, que han hagut de ser atesos pels serveis mèdics, entre ells alguns amb fractures òssies, punts de sutura, contusions i hematomes. Sis estudiants han estat detinguts i vuit retinguts, segons fonts policials.
l
Els estudiants, desplaçats del punt original de concentració i un gran nombre d’estudiants aliens a les assemblees que han presenciat els fets, s’han organitzat espontàniament en una manifestació i s’han dirigit cap el Comissionat d’universitats. Alla un nombre exagerat d’antidisturbis, més de 460 els esperaven i han carregat sistemàticament contra els estudiants que volien demanar explicacions als responsables polítics i que demanaven la dimissió, tant dels rectors que integren l’ACUP com dels consellers Saura i Huguet. S’han produït carregues successives dels mossos que han anat disgregant els estudiants al llarg de 5 travessies de l’Eixample. Els mossos han anat perseguint i carregant de manera sistemàtica i brutal contra els estudiants que ja no només dispersats i desconcentrats, sinó esgotats i espantats, miraven de fugir al llarg de l’Eixample amb l’objectiu de reagrupar-se.
l
Aquesta actitud no respon a cap lògica de manteniment de l’ordre, sinó a una voluntat directa de les autoritats de castigar físicament als estudiants mobilitzats, i així dissuadir-los de la seva actitud crítica. Per tots aquests motius us convoquem a una concentració unitària i multitudinària, que abarqui a tota la societat, a les 20h a Plaça Universitat.
l
AMB ELS ESTUDIANTS FERITS I DETINGUTS AVUI. I AMB TOTS ELS ESTUDIANTS CATALANS.

dilluns, 16 de març de 2009

Per Barcelona

Aprofito l'actual desert bloguístic (manca de temps, manca d'idees) per fer-me ressò d'aquesta demanda per salvar una pintada històrica en un carrer de la Barceloneta. L'article val la pena i planteja alguns dels problemes de la política actual d'imatge turística de l'Ajuntament.
l
http://altresbarcelones.blogspot.com/2009/03/el-carrer-miquel-pedrola-urgent.html
l
Bon dia!

diumenge, 8 de març de 2009

MADURESA CREATIVA [La cultura peninsular AIII.1]

Francisco de Goya (1746-1828), Cap de gos, 1821-1823, oli sobre paret.
l
Así es como a vista de estas paredes nacen una de otra mil agra-dables ilusiones, que fuera molesto referir; pero no quiero callar una, que en cierto modo pertenece a la historia de este castillo, y que tampoco desagradará a usted, para quien solo escribo. Por otra parte, ¿no sería muy árida y enojosa su descripción, si detenido yo en las formas de sus piedras, desechase las reflexiones que despiertan, privando a usted y privándome a mi del placer con que se recuerdan tan respetables memorias?
l
Es bien sabido que en la época de que hablamos, la judicatura del ingenio estaba reservada a las damas, como la del valor, y que la literatura de entonces se reducía casi a la poesía provenzal, especialmente en la corte de Aragón, en cuyo molde fue vaciada la de Mallorca. [...] ¡Oh, y cuán brillante y discreta asamblea no pre-sentarían bajo de estas bóvedas, el Rey cercado de sus grandes y barones, la Reina presidiendo en medio de las damas aragonesas y palmesanas, y los nobles trobadores de Aragón, Cataluña y Mallorca, recitando o cantando entre ellas a competencia sus terzones y serventesias, trovos y decires, para obtener de su mano la violeta de oro, premio del vencedor! Y aun acabado tan solemne acto, ¿qué sería oírlos cantar al son del arpa o del laúd sus lais y virolais, para deporte de las mismas damas, o bien hacerlos tañer y cantar por sus juglares y menestriles, mientras que las acompañaban en las danzas y zarabandas de sus saraos, esperando siempre de sus labios la recompensa de su ingenio? Y pensando en esto, ¿sería posible no sentir una parte del entusiasmo que tales asambleas inspiraban?
l
Pero el tiempo, que disipó aquellos objetos, va consumiendo ahora con diente roedor hasta las duras piedras de este edificio, cuya decadencia ofrece al observador otras reflexiones de muy diferente naturaleza. [...] Mirado por la parte del Norte, no solo aparece en su primera integridad, sino que sus muros, endurecidos por los vientos fríos y secos que soplan desde el Nordeste al Noroeste, se ven entapizados de una costra de musgo tenacísimo, cuyas escamas blanquecinas, jaldes, grises y negras, anuncian, como las hiedras en los viejos robles, su venerable, pero fresca y robusta ancianidad. Por el contrario, a la parte opuesta los vientos y las lluvias australes, que frecuentemente le azotan, atacando el gluten, y desuniendo el grano de la piedra, abren paso a los ardientes rayos del sol, que mientras corre de oriente a poniente, penetran hasta las entrañas de sus sillares, y los corroen y deshacen, y graban en ellos la marca de su flaca decrepitud.
l
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), Descripción histórica del castillo de Bellver, 1805.
l
Luigi Boccherini (1743-1805), Quintet amb dues violes op.60 nº5 [G 395], 1801. Ensemble 415.
l
I. Allegro con moto: http://www.box.net/shared/s3jb4hq3mf
III. Andantino con grazia: http://www.box.net/shared/xs7hqj8clz
IV. Allegro giusto: http://www.box.net/shared/q2h6ugrz00

MADURESA CREATIVA [La cultura peninsular AIII.2]

Nous aimions que la fente dans le mur
fût cet épi dont essaimaient des mondes.
l
Yves Bonnefoy, Les planches courbes, 2001.
l
Per tancar el cicle he volgut presentar tres dels fruits de la Il·lustra-ció peninsular que si tot s'enfonsés caldria salvar de l'oblit. Amb això no vull restar interès a les obres de la vuitantena de creadors que he citat al llarg d'aquest any, sinó simplement donar-ne un d'especial a aquestes tres. Són l'expressió d'una intel·ligència i d'una artesania madures, darrera producció de tres ments preclares.
l
El 1798, Luigi Boccherini perd dos dels seus principals pilars econò-mics: el rei de Prússia mor i els Benavente-Osuna marxen d'ambaixa-dors a Viena. L'any següent serà doncs un any difícil en què les relacions amb el seu editor a París s'enrareixen. Però davant dels consells de Pleyel perquè adopti un estil més comercial, el compositor deixa una prova de la seva consciència d'artista: "Fa més de 40 anys que escric música i no seria Boccherini si hagués escrit com vós m'aconselleu de fer" (carta a Pleyel, 18 de març de 1799).
l
Les coses milloren el 1800 amb l'arribada a Madrid del nou ambaixador francès, Lucien Bonaparte, germà del primer cònsul Napoleó. Per a ell escriu Boccherini els dotze quintets op.60 (1801) i op.62 (1802). El compositor hi adopta per primera vegada la formació amb dues violes en lloc dels dos violoncels habituals. El resultat n'és un nou equilibri entre les parts, on dominen el primer violí i la primera viola. Però aquestes obres són sobretot l'expressió de la plena maduresa del seu autor en l'originalitat de les textures, l'oposició de caràcters musicals contrastats i la fusió d'elements populars en la música culta. La seguretat de la maduresa dona a l'artista de 58 anys una mena de segona joventut.
l
En els primers moviments s'enllacen sense sol·lució de continuïtat cançons de bressol i marxes militars, seguidillas i patetisme preromàntic, conformant un univers singularíssim d'una varietat i d'un vigor rítmic inèdits. El joc amb la forma dona al seu torn una presentació molt lliure de la forma sonata però no per això menys intel·ligent. A tall d'exemple poso l'esquema formal del primer moviment del quintet op.60 nº5 - tots els xifratges es fan a partir de la tonalitat principal de sol major: les majúscules són tonalitats majors i les minúscules menors.
l
Primera secció (exposició): a (I) a (I) b (V) c1 (iii) c2 ([V]) d (V) b' (V) e1 (V) e2 (V)
l
Segona secció (desenvolupament): f (i-[ii]-vii-bIII-bVI-vii-i) c2 ([V]) d (bVI) e2 (I)
l
Segona secció (reexposició): a (IV) a (I) c1' (vi) c2 ([III]) d (I) b (I) b' (I) e1 (I) + codetta
l
La reexposició, que comença de forma bastant convencional en el to de la subdominant, introdueix malgrat tot una modificació subtil en l'ordre de presentació: b i b', que puntuaven separadament l'ex-posició, s'uneixen en la reexposició formant un tot orgànic, amb la qual cosa s'accentua la sensació de retorn a l'ordre. e2 no reapareix perquè ja ha estat reexposat en el to principal al final del desenvolupament i el seu lloc l'ocupa una enèrgica codetta. El pla tonal és també remarcable, amb una insistència especial en les modulacions a la tercera inferior o superior (c1). Tot f és una petita proesa modulatòria en forma d'arc sobre les tonalitats que envolten l'homònim menor de la tonalitat principal: sol menor, la menor, fa menor, mi bemoll major, si bemoll major, fa menor i sol menor.
l
El tractament instrumental és un altre dels àmbits on el compositor es mostra extremadament original. Crec que el secret rau en l'utilització quasi simultània dels registres greus i aguts dels instruments, un fenòmen que es podria inspirar del violoncel, l'instrument en què Boccherini excel·lia, i que es tradueix molt sovint en l'abundància d'octaves. És un principi que apareix en tota la seva producció però que en les últimes obres assoleix una amplitud nova: els registres de tots els instruments es fonen i donen a la música una resonància molt especial. En teniu un magnífic exemple en el quart moviment del quartet nº5.
l
D'altra banda, si escolteu aquest moviment i l'anterior tindreu la prova de la disparitat de caràcters que Boccherini és capaç de fer conviure en una mateixa obra. A la nuesa melàncolica i inquietant dels últims compassos de l'Andantino en re menor s'oposa un Finale lluminós i enèrgic sorgit de la dansa popular espanyola, al qual els pizzicati del violoncel i les violes donen un aire quasi guitarrístic. Aquesta oposició també es troba a més petita escala a l'interior de cada moviment: en el primer, a, c1 i d contrasten molt fortament amb b i c2; en el quart, els passatges dolce fan ombra als que són més lleugers i rítmics.
l
Sovint es parla de Jovellanos com de l'il·lustrat espanyol per antono-màsia. Home d'idees clares i sòlides, profundament compromès amb el reformisme il·lustrat, poeta (Epístoles), dramaturg (El delincuente honrado), prosista infatigable, autor de centenars de textos sobre tots els temes imaginables, Jovellanos fou un referent per a molts dels seus contemporanis. Céan Bermúdez (1749-1829), el seu primer biògraf, evoca nítidament el personatge:
l
Era de estatura proporcionada, más alto que bajo, cuerpo airoso, cabeza erguida, blanco y rojo, ojos vivos, piernas y brazos bien hechos, pies y manos como de dama, y pisaba firme y decorosamente por naturaleza, aunque algunos creían que por afectación. Era limpio y aseado en el vestir, sobrio en el comer y beber, atento y comedido en el trato familiar, al que arrastraba con voz agradable y bien modulada, y con una elegante persuasiva todas las personas de ambos sexos que le procuraban; y si alguna vez se distinguía con el bello, era con las de lustre, talento y educación, pero jamás con las necias y de mala conducta. Sobre todo era generoso, magnífico y pródigo en sus cortas facultades: religioso sin preocupación, ingenuo y sencillo, amante de la verdad, del orden y de la justicia; firme en sus resoluciones, pero siempre suave y benigno con los desvalidos; constante en la amistad, agradecido a sus bienhechores, incansable en el estudio y duro y fuerte para el trabajo.
l
És el retrat de l'home públic, de l'home social, entregat en cos i ànima per al bé del seu país i per al d'Astúries, la seva terra estimada. Però el 1800, després d'un breu període com a ministre de Justícia de Carles IV, Jovellanos pagarà la seva abnegació amb l'exili, víctima de la crisi que l'esclat de la Revolució Francesa ha escampat per la Península. Durant els sis anys que passà reclòs a Mallorca, al castell de Bellver, en condicions malsanes, suportà la humiliació impertèrrit. Es volcà en la història de l'illa i redactà una sèrie de descripcions d'edificis medievals mallorquins que enviava a Ceán Bermúdez i que encara avui són textos de referència.
l
Com als Diarios de l'etapa asturiana (1790-1797), a la Descripción histórica del Castillo de Bellver retrobem una prosa austera i precisa, forjada per 40 anys d'escriptura quotidiana: un mirall de la maduresa musical de Boccherini. L'exili a Mallorca implica però una sobreabundància de temps per al seu autor. Ja no hi ha la pressa dels Diarios, ni l'activitat imparable dels seus anys a Madrid. I la reflexió sobre el temps imposa als textos una certa reverberació poètica. És cert que aquesta aura ja havia aparegut fugaçment en obres anteriors, com en aquest magnífic fragment del Diario de 1792:
l
Aquí grandes anfiteatros llanos y bajos, por donde corren mansa-mente los ríos coronados de montañas; aquí unos anfiteatros de más sublime coronación, y el centro de enormes montes que los ríos cortan e interrumpen despeñándose de una a otra cañada. Linares, cuatro leguas mortales, en que tardamos seis horas. Comida a la rústica: rica leche; manteca acabada de salir del zapico; cuayada; truchas fresquísimas de Teberga. Descanso; salida a las cuatro; un pedazo de buen camino hasta el lugar de Castañedo; su término se va metiendo en cultivo en lo alto; parece excelente suelo. Enorme bajada de lo alto [...]. Gran calor; descanso a orilla de un arroyo abundantísimo que baja de lo alto a entrar en el río por su izquierda. Es sitio delicioso a la margen de las sonoras aguas y a la sombra de un hermoso avellano. Todo es poético; a la imaginación ayudaba, pero pasó la edad de esta especie de ilusiones. Voy a dejarlo, aunque sienta arrancarme de tan agradable situación. ¡Oh Naturaleza! ¡Qué desdichados son los que no pueden disfrutarte en estas augustísimas escenas, donde despliegas tan magníficamente tus bellezas y ostentas toda tu majestad!
l
Però, com bé diu José Miguel Caso González, els anys de Mallorca donaren a l'autor "unos horizontes más vastos, un pensamiento más maduro, una visión de la cultura más humana y más profunda". Si l'esperit somniador, el "plaer del record", dona lloc a evocacions medievals que Russell P. Sebold considera una primera expressió del Romanticisme ("¡Oh! ¡y cuán brillante y discreta asamblea no presentarían bajo de estas bóvedas..."), l'amargor del despertar i la reflexió solitària del desterrat sobre el pas del temps donen a deter-minats fragments de la Descripción un aire decadent absolutament inèdit a l'Espanya del setcents. La prosa de l'últim paràgraf, de poesia austera i "polvorienta", com la lírica de Machado, em fa pensar immediatament en l'Azorín de La ruta de Don Quijote.
l
En aquests últims escrits de Jovellanos, dominats encara per una objectivitat il·lustrada, essencialment pragmàtica, apareix de tant en tant una esquerda per on es filtra el Jo més profund de l'autor. La descripció d'aquests murs de dos costats, un endurit pel vent, cobert de molsa, de "fresca y robusta ancianidad"; l'altre assotat per la pluja, penetrat "hasta las entrañas de sus sillares" pels raigs ardents del sol, es podria interpretar com una metàfora del seu propi autor. Vell i cansat, complint per una banda amb el seu segle amb una obra "fresca i robusta" d'erudició i obrint per l'altra la porta de les seves entranyes al sol i a la pluja, el Jovellanos pres polític anuncia la revolució artística que ben aviat sacsejarà Europa.

Francisco de Goya (1746-1828), Retrat de Gaspar Melchor de Jovellanos, 1798.
l
Però abans que el propi Jovellanos, durant l'època difícil en què l'escriptor va ser ministre de Justícia, Goya va saber captar el que hi havia de por i de frustració en aquest elegant personatge. El seu retrat, com el de la Comtessa de Chinchón o el de la família de Carles IV, forma part de les obres mestres de la primera maduresa del pintor, en les quals la llibertat i el vigor de les textures fan pensar inevitablement en Boccherini. Però l'obra que he triat avui és el fruit d'un altre exili. Després de la Guerra de la Independència (1808-1814) el setcents mor definitivament. Separat dels amics morts, com el mateix Jovellanos (1811), o exiliats, com Meléndez Valdés, Goya es troba nàufrag en un país marcat per la repressió absolutista.
l
El febrer de 1819, amb 73 anys, compra als afores de Madrid la casa coneguda com la Quinta del sordo, on viurà amb Leocadia Weiss, 42 anys més jove que ell, i Guillermo i Rosario, els dos fills comuns. Aquest mateix any pateix una malaltia que el porta a les portes de la mort i que recordarà amb la tela Goya al seu amic Arrieta (1820), esfereïdor homenatge al metge que el va salvar. Yves Bonnefoy, un dels millors poetes francesos de l'actualitat, en un anàlisi temerari però magnífic de l'obra del pintor (Goya: les peintures noires, W. Blake, 2006), comentava aquest quadre amb unes paraules que hauré de tornar a recordar per al Cap de gos. Goya hi recull "l'instant qui permit à un mourant qu'assaillait déjà le dehors de la condition humaine, en son non sens absolu, de reconnaître au sein de la vie ce fait énigmatique et pourtant réel qu'est le dévouement sincère, absolument désintéressé, d'un être pour un autre être" [L'instant que permet a un moribund ja assaltat per l'exterior de la condició humana, en la seva manca de sentit absoluta, de reconèixer al cor de la vida aquest fet enigmàtic i malgrat tot real que és l'entrega sincera, absolutament desinteressada, d'un ésser per un altre ésser].
l
Després de la malaltia, com despertant del "gran somni", com l'anomena Bonnefoy, el somni que somniava l'Europa del segle XVIII, Goya torna a la pintura buscant de manera conscient el que hi ha de més profund en ell mateix. Ve-t'ho aquí l'esquerda de Jovellanos ampliada de forma horrorosa. Seran les Pintures Negres. El somni s'aboleix, "le fond déborde comme une lave qui fend le sol, brûlant la végétation, sauf à promettre pour l'avenir un surcroît de fécondité" [el fons vessa com una lava que travessa el terra, cremant la vegetació, però només per prometre pel futur un escreix de fecunditat].
l
Les Pintures Negres (1819-1823) seran un flirteig amb el buit, amb l'absurd, amb la violència més absoluta, com ho són a la seva manera Los Disparates (1815-1823). Però davant del Cap de gos sorgeix una pregunta: per què aquesta pintura? Aquest gos no és un predador, és un ésser mig enfonsat en una matèria informe i que podria passar fàcilment desapercebut. Cap rastre de violència. Segons Bonnefoy aquest Cap de gos és el gest d'una consciència lúcida, el resultat de les Pintures Negres. És l'esbós d'un gest de compassió.
l
Il peint, il est parti loin dans la transgression des mirages, il a rencontré la violence sans loi ni sens, mais maintenant voici qu'il a mis en évidence autre chose, un rien peut-être mais qui ne relève ni de ce qui est ni du rêve, et dont il peut estimer que c'est une réalité d'essence nouvelle, ou plutôt la réalité enfin, la seule subtance, aussi mystérieuse soit-elle, qui mérite le nom de réalité.
l
[Pinta, ha anat molt lluny en la transgressió dels miratges, ha creuat la violència sense llei ni sentit, però ara ha fet destacar una altra cosa, un res potser, però que no pertany ni al domini de l'ésser ni al del somni, i que pot considerar com una realitat d'essència nova, o més aviat la realitat per fi, la sola substància, per molt misteriosa que sigui, que mereix el nom de realitat.]
l
És la conclusió de la reflexió que havia començat amb Goya al seu amic Arrieta. Malgrat el que hi ha de subtilment cartesià en aquesta tesi, en la més pura tradició francesa, és inevitable rendir-se a la lucidesa de Bonnefoy, aquest prosista poeta que, com Goya, com Jovellanos i potser com Boccherini ha descobert "l'esquerda en el mur, l'espiga d'on surt l'eixam dels móns".

divendres, 6 de març de 2009

Text pel 25 d'abril

Aquest és el text pensat per ser llegit com a introducció al Guzmán al concert del 25 d'abril. Per ara es tracta de la primera part. Anirà seguida d'un resum de l'acció de l'obra que ja està àmpliament esbossat i que penjaré pròximament. Tot plegat es llegirà després de la introducció lenta i abans de l'obertura (nº1: Allegro con brio). Després, entre música i música, es llegiran versos escollits. El penjo perquè doneu la vostra opinió i aporteu modificacions si ho creieu necessari. L'únic que puc dir és que en escriure'l he intentat imaginar-lo llegit en veu alta.
l
Senyores, senyors, bona tarda.

Si els diem avui Tomás de Iriarte, molts recordaran el seu pupitre d’escola i els versos d’aquella faula que es van haver d’aprendre de memòria.

En la flauta el aire
Se hubo de colar,
Y sonó la flauta
Por casualidad.

[…] Sin reglas del arte,
Borriquitos hay
Que una vez aciertan
Por casualidad.

Però darrera del brillant fabulista s’amaga un creador polièdric, més vast i més variat, més ric: el dramaturg, el prosista il·lustrat, el traductor… i el compositor. En aquest sentit, Guzmán el Bueno, darrera obra d’Iriarte, escrita durant la malaltia que el duria a la tomba amb només quaranta anys el 1791, Guzmán el Bueno, doncs, constitueix potser la síntesi més completa i acabada de les variades inquietuds estètiques del seu autor.

És portador de la idea il·lustrada del sacrifici individual per al Bé públic i nova pedra per a la reforma neoclàssica del teatre espanyol. És també l’aplicació pràctica dels principis d’expressió musical enunciats en el poema didàctic La Música de 1779, així com un dels primers melòlegs d’autor peninsular.

“I què és un melòleg?” es preguntaran. Doncs la paraula prové de melos, mot grec per a música i logos, que significa, entre d'altres coses, parla, discurs. L’encapçalament de la primera edició del Guzmán el Bueno en dona una definició bastant completa: “soliloquio o escena trágica unipersonal con música en sus intervalos”. És a dir, una tragèdia en un acte on la música instrumental il·lustra les situacions i els estats d’ànim d’un únic personatge. Paraula i música, íntimament associades, alternen en peu d’igualtat. La música per-llonga i amplifica l’efecte del text mentre el text carrega la música de significat.

(pausa)

L’argument de l’obra es basa en un episodi de la història castellana medieval: el sacrifici heroic d’Alonso Pérez de Guzmán, més conegut com a Guzmán el Bueno, alcaid del castell de Tarifa durant el setge islàmic de 1294. Els assetjants capturaren el seu fill de pocs anys i exigiren la rendició de la fortalesa a canvi de la vida del nen. Tot acabà amb la mort de l’infant, atravessat pel ganivet que Guzmán, en un gest d’orgull, havia llançat als seus enemics des de la muralla. Iriarte concentra l’acció de l’obra en el dilema del personatge principal entre els sentiments d’un pare i el deure del guerrer envers la seva gent i el seu país; entre la mort d’un fill i la derrota d’un poble. Marcat per un destí tràgic, Guzmán és lúcidament conscient que no hi ha possible solució sense sofriment i mort. En boca seva, tota sortida es nega en un únic i fatal nus de paraules: Determino / excusar a mi honor una vileza – rendir el castell o perdre el fill? – / y con una maldad – perdre el fill o rendir el castell – ese honor mismo / a envilecerse va.

Determino
Excusar a mi honor una vileza;
Y con una maldad ese honor mismo
A envilecerse va.


(pausa)

D’una manera molt pròpia del segle de les Llums, el desenvolupament de l’obra es converteix en un brillant exercici de pensament sotmès al pes dramàtic de la situació. L’exaltació estètica de la raó, el viatge guiat per la consciència del personatge, conviuen però amb el patetisme creixent del discurs, d’accents ja preromàntics.

Echada está la suerte. – ¿Ahora tiemblo? –
Con razón (pero tarde) me horrorizo. –
¡Cómo!... un pavor... (no lo creyera...) un pasmo...
No soy dueño de mi. – ¿Quién me da auxilio?


(pausa)

L’obra d’organitza de la manera següent:
l
A partir d'aquí hi haurà el resum de l'obra. Poso una adreça on podreu trobar el document de Word en cas que volgueu proposar correccions directament sobre el text.
l
l
Bon dia!

dilluns, 2 de març de 2009

Dels "animales de dos pies sin plumas"

Carta de José de Cadalso a Tomás de Iriarte. La veritat és que em fa mandra passar-me un quart d'hora per averguar-ne la data precisa, o sigui que la dato aproximadament de finals de la dècada de 1770. Però l'any és igual davant de tanta magnífica i pertinent ironia. L'ortografia és original.
l
En el café más concurrido de una de las principales ciudades del Planeta que llamamos Saturno suelen leerse las gacetas más auténticas y en el párrafo último de una de ellas, se incluyó poco ha, la siguiente noticia, que ha sido el motivo de todas las conversaciones entre todos los estados político, eclesiástico, militar, escolástico, y jurídico de aquellos paises. Ha venido á mis manos por arte mágico de una bruja que vive la puerta más abajo de mi casa, y dice asi:
l
En un globillo compuesto de sólido y líquido que anda dando vueltas alrededor del grande y único luminar, hay una pequeña parte llamada Europa, habitada de unos bichillos sumamente despreciables que se llaman hombres. Una porcion de la tal Europa casi inculta y despoblada se llama España. De la tal España una provincia se llama Extremadura, síncope de extremamente dura, nombre que le conviene perfectamente por su suelo, clima, y carácter de sus habitantes famosos por haber aniquilado muchos millones de semejantes suyos en otra parte del tal globillo llamada América. En dicha Extremadura ó extremamentedura hay un monton de chozas medio caidas con nombre de Montijo. En el Montijo hay unos animales de dos pies sin pluma que llaman hombres porque en lo exterior se parecen algo á los hombres de otras partes. Entre los tales hombres, ó lo que sean, del monton de casas caidas que llaman Montijo de la provincia extremamente dura, del pais inculto y despoblado que llaman Europa, menor parte de las quatro que componen el globulillo compuesto de sólido y líquido que anda dando vueltas alrededor del grande y único luminar, vive un ente de tan extraña constitucion que no puede explicarse, sino poniendo aqui la distribucion de su vida, que es como sigue.
l
Muy temprano le despiertan sucesivamente el canto de un gallo, el rebuzno de un burro, y el martillo de un herrador, alguna vez se aumenta esta música con el chillido del niño que llora azotado por su madre, ó el de la mujer apaleada por su marido, ó el de un muchacho descalabrado por una piedra que otro le tira.
l
Á esto se sigue estarse dos horas en cama á ver si puede dormir; y se levanta sin haver dormido.
l
Á esto se sigue llamar á otro animal semejante á él mismo que le sirve porque le paga, y á quien paga porque le sirve (aqui ponia el gacetero una corta disertacion sobre amos y criados; para explicar á los Saturneos como creyéndose todos los hombres de la tierra descendientes de un mismo hombre y por consiguiente hermanos, se sirven los unos á los otros por interés y no por amor. Se omite el traducir la disertacion por inútil). Á esto se sigue que el tal, á fuerza de quemarse la lengua, gaznate y paladar, toma por primer alimento un mejunje negro hirviendo, soplando y sorbiendo con mucho trabajo, compuesto de canela, cacao, y azúcar, desleido en un poco de agua. A esto sigue que entra en el quarto del tal otro tal y le dice: mi Capitan, de los 30 cavallos de la Compañia 3 han estercolado tan blando que nos da mucho que sentir: los demás no tienen novedad en su importante salud. De los quarenta soldados, dos han sacado la espada sobre qual es más alta si la Giralda de Sevilla ú el campanario de Santa Cruz. Son muchachos; han quedado amigos. Otros dos se han dado de estocadas sobre qual vale más, si la Virgen de las Angustias de Granada ú la Virgen del Pilar de Zaragoza, son dos carabineros antiguos, hombres de juicio, que nunca han dado que decir en la Compañia: ambos están heridos en la cabeza y con delirio; se curarán, si V. quiere, sin que se sepa. No hay más novedad.
l
Á esto se sigue que el tal dice al otro tal: está muy bien; taparlo todo, menos lo que han estercolado duro los cavallos: de eso déle V. parte al sargento mayor. Avise V. quando den la orden para tomar la paga.
l
Á esto se sigue que el tal bosteza quatro ó cinco veces solo en su quarto; y se viste para salir á bostezar otras quatro ó cinco veces en la plaza con otros tales.
l
À esto se sigue que los cinco ó seis después de haber bostezado juntos se separan para ir á comer cada uno su puchero en su mesa al mismo tiempo que cada cavallo come su pienso en su pesebre.
Á esto se sigue que se pasean juntos á manera de rebaño sin pastor y que durante el paseo hablan del buen tiempo, lluvia, cevada, trigo, etc. diciendo todos los dias lo mismo á la misma hora y con el mismo tono de voz.
l
El fragmento de la Gaceta no decia más, y los savios Saturneos es natural que habian especulado sobre la naturaleza de los vivientes en el Montijo; proponiendo premios á los que traten mejor y hagan más juiciosas conjeturas sobre este que será para ellos fenómeno.
l
Si vmd. tiene algun amigo colorado en estado parecido á éste, téngale vmd. tanta lástima quanto cariño tiene á vmd. y á sus hermanos.
l
CADALSO

Proposta de menú per al concert del 25 d'abril

Entrant:
l
Luigi Boccherini, Quintet amb flauta en mi bemoll major, op.55 nº5, 1797. Elena, Lluís, Maria, Bertran i Carla.
l
Plat:
l
Tomás de Iriarte, música de Guzmán el Bueno, 1790. Tots.
l
Pensat de la manera següent:
Introducció orquestral (Adagio) - Lectura introductòria (presentació de l'obra i resum) - Obertura (nº1, Allegro con brio) - Lectura de versos escollits alternada amb la resta de números - Lectura dels darrers versos sobre el nº10 (Largo lamentabile) - Acabarem amb el Presto (nº3), tal i com està previst en les partitures originals (*).
l
Postres:
l
Gaetano Brunetti, Sextet amb oboè (flauta) en si bemoll major, 1796. Elena, Lluís, Maria, Edu, Bertran i Carla.
l
S'ha de pensar un bis pel cafè... ;-)
l
(*) El text introductori està pràcticament acabat i el penjaré un dia d'aquests per si hi ha propostes de canvi. El fragment del Stabat Mater es farà amb la pel·lícula, al mes de juny o després de l'estiu.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...